La web felina El Bloc de l'opinió felina

2nov./153

Les meues pel·lícules en els cines de València per Felino

Fa cosa d'un any, em van regalar el llibre de Miguel Tejedor sobre la història dels cines de València. La veritat és que era un llibre que, des que vaig tindre notícia de la seua publicació, m'havia cridat l'atenció. He de confessar-vos que, per una sèrie de raons que no venen al cas, vaig passar moltes vesprades de la meua infantesa en sales de cine de la ciutat de València. Supose que aquest va ser un altre dels factors que contribuí a convertir-me en el cinèfag que sóc (encara trobe a gent que li sorprén el fet que veja cinema de sèrie B, o Z, de forma conscient).

Em van regalar el llibre pensant que era una novel·la gràfica de Paco Roca. Gràcies per l'equivocació.

Em van regalar el llibre pensant que era una novel·la gràfica de Paco Roca. Un encert!

Ara, que ja he tingut l'oportunitat de llegir el llibre, vos he de dir que no m'ha decebut: es tracta d'un exhaustiu recorregut per les sales de la ciutat, des de les famoses sales d'estrena del centre, fins a les més desconegudes sales de segona reestrena dels barris. Totes i cadascuna de les sales tenen les seues històries i anècdotes, i moltes d'elles, un final comú: acabar convertides en supermercats clònics o impersonals pàrkings urbans. Per poc que ens agrade, estem davant un llibre de necrològiques; són tan poques les sales de cine que queden a la ciutat de València!

El cas és que la lectura m'ha animat a reviure algunes anècdotes de la meua infantesa-joventut que van tindre lloc en algunes de les sales ressenyades. Sí, efectivament, vos vaig a contar unes quantes pel·lícules!

1992 - Cine Serrano - Soldado Universal

Aquell any Jean Claude Van-Damme estava en la cresta de la ona i Soldado Universal es presentava com la combinació definitiva entre la ciència ficció de batalla i les obertures de cames de 180º. Vaja, el pla perfecte per a una vesprada de diumenge de qualsevol preadolescent. Bé, si no contàvem  amb el mític saló de màquines recreatives que hi havia junt al cine on la feien, el Serrano. El cas és que vaig anar amb doctor.beto, els dos amb els diners justets per a l'entrada que ens havien donat els nostres pares. Com vam arribar prompte per la segona sessió, vam decidir entrar als recreatius per fer un poc de temps. Error: Ens vam deixar tots els diners jugant al Final Fight, l'Street Fighter, el Pang i altres meravelles lúdiques a les que es podien jugar en aquell lloc a 25 pessetes la partida, fins que ens vam polir el pressupost del cine.

Amb les butxaques buides i sense haver vist la pel·lícula, vam tornar a casa tractant de posar-nos d'acord sobre la història que anàvem a contar; quant ens havia agradat la pel·lícula, de què anava, com de plena estava la sala, i altres detalls trivials que, clarament, provocarien la sospita. La coartada no va durar molt i vam confessar el crim en qüestió de minuts (així ens pesava la nostra consciència ludòpata). Conseqüentment, ens van castigar als dos.

Setmanes després, vam repetir la jugada, però aquesta vegada sí entrarem a veure la pel·lícula. I, la veritat, és que per molta imaginació que li haguérem posat, mai hauríem fet honor a la grandesa de l'argument.

"Soy todo oidos" (frase real del guió)

"Soy todo oidos" (frase real de la pel·lícula)

1995 - Cine Serrano - Presa de la secta

Aquella volta vaig aconseguir unes invitacions per al Serrano, on feien la pel·lícula Presa de la Secta. La pel·lícula estava protagonitzada per un Christopher Lambert que en aquella època, per alguna raó que ara no arribe a comprendre, estrenava moltes pel·lícules amb relatiu èxit. Recorde que vaig anar amb Berenjeno.

Total, que vam accedir al recinte fent ús de les invitacions, i vam descobrir, per a la nostra sorpresa, que érem els únics espectadors de la sessió. Aquesta situació començava a ser alarmantment habitual en molts cines i augurava el nefast futur que li esperava a moltes de les sales monosala que quedaven a la ciutat. Siga com siga, ens vam acomodar en les millors butaques i vam esperar l'inici dels tràilers que sempre precedien a la pel·lícula.

Però passava el temps i les llums no s'apagaven. De sobte, un acomodador va fer acte de presència, se'ns va apropar i ens va dir que si no venia ningú més, anaven a cancel·lar la sessió. Horreur! I com que anàvem amb invitació no teníem diners per anar als recres! El cas és que, mentre l'home ens estava convidant amablement a que arreplegàrem les nostres coses i ens anàrem per on havíem vingut, un altre espectador va entrar en la sala. El nostre salvador! L'acomodador, clarament contrariat, abaixà el cap, donà mitja volta i ens deixà tranquils. Als pocs minuts començà la projecció.

Estigues on estigues, a tu espectador anònim que ens vas propiciar el visionat d'eixa joia del Lambdisme que és Presa de la Secta... Gràcies?

Mirada Lambert

Christopher Lambert mirant a càmera (ull dret)

1999 - Cine ABC Martí - South Park: Más grande, Más larga y Sin Cortes

Un altra sala mítica és l'ABC Martí, una multisala que, tristament, no ha sobreviscut fins els nostres dies. Recorde anar amb Gorn a veure el pas de South Park, la sèrie animada de Trey Parker i Matt Stone, a la gran pantalla. En aquell moment, tot i el notable èxit que tenia a Estats Units, la sèrie encara no s'havia estrenat al nostre país i als portals d'streaming encara li quedaven uns quants anys per popularitzar-se. No obstant, havia llegit per Internet coses bones sobre la sèrie i no vaig dubtar en anar a veure la pel·lícula quan l'estrenaren.

Així que allà estàvem, en una sala pràcticament buida, esperant que començara una de les primeres pel·lícules d'animació per a adults que recorde haver vist estrenada en un cine i de la que no sabíem exactament què esperar. De sobte, accedeixen a la sala una dona major amb tres xiquets; La típica àvia o tieta a la que endossen els xiquets per què els porte al cine a veure una de dibuixos. Sols que aquesta volta havia triat la pel·lícula de dibuixos equivocada.

Van seure unes quantes butaques davant d'on estàvem nosaltres i recorde, que vam comentar entre nosaltres que igual la pel·lícula no era molt adient per als xiquets... però tampoc ho sabíem amb certesa. I mentre decidíem si apropar-nos i advertir-la o no, les llums es van apagar i va començar la projecció.

La pel·lícula s'obri convenientment amb la cançó Dulce hogar, el que podria considerar-se un tema típic de pel·lícula de dibuixos familiar. Bé, semblava que la cosa no era per a tant, i els que estàvem al lloc equivocat érem nosaltres. Però en realitat era una genial estratagema dels autors per relaxar els esfínters de l'audiència i incrementar l'impacte del segon tema musical que, directament, s'anomena "Eres un cabrón hijoputa":

Imagine el moment "Cocacola eixint a pressió per les foses nasals" que va experimentar l'àvia/tieta quan va començar la cançó... i també, com els xiquets, a l'igual que nosaltres, estarien rodant per terra davant aquesta concentració sense precedents d'obscenitats, paraulotes i escatologia barata. Va ser brutal!

Evidentment, la dona no va trigar ni mig minut en agafar els xiquets i procedir a abandonar la sala (exactament com passa a la pel·lícula), ignorant les queixes dels menuts que van anar caminant d'esquenes fins a la porta per tractar d'endur-se el màxim de l'experiència.

No sé com acabà la història; si la dona reclamà l'entrada, si entrà a un altra pel·lícula, si va demanar parlar amb l'encarregat... El que segur que sí passaria és que els xiquets compartirien les noves paraules apreses en el pati de l'escola millorant el seu estatus social. I els pares tindrien una reunió amb la mestra al poc temps.

2002 - Cine Serrano - Spider-Man

De nou en el Serrano, que durant anys fou una de les sales més carismàtiques de la ciutat (com oblidar els seus cartells murals fets a mà), vaig anar, junt a Bolet, Stevie i William Wallace, a veure la primera posada de llarg de l'estudi Marvel: Spiderman de Sam Raimi. He de dir que, com antic aficionat als còmics de l'univers Marvel, em feia certa il·lusió veure una adaptació amb mitjans dels personatges a la gran pantalla (no com aquells experiments post-Cannon de principis dels 90). A més a més, també m'agradava el treball previ de Sam Raimi, així que, per a mi, la pel·lícula era un must-see. Però, aquest interès no era compartit amb alguns dels meus acompanyants, i vaig haver d'insistir prou perquè accediren a anar a veure la pel·lícula.

No recorde si va ser el divendres de l'estrena, però la sala estava plena i van fer un poc d'animació abans que començara la projecció: unes simpàtiques hostesses van estar sortejant premis (merchandishing de la pel·lícula) als agraciats als que els coincidia el número de l'entrada amb els numerets que anaven dient. No ens tocà res.

Un cop finalitzat el sorteig, va començar la pel·lícula. A mesura que avançava l'argument, jo escoltava com Bolet anava bufant de forma cada volta més ostensible. El clímax final, es veu, ja va ser massa per a ell i, mentre els títols de crèdit eixien a la pantalla i s'arrencava un tímid aplaudiment entre el públic (fenomen social que no acabe d'entendre en la projecció d'una pel·lícula a la que no assisteixen els seus creadors), es va alçar i va començar a cridar: Vaja puta meeeeeerda!!!! Bodrioo!! I coses per l'estil. La gent el (ens) mirava contrariada, com si no entenguera què estava passant. Algú pensaria que era part de l'animació; en qualsevol moment apareixeria una hostessa disfressada d'Spiderman i el faria callar amb una teranyina.

Els teus comentaris han fet plorar Spiderman

Si Tobey Maguire haguera estat en la sala

2004 - Sala Juan Piqueras (La Filmoteca) - Thundercrack

El divendres 17 de desembre de 2004 a les 20:00 vam anar Stevie, William Wallace, Berenjeno i Enrape a la Filmoteca a veure una pel·lícula que en el programa setmanal de la Filmoteca presentava així:

Una noche de tormenta, una serie de personajes llega a una ruinosa mansión: un hombre con fobia a las fajas femeninas, la muy cristiana esposa de un cantante country, un entrenador de animales enamorado de una gorila, dos prostitutos gays, varias lesbianas...

En aquella època solíem anar de forma habitual a la Filmoteca, moltes voltes a cegues, sense saber ben bé què anàvem a veure. Això ens portà a descobrir moltes pel·lícules, algunes de les quals passarien a estar entre les meues favorites (així d'entrada em venen This is Spinal Tap, el documental Stevie, The Rocky Horror Picture Show,  El pueblo de los malditos...) i també a empassar-nos bodrios infumables (com oblidar Cuenta atrás para nochevieja?). En aquest cas, amb el citat argument, les probabilitats d'èxit més que elevades.

I, efectivament, la pel·lícula va ser un èxit; Thundercrack! va resultar ser una pel·lícula pornogràfica indie dels anys 70, rodada en artístic blanc i negre, i amb un argument que, bé, era exactament el descrit al programa. En la pel·lícula es mostraven escenes explícites de contingut sexual de tot gènere: heterosexual (home-dona), homosexual (dona-dona i home-home) i inclús, zoofílic (home-disfresa de gorila). Aquesta última va ser particularment festejada. També cal destacar l'escena final amb l'aparició estel·lar d'un jove amb els genitals hipertrofiats. Com dic, una joia del setè art.

El graciós va ser veure com, a mesura que avançava el metratge, parelletes anaven abandonat gradualment la sala. Clar, entenc que el que va de cinèfil i es porta la seua parella a La Filmoteca a veure Cine d'Autor, l'últim que espera es tindre que comentar la cuidada fotografia d'una escena en la que una dona s'introdueix una carabasseta per diferents orificis corporals. Era un poc com eixa escena de Taxi Driver en la que el protagonista es porta a la seua cita a una sala X.

Per la nostra part, l'experiència va ser molt comentada i celebrada. Encara ara, de tant en tant, torna de forma recurrent a les nostres converses. No hem tornat a veure res igual.

Malson

Preludi d'una escena difícil d'oblidar.

Fins ací les meues experiències. Els que vau participar en elles, les recordeu de la mateixa manera? Se m'ha passat algun detall? Més encara, recordeu o teniu alguna experiència curiosa o anecdòtica més viscuda en un cine de València? Conteu, conteu...

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Records 3 Comentaris
9jul./151

Bones notícies des de València per Felino

Sí, amics felins, després d'anys i anys pregonant allò de l'adéu PP, el canvi, per fi, ha arribat. Recorde que allà per l'any 2007 (fa 8 anys que són quasi com una vida... o dues!) vam fer campanya pel canvi amb una sèrie de vídeos d'animació stop-motion amb clics, criticant la penosa gestió que l'anterior govern feia de RTVV. En l'actualitat, RTVV fa anys que ha anat a negre i recentment ha mort el creador dels clics. El que us dic, dues vides.

No vull entrar a analitzar les causes que han provocat aquest canvi, com sabeu, no és aquest un espai per l'anàlisi política; Per això ja estan les tertúlies de 13TV, el Punto Pelota i el A tu bola. Bo sí, un poc sí que vaig a entrar, però sols la punteta: Les polítiques ruïnoses tenien lloc allà pel 2007 quan, malgrat la campanya per l'adéu al PP, Francesc Camps (Paco, per als amics; ni tu ni jo) va imposar-se amb una majoria absoluta. Vol dir això que l'electorat valencià sols rebutja el malbaratament de diners públics quan desapareix, no per una decisió d'austeritat responsable i cabal, sinó perquè ja no hi ha res més per malbaratar? O han estat els diferents escàndols i entrades en presó d'ex-dirigents Populars el que ha obert els ulls d'aquest electorat que per fi s'ha adonat que aquests autodenominats Grans Gestors (TM) en realitat no ho eren del nostre, del de tots, sinó del seu?

Bé, siga com siga, el canvi ha arribat. I a tots els nivells: A la ciutat de València, un nou alcalde, Joan Ribó, ens il·lusiona després de 24 anys d'allò que teníem abans.

Fets estranys, en el veïnat, qui avisareu?

Fets estranys, en el veïnat, qui avisareu?

I ja, des del primer moment els diferents gestos que ha mostrat la nova regidoria han marcat la diferència. Com un detall com obrir les portes d'un ajuntament de manera literal pot significar un gest amb tanta càrrega figurada? I no sols això, basta fer una recerca a la premsa nacional i local per adonar-se que, cada dia, tenim una nova (i bona) notícia des de València. I no em referisc precisament a nous memes sobre la històrica entrada de l'alcalde en bicicleta.

Never ending story, na na na na na naaaaa

Never ending story, na na na na na naaaaa

També ha estat significativa el canvi de color de les Corts Valencianes. En primer lloc pel fet que el nou President de la Comunitat siga el socialista Ximo Puig. Després dels intents infructuosos de Joan Ignasi Pla (aka JIP) i Alarte (Saladitos), mai haguera dit que un socialista ostentaria de nou aquest càrrec. Més encara tenint en compte l'important treball que a l'oposició han fet Compromís i EU. Però així són les coses en política i, mentre les línies programàtiques pactades s'acomplisquen poc importa que la representació l'ostenta un o l'altra. O no?

Per cert, des que Ximo Puig es va envestir com candidat socialista per la Generalitat no han parat d'eixir comentaris i fotomuntatges respecte al seu perruquí (o gatete recostat). Bé, col·legues opinòlegs d'Internet, preneu bona nota del següent:

Troba les diferències

Troba les diferències

Bé, finalment també cal fer menció al partit Ciudadanos, que també ha entrat amb força a l'hemicicle. La seua candidata, Carolina Punset, ha captat l'atenció des del minut 0 (al no saber on estaven les Corts per a les que s'havia presentat i havia guanyat l'escó) o, des del minut 1, quan en el debat d'investidura afirmà que allà on triomfa la immersió lingüística en valencià "s'està tornant a l'aldea" (sic). Vaja, que de seguir a aquest ritme, la legislatura promet estar entretinguda.

Unes Corts on es parla en anglés? Què cosmopolita!

Unes Corts on es parla en anglés? Això sí és cosmopolita!

Siga com siga, aquest canvi suposa la pressa d'un nou camí en la política valenciana. Un nou rumb que, ja fa anys, es va evidenciar com necessari. Unes noves polítiques que comencen ací i ara i que tenen el suport i la il·lusió dels valencians. I és que, per fi, tenim bones notícies des de València.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: Política 1 Comentari
23jul./140

Monty Python Live (and let die?) per Felino

El passat cap de setmana vaig ser un dels quasi 200 espectadors que van veure en directe el nou espectacle dels Monty Python des dels cines Yelmo de València. Els Python, o si més no el que queda d'ells després de la mort del gran Graham Chapman el 1989, anunciaren recentment un nou espectacle junts després de més de 30 anys des de la seua última pel·lícula, El sentido de la vida. Aquest espectacle, anomenat Monty Python Live (mostly), en clara referència a Chapman, s'ha materialitzat en 3 + 5 representacions en l'estadi de futbol O2 durant el mes de juliol, sent la darrera funció retransmesa en directe a cinemes de tot el món, entre ells, el Yelmo de València. Com a dada curiosa, les entrades per a la primera representació en l'estadi londinenc es van esgotar 43 segons després de posar-les a la venda per Internet. La sala 8 dels cines Yelmo també estava plena de fans (nacionals i estrangers) el passat diumenge, però vaig poder comprar les entrades amb uns dies d'antelació.

Tenien un slogan alternatiu: Two down, three to go

Tenien un slogan alternatiu: Two down, four to go

Què dir del nou espectacle? Doncs, principalment, que de nou no tenia res. Monty Python Live (mostly) és, bàsicament, Monty Python Live at Hollywood Bowl de 1982 amb els seus protagonistes 30 anys més vells (i sense Chapman). De fet, fins i tot van emprar els mateixos vídeos durant la representació (Olimpiadas de la estupidez i Partido de fútbol entre filósofos). No hi havia ni rastre de cap esquetx, cançó o res que sonara mínimament original. Eren els mateixos gags que hem memoritzat durant 30 anys, paraula per paraula. Un exercici de nostàlgia (principalment per als seus protagonistes) que li dóna un nou significat a aquella frase que van popularitzar en la dècada dels 70: "And now, for something completely different..."

Però, a diferència de Live a Hollywood Bowl, el primer espectacle del Python en el nou mil·leni es caracteritza per l'excés de números musicals. I no em referisc a les divertides cançons extretes d'episodis de Flying Circus, de les seues pel·lícules o, directament dels seus discos, que evidentment estaven, sinó a la presència d'una espècie de Ballet de José Luis Moreno que amenitzava els números musicals amb unes innecessàries coreografies tipus Noche de Fiesta, on jovenets i jovenetes ballaven i (inclús) cantaven (sic) provocant un torbador contrast al donar pas a un esquetx protagonitzat per iaios.

És en aquest detall en el que es percep la presència d'Eric Idle com a director. Eric Idle, probablement, és el únic Monty Python que ha continuat la seua carrera a l'ombra dels Monty Python. Una bona mostra són els seus espectacles anteriors, SPAMalot i No es el Mesías (es un sinvergüenza) on va adaptar al gènere musical pel·lícules del Python com Los caballeros de la mesa cuadrada i La vida de Brian, respectivament. Està clar que a Mr. Idle li agrada la música, però convertir l'esperada reunió dels Monty Python en una espècie de revista musical, en la que damunt, ell té un paper predominant, és una cosa que no li puc deixar passar, per molt fan incondicional que siga. Say no more!

Eric Idle en su salsa

Eric Idle en su salsa

D'altra banda, els esperats esquetxos (esperats durant els interminables números musicals, clar) anaven succeint-se sense cap cohesió, com elements solts que, en ocasions tenien un mer caràcter testimonial. Val que en Monty Python Live in Hollywood Bowl també era així, però aquesta estructura tan estàtica en una obra teatral genera un enorme contrast respecte al ben (absurdament) lligats que estaven els episodis de Flying Circus. Tal és la situació que a mi, el final del primer acte i inclús, el final de l'espectacle em van pillar per sorpresa.

De fet, en ocasions feia la impressió que algunes parts de l'espectacle (les que no eren de música i ball, clar) no estaven suficientment preparades. Com quan Terry Jones llegia descaradament les seues línies durant l'esquetx de bombons Whizzo (crunchy frog), o quan John Cleese comença a descollonar-se al dir la seua primera frase en l'esquetx de Cuidado Llamas!, o quan Michael Palin es queda en blanc amb les improvisacions de Cleese en l'esquetx del lloro mort o quan apareix Mike Myers en pla estrella invitada i comença a dir que estava molt content de compartir escenari amb els Monty Python. I ja està, eixa és la seua intervenció. Estava clar, Eric Idle havia organitzat la festa i la resta s'havien deixat caure per allà.

No em malinterpreteu, l'obra és divertida, com no pot ser d'una altra forma amb la base sobre la que se cimenta i el pes dels qui l'interpreten. Està clar que la intenció principal és satisfer al fan de tota la vida (només cal veure les ovacions amb que són rebudes les insinuacions de que van a començar determinats esquetxos), però al mateix temps no tracta de sorprendre'l amb nous continguts humorístics (ni les animacions de Terry Gilliam que es projecten són noves, de nou reciclatge de Flying Circus) però sí amb espectaculars coreografies que, evidentment, no és el que el fan va buscant precisament. I això, almenys a mi, m'ha descol·locat molt.

Alguns dels millors còmics dels segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Alguns dels millors còmics del segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Bé, a mode de conclusió he de dir que em va il·lusionar molt la possibilitat de veure als Python treballant junts de nou ja que la seua obra sempre m'ha paregut excepcional, però a la vista del resultat, més que treballar junts, el que han fet és reprendre vells treballs per fer caixa. Crec que a estes altures ningú posaria en dubte que els Monty Python van ser un grans creadors de comèdia, basta amb veure els seus treballs anteriors, inclús la infravalorada El sentido de la vida per a la que es van juntar quan ja portaven 5 anys separats, cadascú fent carrera pel seu costat. Però ha quedat latent que ara ja no estan per crear coses noves, sinó per viure de les rendes del que ja van fer 30 anys enrere i això és el que, en definitiva, ha sigut esta espècie de Eric Idle's Monty Python Fancy Reunion. Home, que llevat de l'esquetx dels four yorkshireman i el de les iaies mirant el pingüí sobre la tele, la resta com que feien un poc de "cosica" en ser interpretats per un home de tan avançada edat (especialment, el moment en que un director de cine tan reputat com Terry Gilliam perpetrava un gag en el que es tirava un pet molt llarg i feia caretes mentre sonava)...

I vosaltres direu, i què esperaves? que anaven a escriure un espectacle completament nou? que anaven a emprar la seua avançada edat com element per adaptar els antics esquetxos? que anaven escriure nous esquetxos per riure's de forma irreverent de totes les coses noves que han aparegut des que van xafar junts un escenari per darrera vegada? I jo què sé! Sols sóc un fan que escriu les seues opinions al seu humil blog, no esperava a la Inquisició Espanyola!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
24nov./121

Biciterroriste o bicivolador? per Felino

Aquest desembre, l'Ajuntament de València torna a la càrrega amb una nova campanya de multes per als ciclistes que vagen per la vorera. L'objectiu de la campanya és fer complir les disposicions d'una ordenança que prohibeix les bicicletes compartir les voreres amb els vianants. Trobe que, a causa de la pobra infraestructura de la ciutat de València per a la circulació de bicicletes (tot i la seua ideal topologia i climatologia per al desplaçament en aquest mitjà) les pretensions de dita ordenança són poc realistes i, conseqüentment hauria de ser més flexible. Jo entenc que si un ciclista circula temeràriament posant en perill la integritat de la resta de persones siga sancionat, transite per la vorera o per la calçada. Però, multar indiscriminadament a tots els ciclistes? Això és criminalitzar per criminalitzar. Sols falten els cartells informatius a les parades d'autobús amb l'eslògan "Cicliste = Terroriste".

Típics ciclistes valencians, segons l'Ajuntament

Parèntesi.

Recordeu aquella mítica pel·lícula titulada Los Bicivoladores que tantes voltes van emetre durant els 90 en Canal 9? Sí, eixa protagonitzada per una Nicole Kidman amb 15 anys i dirigida pel gran mestre de la ozplotation que és Brian Trenchard Smith. M'encantava de menut: no sé ni quantes voltes l'hauré vista. I sí, jo també vaig demanar una BMX per a reis. Maleït product placement!

♫ ♪ Yo, crecí en los ochenta... ♫ ♪

Tornem al present.

Bé el cas és que l'altre dia em vaig enrecordar d'aquesta pel·lícula quan intentava anar amb la bici per la calçada, ja que per la forma i proximitat en que els altres vehicles em passaven, jo mateix em podia convertir en un bicivolador en qualsevol moment. I no precisament dels que fan acrobàcies molones amb la BMX.

Mad Max VLC

Dramatització de la situació viscuda

Per tant, davant aquesta campanya, es pot, o bé desafiar les autoritats en mode biciterroriste i arriscar-se a pagar una multa de fins 500€ o bé jugar-se la vida en la calçada, en pla bicivolador, contra la resta de vehicles que et superen en velocitat i volum. En poques paraules, les opcions del ciclista són, com en aquell vell acudit, triar entre susto o muerte. Siga com siga, el ciclista, en aquesta ciutat, sempre ix perdent.

MEOW

 

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , Axivat en: Notícies 1 Comentari
19set./121

Holmes & Watson: Valencia Days per Felino

Després de l'èxit obtingut per Garci amb la seua darrera pel·lícula, un pastitxe de les aventures de Sherlock Holmes, que porta al detectiu i al Dr. Watson a visitar Madrid, darrere dels passos de Jack el Destripador, crec que és el moment idoni de plantejar una seqüela. Això sí, ambientada en València, però en la València actual, que està molt bonica, i així la posem un poc més en el mapa si cap. La cosa podria ser així:

Després de les seues aventures en Madrid, Holmes i Watson no tornen a Anglaterra (això suposa un final alternatiu que es podria incloure en els extres del DVD). El cas és que es queden un poc més en Madrid, on coneixen a un tal HG Wells (interpretat per Alberto Fabra amb barba postissa) que està de visita a la capital espanyola per presentar el seu nou invent: La màquina del temps. Eixa nit, Holmes té un somni premonitori que el porta a l'any 2012, al Club de Tenis de València, als vesturaris on, no és que hagen sustret res d'una taquilla, sinó més bé l'han dipositat. També ix un enano ballant i parlant al revés. Torbat pel misteriós malson, convenç Watson per emprar la màquina de Wells i viatjar l'any 2012.

A partir d'ací la pel·lícula és una mescla entre Holmes & Watson: Madrid Days i Los Visitantes (no nacieron ayer). És a dir, l'èxit està asegurat.

Així que, ja en el present, la parella agafa l'AVE per desplaçar-se a València en un temps rècord, cosa que no sorprèn Holmes, sobretot després d'haver viatjat més d'un segle en qüestió de segons (i gratis!). Un cop arribats al destí, se citen amb la víctima de l'incident de la taquilla del vestuari. Queden en un lloc anomenat l'Albufera i l'interfecte apareix entre les brumes perxant en una barca. L'home, que es presenta com Doctor Tio Paco els explica l'horrorosa troballa: En obrir la seua taquilla, havia descobert, en les seues paraules "unes deposicions majors que jo juraria humanes". En dir estes paraules, Doctor Tio Paco es portà la mà al front i fingí un desmai.

La parella de detectius torna a la capital del Túria i es dediquen a pujar al bus turístic, beure Aigua de València, fer-se una o vàries Paellador ™ i comprar molts souvenirs (toros d'Osborne, flamenques i un pack de paella amb paquet d'arròs per a la dona de Watson). Este fragment és el més llarg de la pel·lícula.

Tots los anys ix bona

Després d'aquesta mostra de turisme de qualitat, Holmes i Watson, extasiats, decideixen tornar a la seua època. "Però Holmes" diu Watson en un valencià perfecte, fruit dels seus estudis a Oxford, "què passa amb el cas de la Taquilla?". "No existeix tal cas, Watson" respon Holmes mentre acomoda les seues bosses de souvenirs en el compartiment per a maletes del tren. "Com és això?" respon Watson. "Elemental, estimat Watson..."

(atenció que ací venen els SPOILERS!)

Holmes explica a Watson que no existeix cap misteri, ja que en realitat ningú ha posat una deposició humana en una taquilla del club de tenis. El que ha passat és que, mentre el Doctor Tio Paco feia la seua partideta, els de manteniment han procedit a instal·lar espills en totes les taquilles. "No era una merda...", conclou Holmes, "era un merda".

Final ¡¡¡Era yo!!! de llibre

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: Notícies 1 Comentari