La web felina El Bloc de l'opinió felina

23jul./140

Monty Python Live (and let die?) per Felino

El passat cap de setmana vaig ser un dels quasi 200 espectadors que van veure en directe el nou espectacle dels Monty Python des dels cines Yelmo de València. Els Python, o si més no el que queda d'ells després de la mort del gran Graham Chapman el 1989, anunciaren recentment un nou espectacle junts després de més de 30 anys des de la seua última pel·lícula, El sentido de la vida. Aquest espectacle, anomenat Monty Python Live (mostly), en clara referència a Chapman, s'ha materialitzat en 3 + 5 representacions en l'estadi de futbol O2 durant el mes de juliol, sent la darrera funció retransmesa en directe a cinemes de tot el món, entre ells, el Yelmo de València. Com a dada curiosa, les entrades per a la primera representació en l'estadi londinenc es van esgotar 43 segons després de posar-les a la venda per Internet. La sala 8 dels cines Yelmo també estava plena de fans (nacionals i estrangers) el passat diumenge, però vaig poder comprar les entrades amb uns dies d'antelació.

Tenien un slogan alternatiu: Two down, three to go

Tenien un slogan alternatiu: Two down, four to go

Què dir del nou espectacle? Doncs, principalment, que de nou no tenia res. Monty Python Live (mostly) és, bàsicament, Monty Python Live at Hollywood Bowl de 1982 amb els seus protagonistes 30 anys més vells (i sense Chapman). De fet, fins i tot van emprar els mateixos vídeos durant la representació (Olimpiadas de la estupidez i Partido de fútbol entre filósofos). No hi havia ni rastre de cap esquetx, cançó o res que sonara mínimament original. Eren els mateixos gags que hem memoritzat durant 30 anys, paraula per paraula. Un exercici de nostàlgia (principalment per als seus protagonistes) que li dóna un nou significat a aquella frase que van popularitzar en la dècada dels 70: "And now, for something completely different..."

Però, a diferència de Live a Hollywood Bowl, el primer espectacle del Python en el nou mil·leni es caracteritza per l'excés de números musicals. I no em referisc a les divertides cançons extretes d'episodis de Flying Circus, de les seues pel·lícules o, directament dels seus discos, que evidentment estaven, sinó a la presència d'una espècie de Ballet de José Luis Moreno que amenitzava els números musicals amb unes innecessàries coreografies tipus Noche de Fiesta, on jovenets i jovenetes ballaven i (inclús) cantaven (sic) provocant un torbador contrast al donar pas a un esquetx protagonitzat per iaios.

És en aquest detall en el que es percep la presència d'Eric Idle com a director. Eric Idle, probablement, és el únic Monty Python que ha continuat la seua carrera a l'ombra dels Monty Python. Una bona mostra són els seus espectacles anteriors, SPAMalot i No es el Mesías (es un sinvergüenza) on va adaptar al gènere musical pel·lícules del Python com Los caballeros de la mesa cuadrada i La vida de Brian, respectivament. Està clar que a Mr. Idle li agrada la música, però convertir l'esperada reunió dels Monty Python en una espècie de revista musical, en la que damunt, ell té un paper predominant, és una cosa que no li puc deixar passar, per molt fan incondicional que siga. Say no more!

Eric Idle en su salsa

Eric Idle en su salsa

D'altra banda, els esperats esquetxos (esperats durant els interminables números musicals, clar) anaven succeint-se sense cap cohesió, com elements solts que, en ocasions tenien un mer caràcter testimonial. Val que en Monty Python Live in Hollywood Bowl també era així, però aquesta estructura tan estàtica en una obra teatral genera un enorme contrast respecte al ben (absurdament) lligats que estaven els episodis de Flying Circus. Tal és la situació que a mi, el final del primer acte i inclús, el final de l'espectacle em van pillar per sorpresa.

De fet, en ocasions feia la impressió que algunes parts de l'espectacle (les que no eren de música i ball, clar) no estaven suficientment preparades. Com quan Terry Jones llegia descaradament les seues línies durant l'esquetx de bombons Whizzo (crunchy frog), o quan John Cleese comença a descollonar-se al dir la seua primera frase en l'esquetx de Cuidado Llamas!, o quan Michael Palin es queda en blanc amb les improvisacions de Cleese en l'esquetx del lloro mort o quan apareix Mike Myers en pla estrella invitada i comença a dir que estava molt content de compartir escenari amb els Monty Python. I ja està, eixa és la seua intervenció. Estava clar, Eric Idle havia organitzat la festa i la resta s'havien deixat caure per allà.

No em malinterpreteu, l'obra és divertida, com no pot ser d'una altra forma amb la base sobre la que se cimenta i el pes dels qui l'interpreten. Està clar que la intenció principal és satisfer al fan de tota la vida (només cal veure les ovacions amb que són rebudes les insinuacions de que van a començar determinats esquetxos), però al mateix temps no tracta de sorprendre'l amb nous continguts humorístics (ni les animacions de Terry Gilliam que es projecten són noves, de nou reciclatge de Flying Circus) però sí amb espectaculars coreografies que, evidentment, no és el que el fan va buscant precisament. I això, almenys a mi, m'ha descol·locat molt.

Alguns dels millors còmics dels segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Alguns dels millors còmics del segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Bé, a mode de conclusió he de dir que em va il·lusionar molt la possibilitat de veure als Python treballant junts de nou ja que la seua obra sempre m'ha paregut excepcional, però a la vista del resultat, més que treballar junts, el que han fet és reprendre vells treballs per fer caixa. Crec que a estes altures ningú posaria en dubte que els Monty Python van ser un grans creadors de comèdia, basta amb veure els seus treballs anteriors, inclús la infravalorada El sentido de la vida per a la que es van juntar quan ja portaven 5 anys separats, cadascú fent carrera pel seu costat. Però ha quedat latent que ara ja no estan per crear coses noves, sinó per viure de les rendes del que ja van fer 30 anys enrere i això és el que, en definitiva, ha sigut esta espècie de Eric Idle's Monty Python Fancy Reunion. Home, que llevat de l'esquetx dels four yorkshireman i el de les iaies mirant el pingüí sobre la tele, la resta com que feien un poc de "cosica" en ser interpretats per un home de tan avançada edat (especialment, el moment en que un director de cine tan reputat com Terry Gilliam perpetrava un gag en el que es tirava un pet molt llarg i feia caretes mentre sonava)...

I vosaltres direu, i què esperaves? que anaven a escriure un espectacle completament nou? que anaven a emprar la seua avançada edat com element per adaptar els antics esquetxos? que anaven escriure nous esquetxos per riure's de forma irreverent de totes les coses noves que han aparegut des que van xafar junts un escenari per darrera vegada? I jo què sé! Sols sóc un fan que escriu les seues opinions al seu humil blog, no esperava a la Inquisició Espanyola!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
14set./103

Swayze Dancing per Nera

Fa poc, la telecomèdia Cómo conocí a vuestra madre em va fer recordar la contundent frase final de la pel·lícula Dirty Dancing: "No permitiré que nadie te arrincone". Aquestes rotundes paraules, pronunciades pel ballarí Johnny Castle (Patrick Swayze) i dirigides a l'adolescent i idealista enamorada Baby (Jennifer Grey), precedien l'espectacular ball final.

Per a aquells agnòstics del cinema dels 80 que no han tingut el plaer de veure aquest clàssic de l'època, explicaré breument l'argument: Baby, una prometedora jove a les portes de la universitat, arriba a un complexe d'estiueig amb la seua família. Allí, coneixerà Johnny Castle, un atractiu professor de ball amb molta vida a les seues esquenes. Per circumstàncies totalment inesperades, Johnny ha d'ensenyar Baby a ballar en temps rècord perquè puga ser la seua parella en les distintes exhibicions que tindran lloc durant l'estiu. Lògicament, els dos protagonistes s'enamoraran i hauran de lluitar contra l'oposició de la família de la xica. Aquesta previsible, però emocionant, història d'amor, digna d'un Shakespeare de "La Movida", va trasbalsar el meu món quan, a principis dels 90, vaig llogar la cinta a un videoclub. Vaig veure la pel·lícula una vegada i una altra, vaig intentar aprendre els passos de ball i, com a bona i ingènua pre-adolescent, vaig començar a somiar cada nit amb un rebel ballarí que apareixeria i faria tremolar la meua vida. Si li havia passat a Baby, per què no podia passar-me a mi? Gràcies a la tecnologia VHS, vaig poder gravar la pel·lícula quan la van passar per televisió i vaig tindre especial cura en treure la pestanyeta de la cinta, per evitar així que algun despistat esborrara aquella obra mestra per error.

No obstant, el veritable descobriment estava encara per arribar. Al mateix videoclub on havia llogat Dirty Dancing, vaig trobar un títol molt suggerent: Swayze Dancing. El meu cor va començar a bategar amb més força. Seria aquella pel·lícula l'esperada segona part de Dirty Dancing? Per fi anava a saber si Johnny Castle i Baby havien aconseguit casar-se i tindre fills! Òbviament, vaig llogar aquella troballa cinematogràfica i vaig córrer cap a casa amb el cor en un puny. En engegar el vídeo, vaig descobrir que, allò que m'havia imaginat com la resposta a les meues pregàries, no era més que una barreja de fals documental i reality show.

La pel·lícula mostrava un grup de joves que es presentaven a l'escola de dansa de la coreògrafa Patsy Swayze, mare de Patrick Swayze, disposats a que el protagonista de Dirty Dancing els ensenyera alguns passos dels que mostrava a la pel·lícula, ja que tenien una competició de ball poques setmanes després. Les classes de ball impartides per Patrick Swayze i sa mare omplien 57 minuts de metratge i, com no, culminaven amb la victòria dels seus superdotats alumnes a la competició de dansa.

El record d'aquesta pel·lícula va romandre adormit a la meua memòria, fins que l'anècdota de "No dejaré que nadie te arrincone" (de l'anglés "Nobody puts Baby in a corner") em va fer tornar a pensar en la influència que havia tingut en mi Dirty Dancing. Al principi, vaig dubtar de l'existència de Swayze Dancing. Potser, sols es tractava d'una transformació onírica d'una fosca part de la meua vida. Una senzilla recerca a Internet em va confirmar, no només que Swayze Dancing existeix, sino que, a més, té un 7 en la imdb (més que Dirty Dancing, que sols té un 6,2!). Estarem davant d'una pel·lícula de culte per a víctimes acabades del fenomen fan de Dirty Dancing?!

Més coses curioses: La pel·lícula es va rodar el 1988, un any més tard que Dirty Dancing. A banda de Patrick Swayze i sa mare, també apareixen al film Lisa Swayze, la dona de l'actor, i Bambi Swayze, germana adoptiva coreana de Patrick, que és l'única del clan Swayze que no s'interpreta a ella mateixa, sinó que es mostra com una de les joves ballarines amateurs. Malauradament, no he pogut trobar la pel·lícula a Internet. Només us poc oferir els crèdits inicials i els primers segons d'acció, però em sembla que amb això ja us podreu fer una idea...

Com ja sabreu, l'any 2004 van estrenar la segona part de Dirty Dancing, amb el títol Dirty Dancing: Havana Nights. No us preocupeu, no vaig a castigar-vos amb una sinopsi d'aquesta pel·lícula, principalment perquè no l'he vista. Ja adulta i cansada d'esperar un Johnny Castle que no arribà mai, vaig decidir que no em deixaria tornar a enganyar.

Publicat per NeraEtiquetat com: , , , , , Axivat en: Cinema 3 Comentaris
6ag./101

Valencians pel ciber-món I: Televisius per Felino

Valencians pel món ha sigut una de les apostes de la darrera temporada en la televisió autonòmica valenciana. Seguint l'estela d'altres programes realitzats en altres cadenes de televisió, el programa intenta seguir les petjades de l'emigrant valencià. He de reconèixer que no he vist mai el programa, però l'espectacular capçalera del programa (l'estàtua de la llibertat vestida de fallera!) és prometedora. No obstant, he aprofitat la idea per fer quelcom similar a un recull poc exhaustiu de vídeos populars d'Internet protagonitzats per valencians. La nostra empremta digital al món cibernètic. Aquest programa s'estructurarà en quatre entrades que es publicaran al llarg del mes d'agost; Si totes les cadenes de televisió aprofiten per fer refritos en aquestes dates, la Web Felina no podia ser menys.

Comencem pels televisius, aquells valencians que tingueren o estan tenint el seu minut de glòria a la televisió. Càstings musicals, realitys, reportatges d'investigació... Aquests vídeos demostren que posar un valencià davant la càmera repercuteix de forma molt positiva davant l'audiència.

Silvia Padilla es posa el cinturó

El que semblava una intervenció més en els càstings del programa de talent musical (sic) Factor X, es va convertir en un autèntic himne. No se sap fins a quin punt la cosa anava en serio o què, però Silvia Padilla havia composat una obra en cinc parts amb el tema de la seguretat vial. La cosa arribà lluny i fins i tot arribà a interpretar la seua cançó en una gala. Va ser espectacular.

Rafa Mora i el rafamorisme

Qui anava a dir que un dels fulanos que tenen cites en l'experiment sociològic que és Mujeres hombres y viceversa esdevindria un dels fenòmens televisius més importants des que Belén Esteban fitxara per Telecirco? Efectivament, Rafa Mora és un poca solta i gaudeix fent saber a tot el món que ho és. La seua consigna: Dame pan y dime tonto. El Rafamorisme il·lustrat ja té grup en feisbuc, a què esperes per formar part?

La picada de John Cobra

El dia que televisió espanyola decidí apropar l'elecció del candidat d'Eurovisió a Internet, de segur que no van sospesar correctament les conseqüències. Pensaven que establint un jurat que tinguera la darrera paraula (per no enviar a altre Chikilikuatre al certamen) bastaria. Però no sabien que l'error arribaria abans de les deliberacions del jurat, just en el moment que li donaren un micro en directe a John Cobra. Sens dubte les aventures de John Cobra van arribar molt més lluny eixe dia del que el jove de Puçol haguera imaginat mai.

La comunitat

I per finalitzar, un conflicte no resolt entre dues veïnes valencianes. Angelets que parlen, llums nadalenques en estiu, fantasmes en l'escala, safata de merda i pistoletes d'aigua. Una història del món real amb personatges dignes de Amanece que no es poco i Alguien voló sobre el nido del cuco. No vull ni pensar com seran les reunions de veïns, de segur que donaven per a un altre programa.

Edició: Em comenten que Callejeros ha visitat les famoses veïnes 3 anys després i el conflicte continua; Pitjor encara, sembla que la veïna agressora té aliats a la xarxa

Fins ací el recorregut a través dels valencians televisius. Alguns segur que se m'han passat, d'altres no he trobat vídeos o referències. De totes formes, el post està obert a les vostres col·laboracions, com sempre.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: Video 1 Comentari
14jul./100

Festa Hawaiiana 2010 per Felino


Després de tot un any treballant, arriba el moment de relaxar-nos a la vora del mar, olorant la brisa marina i apretant els nostres peus potes sobre la blanca arena... O el que és el mateix, llançar-se en bomba a la piscina, olorar el fum de les bengaletes i rodar per la lixondra. Efectivament, ja està ací la tradicional festa Hawaiiana. No vos la podeu perdre!

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Festes Fes un comentari
12gen./104

Música vampírica per Felino

Ja és oficial, la nostra particular versió del Dràcula Ye Ye ha superat les 100000 visites en Youtube. Qui ho anava a dir? Un videoclip amateur sobre una cançó dels 70 arribant a eixes cotes de popularitat. Bo, ja sé que exagere un poc, que mai arribarem al nivell de Loquendo contant acudits, però cent mil són molts visionats, molts més dels que mai vam pensar, i clar, estem orgullosos.

No obstant, no podem afirmar que l'èxit siga degut a l'originalitat de la proposta, de fet, no som els únics als que se'ls ha acudit fer un videoclip catxondo sobre una cançó de vampirs (sic). Encara que semble mentida, n'hi ha un bon grapat de videoclips amateurs amb música de temàtica vampírica a la xarxa. Sorprés per aquest descobriment, he decidit fer un breu recorregut per alguns dels vídeos més divertits que he trobat. No es tracta de comentar un grapat de cançons amb monstre, sinó més bé de fer un breu estudi de l'estat de l'art d'aquest subgènere tan aparentment prolífic. Prepareu les estaques, l'aigua beneïda (Champín, també val) i els alls, sense dubte elements necessaris per fer front a l'experiència vampíric-musical que ve a continuació.

Continuar llegint Música vampírica

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: Música Continuar llegint