La web felina El Bloc de l'opinió felina

23jul./140

Monty Python Live (and let die?) per Felino

El passat cap de setmana vaig ser un dels quasi 200 espectadors que van veure en directe el nou espectacle dels Monty Python des dels cines Yelmo de València. Els Python, o si més no el que queda d'ells després de la mort del gran Graham Chapman el 1989, anunciaren recentment un nou espectacle junts després de més de 30 anys des de la seua última pel·lícula, El sentido de la vida. Aquest espectacle, anomenat Monty Python Live (mostly), en clara referència a Chapman, s'ha materialitzat en 3 + 5 representacions en l'estadi de futbol O2 durant el mes de juliol, sent la darrera funció retransmesa en directe a cinemes de tot el món, entre ells, el Yelmo de València. Com a dada curiosa, les entrades per a la primera representació en l'estadi londinenc es van esgotar 43 segons després de posar-les a la venda per Internet. La sala 8 dels cines Yelmo també estava plena de fans (nacionals i estrangers) el passat diumenge, però vaig poder comprar les entrades amb uns dies d'antelació.

Tenien un slogan alternatiu: Two down, three to go

Tenien un slogan alternatiu: Two down, four to go

Què dir del nou espectacle? Doncs, principalment, que de nou no tenia res. Monty Python Live (mostly) és, bàsicament, Monty Python Live at Hollywood Bowl de 1982 amb els seus protagonistes 30 anys més vells (i sense Chapman). De fet, fins i tot van emprar els mateixos vídeos durant la representació (Olimpiadas de la estupidez i Partido de fútbol entre filósofos). No hi havia ni rastre de cap esquetx, cançó o res que sonara mínimament original. Eren els mateixos gags que hem memoritzat durant 30 anys, paraula per paraula. Un exercici de nostàlgia (principalment per als seus protagonistes) que li dóna un nou significat a aquella frase que van popularitzar en la dècada dels 70: "And now, for something completely different..."

Però, a diferència de Live a Hollywood Bowl, el primer espectacle del Python en el nou mil·leni es caracteritza per l'excés de números musicals. I no em referisc a les divertides cançons extretes d'episodis de Flying Circus, de les seues pel·lícules o, directament dels seus discos, que evidentment estaven, sinó a la presència d'una espècie de Ballet de José Luis Moreno que amenitzava els números musicals amb unes innecessàries coreografies tipus Noche de Fiesta, on jovenets i jovenetes ballaven i (inclús) cantaven (sic) provocant un torbador contrast al donar pas a un esquetx protagonitzat per iaios.

És en aquest detall en el que es percep la presència d'Eric Idle com a director. Eric Idle, probablement, és el únic Monty Python que ha continuat la seua carrera a l'ombra dels Monty Python. Una bona mostra són els seus espectacles anteriors, SPAMalot i No es el Mesías (es un sinvergüenza) on va adaptar al gènere musical pel·lícules del Python com Los caballeros de la mesa cuadrada i La vida de Brian, respectivament. Està clar que a Mr. Idle li agrada la música, però convertir l'esperada reunió dels Monty Python en una espècie de revista musical, en la que damunt, ell té un paper predominant, és una cosa que no li puc deixar passar, per molt fan incondicional que siga. Say no more!

Eric Idle en su salsa

Eric Idle en su salsa

D'altra banda, els esperats esquetxos (esperats durant els interminables números musicals, clar) anaven succeint-se sense cap cohesió, com elements solts que, en ocasions tenien un mer caràcter testimonial. Val que en Monty Python Live in Hollywood Bowl també era així, però aquesta estructura tan estàtica en una obra teatral genera un enorme contrast respecte al ben (absurdament) lligats que estaven els episodis de Flying Circus. Tal és la situació que a mi, el final del primer acte i inclús, el final de l'espectacle em van pillar per sorpresa.

De fet, en ocasions feia la impressió que algunes parts de l'espectacle (les que no eren de música i ball, clar) no estaven suficientment preparades. Com quan Terry Jones llegia descaradament les seues línies durant l'esquetx de bombons Whizzo (crunchy frog), o quan John Cleese comença a descollonar-se al dir la seua primera frase en l'esquetx de Cuidado Llamas!, o quan Michael Palin es queda en blanc amb les improvisacions de Cleese en l'esquetx del lloro mort o quan apareix Mike Myers en pla estrella invitada i comença a dir que estava molt content de compartir escenari amb els Monty Python. I ja està, eixa és la seua intervenció. Estava clar, Eric Idle havia organitzat la festa i la resta s'havien deixat caure per allà.

No em malinterpreteu, l'obra és divertida, com no pot ser d'una altra forma amb la base sobre la que se cimenta i el pes dels qui l'interpreten. Està clar que la intenció principal és satisfer al fan de tota la vida (només cal veure les ovacions amb que són rebudes les insinuacions de que van a començar determinats esquetxos), però al mateix temps no tracta de sorprendre'l amb nous continguts humorístics (ni les animacions de Terry Gilliam que es projecten són noves, de nou reciclatge de Flying Circus) però sí amb espectaculars coreografies que, evidentment, no és el que el fan va buscant precisament. I això, almenys a mi, m'ha descol·locat molt.

Alguns dels millors còmics dels segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Alguns dels millors còmics del segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Bé, a mode de conclusió he de dir que em va il·lusionar molt la possibilitat de veure als Python treballant junts de nou ja que la seua obra sempre m'ha paregut excepcional, però a la vista del resultat, més que treballar junts, el que han fet és reprendre vells treballs per fer caixa. Crec que a estes altures ningú posaria en dubte que els Monty Python van ser un grans creadors de comèdia, basta amb veure els seus treballs anteriors, inclús la infravalorada El sentido de la vida per a la que es van juntar quan ja portaven 5 anys separats, cadascú fent carrera pel seu costat. Però ha quedat latent que ara ja no estan per crear coses noves, sinó per viure de les rendes del que ja van fer 30 anys enrere i això és el que, en definitiva, ha sigut esta espècie de Eric Idle's Monty Python Fancy Reunion. Home, que llevat de l'esquetx dels four yorkshireman i el de les iaies mirant el pingüí sobre la tele, la resta com que feien un poc de "cosica" en ser interpretats per un home de tan avançada edat (especialment, el moment en que un director de cine tan reputat com Terry Gilliam perpetrava un gag en el que es tirava un pet molt llarg i feia caretes mentre sonava)...

I vosaltres direu, i què esperaves? que anaven a escriure un espectacle completament nou? que anaven a emprar la seua avançada edat com element per adaptar els antics esquetxos? que anaven escriure nous esquetxos per riure's de forma irreverent de totes les coses noves que han aparegut des que van xafar junts un escenari per darrera vegada? I jo què sé! Sols sóc un fan que escriu les seues opinions al seu humil blog, no esperava a la Inquisició Espanyola!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
21maig/115

Moviment 15M: Indignació i dignitat per Felino


Nobody expects the Spanish Revolution. Aquesta frase que parafraseja el conegut esquetx dels Monty Python defineix perfectament la revolta social que ha pres el carrer de totes les ciutats de l'Estat Espanyol en la darrera setmana.

La creixent indignació de la ciutadania amb el sistema polític es materialitzà en la convocatòria de múltiples manifestacions el 15 de maig que encara perduren en forma d'acampada. De fet, ara per ara, en la plaça del 15 de Maig de València (antiga plaça del Caudillo) continua eixa manifestació-acampada, una multitud de persones, ciutadans de tots els sexes, races, nacionalitats, religions i, perquè no, opinions, que tenen molt clar que les coses no poden continuar així.

No, això no va de triar tal o qual partit polític, no volem una bolcada electoral ni res per l'estil (i menys ací en València, on la zombificada majoria té molt clar que el que necessitem són esdeveniments esportius i populisme d'escaparata). No és campanya electoral, encara que, per dates haja coincidit. Això està per damunt. Es tracta de solucionar els evidents problemes d'un sistema que ens afecta a tots, per tal que siga més just i democràtic. Ja n'hi ha hagut prou partitocràcia, és l'hora que el poble recupere la veu i la sobirania.

No ho passes, uneix-te.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , , , Axivat en: Política 5 Comentaris
1abr./101

SPAMalot! per Felino


Fa uns mesos em van convidar al musical SPAMalot, el musical dels Monty Python (gràcies Nera) i, com sé que no sóc l'únic aficionat als Python i/o als musicals que freqüenta per ací, he decidit compartir l'experiència.

Per posar-vos en antecedents, SPAMalot és un musical co-escrit per l'ex-component dels Monty Python Eric Idle. Aquesta co-oficialitat li afegeix un interès addicional que no tindria una autoria apòcrifa. La producció ha tingut gran èxit a Broadway, amb diversos premis Tony i gran afluència de públic. Per això, ha seguit el camí d'altres obres d'èxit que s'han adaptat a altres idiomes amb major o menor encert. Els encarregats d'aquesta adaptació a la llengua de Cervantes han estat Tricicle i, cal dir-ho, han fet un bon treball.

El cas és que vaig assistir a una de les darreres representacions que feren a Madrid. La primera impressió al hall del teatre Lope de Vega de la Gran Vía madrilenya, va ser molt bona. El cartell que il·lustra aquesta entrada i la decoració amb temàtica medieval deixava intuir una bona producció. Un cop s'alçava el teló, ja no et quedava cap dubte: més de vint actors, varietat de decorats i atrezzo, efectes de llum i só, projeccions... La trama segueix l'argument de la pel·lícula, recreant les millors escenes (inclús la baralla amb el cavaller negre) i afegint més cançons (és un musical). Però, com cal esperar de qualsevol muntatge dels Python, tot i estar basat en la pel·lícula, l'argument pren vida pròpia a poc a poc, reescrivint escenes i personatges, i evolucionant de forma sorprenent. Des del punt de vista artístic, cal afegir que la selecció d'actors ha estat molt encertada, amb un genial Fernando Gil (que ja havia interpretat el paper de John Cleese en Los mejores sketches de Monty Python), Jordi Bosch com el Rei Artur i l'espectacular paper femení de la dama del lago (sí, una dona de veritat) de la mà de la valenciana Lorena Caldero.

Però, el que més em va agradar és que, tot i la traducció/adaptació a l'espanyol, manté l'essència dels Python. Quan acaba, es té la impressió d'haver assistit a una obra dels Monty Python. I això sí és realment gran.

MEOW

PS: Si voleu saber un poc més de la relació entre els Monty Python i l'SPAM, seguiu aquest enllaç.

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Hobbits 1 Comentari
3febr./095

Paquidermo en el salón per Felino


Són moltes les cançons que s'han presentat a Eurovisió 2009, unes més frikis que altres, però cap tan torbadora com Paquidermo en el Salón de El Hombre Negro. Ningú sap qui s'amaga darrere d'aquest misteriós pseudònim, però jo ja porte una temporada que no em lleve la cançoneta del cap. Tant és així que li he fet un videoclip emprant un fragment malaltís de El Sentido de La Vida a què em recordava la cançó, supose perquè també m'ha generat sempre eixa estranya sensació de por i risa al mateix temps. Espere que vos agrade.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Música 5 Comentaris
8gen./090

Descobrint a Otto per Felino

Davant l'esperpèntica situació que s'està donant davant la massacre israeliana en la Franja de Gaza, amb el beneplàcit d'alguns i la immovilitat d'altres, és inevitable no pensar que els actuals botxins fa un poc més de mig segle eren les víctimes. Així, en les múltiples concentracions de protesta davant la situació, s'han vist moltes banderes israelianes capciosament modificades per denunciar la situació. Ací teniu un exemple; ací i ací d'altres.

Aprofitant l'aparició d'aquesta simbologia, en aquest blog fan referència a Otto, un personatge de La Vida de Brian que va ser eliminat del muntatge final. Otto, el jueu nazi, és el capità de l'esquadró suïcida. Sí, eixe que apareix al final i que ningú comprenia ben bé d'on eixia. Així, en una sèrie d'escenes de la pel·lícula, Otto apareix amb la seua tropa cercant el "líder que alliberarà a Israel de tots els no jueus". Sembla que en noves edicions en DVD de la pel·lícula dels Python han afegit les escenes com extres, però gràcies a Youtube ens podem fer una idea de la idiosincràsia del personatge.

Les causes de l'eliminació d'aquestes escenes no estan del tot clares. La pel·lícula va estar prohibida en alguns països per blasfema i no crec que això preocupara molt als seua autors, fins i tot promocionava la producció. Però no és difícil fer-se la idea que l'any 1979 un personatge d'aquestes característiques podia generar més que polèmica. Trenta anys després, el problema és que Otto no siga un personatge de ficció.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: Axivat en: Miscel·lània Fes un comentari