Llamazares i la popularitat
Definitivament Gaspar Llamazares és el protagonista de una nova versió de Al diablo con el diablo, eixa pel·lícula en que un pacte amb el diable (sensualment interpretat per Liz Hurley) a canvi de deu desitjos es converteix en un infern (mai millor dit) quan darrere de la realització de cada desig sempre n'hi ha un xicotet detall que l'arruïna totalment. En aquest cas, la falta de popularitat de l'antic coordinador i actual diputat d'Esquerra Unida així com la seua absència mediàtica, han estat substituïdes d'un dia per a un altre per una fama internacional, amb la que pràcticament s'ha convertit en l'home més buscat del planeta, i no precisament pels periodistes.
Sembla que les tècniques avançades d'investigació emprades pel FBI en la vida real disten molt de la visió a que ens té acostumats la ficció televisiva i cinematogràfica. Es veu que quan es parla de "tècniques d'avantguarda en l'àmbit forense basades en l'aplicació d'algoritmes biomètrics per generar retrats robot", en realitat es vol dir "una recerca al Google d'una foto d'un senyor qualsevol amb barba i quatre pinzellades de photochop". Algú es sorprèn després d'això de que no troben Bin Laden? Si així és com resolen el cas de l'home més buscat del país, no vull ni pensar que que faran amb la resta. Ja sabeu, aneu alerta la propera volta que pengeu una foto al feisbuc, podeu tenir problemes per agafar una avió en el futur.
MEOW
El nou Mestalla
La construcció d’un nou estadi esportiu per al València Club de Futbol no és pas un fenomen aïllat, sinó que s’emmarca dins d’una dinàmica mampresa per gran part dels clubs de futbol espanyols de traslladar cap als afores de la ciutat els seus vells estadis que han quedat engolits pel creixement de les ciutats. I aprofitant el canvi d’ubicació, el nou estadi es modernitza i s’amplia, i amb els vells terrenys ara cèntrics s’intenta fer negoci per tal de finançar el creixent deute de la majoria de clubs de futbol.
Així s’ha fet amb la nova ciutat del Reial Madrid i eixe és el model que ha tractat de seguir el València CF amb desigual fortuna, ja que li ha pillat la construcció del nou estadi amb el canvi de cicle immobiliari i amb els terrenys del vell estadi encara sense vendre.
Caterva Xou
Ja fèia temps que volia dedicar una entrada per promocionar les produccions de Caterva Xou. Aquestes peces d'humor absurd combinen de forma magistral l'humor valencianot, la (su)realitat social i política de la nostra terra, autoparòdia, cultureta pop i, perquè no, una bona dosi de pocavergonya. Referents? Una quants. Des dels esquetxs més tunants de Muchachada Nui als monòlegs de Xavi Castillo, passant, evidentment, pels cassetes de gasolinera de Don Pio. En definitiva, un ens inclassificable que aconsegueix el seu objectiu: la riallada. Entre les seues creacions podem trobar paròdies de programes de televisió com el mític Show de Joan Monleón o aquella cosa anomenada Deportes con Julio Insa (aka DJ Insa), testimonis de personatges de la talla de Jony Ciclos o l'espectacular classe d'Educació para la Valenciania del Frofessor Ferlo.
L'emissió del "programa" es pot seguir a través de la seua web. De moment, per fer boca, vos enllace un poc de publicitat de la bona: La Mafia en Casa presenta el Furbi Camps. Un altre!
MEOW
Màxim rival
La campanya electoral per a les eleccions al Parlament Europeu es troba ja en la recta final. Novament, a més de les tradicionals desqualificacions personals, insults i la inacabable sèrie de declaracions del tipus “i tu més”, podem trobar tota una sèrie de produccions multimèdia orientades a eixe nou camp de batalla: La web. Un bon exemple són els vídeos que es pengen als servidors de compartició multimèdia més coneguts, i els virals, com és el cas dels curts de Oreja Mayor. Qualsevol cosa llevat de propostes per al Parlament Europeu. Coses del bipartidisme: Ja no es tracta de vendre les pròpies propostes polítiques, sinó de desprestigiar l'altre perquè l'electorat vote al teu favor. Un bon exemple d'aquesta lluita entre el bé i el mal són els cartells amb que el PSOE ha empaperat mitja ciutat. Amb dues franges de colors separen el missatge en dues parts, la part que volen que els represente a ells (fons roig) i la que volen que represente el partit rival (fons blau), tot això separat per un cridaner “VS” que fa una clara al·lusió als videojocs de lluita que marcaren tota una generació, com l'Street Fighter. Ara més que mai la campanya ha esdevingut una lluita de barriada.
Aquesta rivalitat recorda un poc al famós pique entre Pepsi i Coca-Cola, i no sols perquè també l'una tinga el logotip blau i l'altra roig. La història d'aquestes dues companyies es remunta a fa molt de temps, però representa la lluita pel lideratge de vendes en les begudes amb gas de cola. Tots recordem els anuncis en què les dues companyies desprestigiaven l'altra mitjançant publicitat comparativa (en una estratègia que està considerada de competència deslleial entre el gremi de publicistes). Afortunadament, encara n'hi ha gent que no es deixa enganyar per eixos eslògans tan suggerents al temps de buits de contingut i prefereix la cola Hacendado, pel seu sabor únic i per econòmica. És més, recorde que hi havia una llegenda urbana que afirmava que en el fons, les dues marques pertanyien a la mateixa empresa, però mantenien els noms per no perdre la quota de mercat. Com he dit, recorda molt al bipartidisme que triomfa a les urnes espanyoles.
MEOW
Anit viu
-
El reportero (2004)
2010-03-16 10:17
per FelinoUn presentador de televisió dels anys 70 viu l’aparició del feminisme en l'àrea d'informatius en la forma d’una ambiciosa periodista. Al principi no li importa, sempre que ella no s'isca del seu lloc i es dedique a cobrir temes menors. Paròdia del món masclista dels 70 des del punt de vista d'un equip de periodistes. L'argument és un absurd continu, no obstant, té moments simpàtics. Per passar l'estona.
0.3
Tv-Felina
Top Manta
Meta
Contacte
Arxiu
Categories
Bloc'n'Roll
Enllaços interessants
Botonets
