Sembla que les tècniques avançades d'investigació emprades pel FBI en la vida real disten molt de la visió a que ens té acostumats la ficció televisiva i cinematogràfica. Es veu que quan es parla de "tècniques d'avantguarda en l'àmbit forense basades en l'aplicació d'algoritmes biomètrics per generar retrats robot", en realitat es vol dir "una recerca al Google d'una foto d'un senyor qualsevol amb barba i quatre pinzellades de photochop". Algú es sorprèn després d'això de que no troben Bin Laden? Si així és com resolen el cas de l'home més buscat del país, no vull ni pensar que que faran amb la resta. Ja sabeu, aneu alerta la propera volta que pengeu una foto al feisbuc, podeu tenir problemes per agafar una avió en el futur.

MEOW

Així s’ha fet amb la nova ciutat del Reial Madrid i eixe és el model que ha tractat de seguir el València CF amb desigual fortuna, ja que li ha pillat la construcció del nou estadi amb el canvi de cicle immobiliari i amb els terrenys del vell estadi encara sense vendre.

Disparant amb pòlvora de rei

Per acontentar els clubs esportius i tractar de salvar-los de la fallida, els ajuntaments on s’ubiquen, així com en ocasions les adminstracions autonòmiques, els ajuden en tot allò que poden facilitant-los la requalificació dels terrenys de la forma més avantatjosa per a ells. Tot i això, els esforços de les administracions públiques semblen bastant inútils, atés que aquests clubs no acaben d’eixugar mai el seu deute, sinó que aquest tendeix a augmentar constantment amb el temps.

Un clar exemple és el del club veí del València CF, el Llevant Unió Esportiva (Levante UD), que no fa gaires anys tingué la seua requalificació urbanística en una part dels seus terrenys de l’estadi d’Orriols per tal de convertir-los en zona comercial, i el cas és que tan prompte com es gastà els milions d’eixa requalificació ja anava pidolant/exigint a l’ajuntament de València que li fera una operació urbanística de trasllat d’estadi com la del València CF. Afortunadament Rita Barberà no atengué les súlpiques d’un desesperat Pedro Villarroel (màxim accionista del club i president a temporades), que hagué d’abandonar el club malvenent les accions i deixant un club de futbol completament endeutat i en fallida. Al Llevant, la bonança econòmica i esportiva derivada dels beneficis de la seua requalificació urbanística no li durà gaires temporades i hui en dia està en un pou amb difícil eixida (que tampoc ho resoldrà el nou propietari, un xicotet empresari manxec de la construcció). La qual cosa ve a demostrar que els diversos intents en la Història d’ajudar econòmicament als clubs esportius, sense un seguiment i control de la gestió pressupostària dels clubs, han sigut un complet fracàs o bé un parxe momentani en el millor dels casos.

L’enorme deute dels clubs de futbol és una rémora històrica que s’ha anat incrementant en les darreres dècades, en especial arran de la competició entre els diversos clubs pels millors jugadors mundials (cada cop n’hi ha menys limitacions en quant a l’origen dels jugadors) i la consegüent escalada de preus en el salari dels jugadors (i també dels directius i intermediaris, tot cal dir-ho). Els sous dels futbolistes s’han anat incrementant vertigionsament, i malgrat que els ingressos dels clubs per patrocini, publicitat i drets de retransmissió també han crescut de forma molt notable, la majoria de clubs sembla que han disparat amb pòlvora de rei i no han aconseguit quadrar els comptes, incrementant any rere any el dèficit pressupostari dels clubs i fent augmentar exponencialment el deute contret.

Aquest greu problema ha intentat resoldre’l sense èxit l’Administració Pública de diverses maneres (en cada dècada han optat per un sistema), i sempre ha fallat per la manca de control, i és que resulta que l’organisme que ho hauria de controlar és un que està format pels propis clubs de futbol, de manera que si ells s’han de controlar a si mateixos, acaba ocorrent que no hi ha control, sinó descontrol. A continuació farem un repàs a través de les solucions proposades en les diverses etapes temporals.

L'emissió del "programa" es pot seguir a través de la seua web. De moment, per fer boca, vos enllace un poc de publicitat de la bona: La Mafia en Casa presenta el Furbi Camps. Un altre!

MEOW

Aquesta rivalitat recorda un poc al famós pique entre Pepsi i Coca-Cola, i no sols perquè també l'una tinga el logotip blau i l'altra roig. La història d'aquestes dues companyies es remunta a fa molt de temps, però representa la lluita pel lideratge de vendes en les begudes amb gas de cola. Tots recordem els anuncis en què les dues companyies desprestigiaven l'altra mitjançant publicitat comparativa (en una estratègia que està considerada de competència deslleial entre el gremi de publicistes). Afortunadament, encara n'hi ha gent que no es deixa enganyar per eixos eslògans tan suggerents al temps de buits de contingut i prefereix la cola Hacendado, pel seu sabor únic i per econòmica. És més, recorde que hi havia una llegenda urbana que afirmava que en el fons, les dues marques pertanyien a la mateixa empresa, però mantenien els noms per no perdre la quota de mercat. Com he dit, recorda molt al bipartidisme que triomfa a les urnes espanyoles.

MEOW

L'autor de la lletra va signar com Tom Jones, però dubte molt que el tigre galés tinga coneixement de l'esdevenir de la política valenciana, així que assumirem que prefereix romandre en l'anonimat. En qualsevol cas, li volem donar l'enhorabona, ja que la lletra és molt divertida. Tant és així que hem decidit treure-li un poc més de partit i hem confeccionat un Karaoke online amb la cançó, perquè tothom puga entonar la cançoneta a través de la web:

Accés al karaoke online de Camps Bomb

MEOW

Casualitat? O es tracta d'una conspiració judeo-masónica perquè Zaplana torne d'incògnit a l'Hemicicle com si d'una segona part de Monjas a la Carrera es tractés... Preferisc no continuar per eixe camí que m'estic fent por a mi mateix. En qualsevol cas, per remarcar un poc més l'insòlit paregut, vos propose el clàssic joc de trobar les diferències. A vore si en trobeu alguna. Je!

La cosa porta cua, perquè resulta que el presumpte líder de la banda és un tal Rodríguez Pueyo, un personatge que ha estat implicat en el cas Arny, en l'assassinat del "Nani" i, l'any 1994, va intentar estafar a Publio Cordón fent-se passar pel representant del futbolista Martín Vázquez. Vamos, que aquest fitxa ha estat implicat en alguns dels casos més sonats de la història de la delinqüència espanyola de les darreres dècades. Una espècie de membre de Spectra, que apareix sempre darrere de totes les trames.

Vist el panorama, veig normal que Rajoy mai haja citat al seu cosí Raúl. També és de veres que mai li han preguntat per assumptes relacionats amb la delinqüència organitzada, perquè igual s'haguera destapat amb un "Pues mi primo que trabaja en una banda de secuestradores dice que...". En fi, que en aquest món de la política, està demostrat que el millor és deixar a la família de costat.

MEOW

Vinyeta d'avui del Diario de Mallorca. Més de 40.000 llauros del govern gastats en dronga i prostíbuls per un ex-regidor de l'ajuntament durant quasi dos anys, deixen l'afer del Rasputin, per increíble que parega, com una mera anècdota. Algú dóna més? Sobren les paraules....

MEOW

Més val tard que mai: El partit de tots els fallers. Los Conflictivos tornen a la càrrega.

MEOW

PS: Tornaran les aventures del Tio Masclet aquestes falles?

Posats a fer xantatge electoral, jo proposaria el socorregut "Cada cop que es contabilitza un vot contra el PP, Déu mata un gatet" sobreimpresionat a la fotografía d'un gatet corrent per una vall (o camp de golf) perseguit per dos monstrencos. D'eixa forma, li donem un toc més emotiu, més proper a la gent del carrer, que no sempre troben interessants les propostes d'oci per a rics. Vamos, dels que van al Mercat Central a fer la compra de la setmana...

MEOW

Edició: Aznar ha anat encara més lluny: "Cada cop que es contabilitza un vot contra el PP, ETA mata un gatet"