La web felina El Bloc de l'opinió felina

2nov./153

Les meues pel·lícules en els cines de València per Felino

Fa cosa d'un any, em van regalar el llibre de Miguel Tejedor sobre la història dels cines de València. La veritat és que era un llibre que, des que vaig tindre notícia de la seua publicació, m'havia cridat l'atenció. He de confessar-vos que, per una sèrie de raons que no venen al cas, vaig passar moltes vesprades de la meua infantesa en sales de cine de la ciutat de València. Supose que aquest va ser un altre dels factors que contribuí a convertir-me en el cinèfag que sóc (encara trobe a gent que li sorprén el fet que veja cinema de sèrie B, o Z, de forma conscient).

Em van regalar el llibre pensant que era una novel·la gràfica de Paco Roca. Gràcies per l'equivocació.

Em van regalar el llibre pensant que era una novel·la gràfica de Paco Roca. Un encert!

Ara, que ja he tingut l'oportunitat de llegir el llibre, vos he de dir que no m'ha decebut: es tracta d'un exhaustiu recorregut per les sales de la ciutat, des de les famoses sales d'estrena del centre, fins a les més desconegudes sales de segona reestrena dels barris. Totes i cadascuna de les sales tenen les seues històries i anècdotes, i moltes d'elles, un final comú: acabar convertides en supermercats clònics o impersonals pàrkings urbans. Per poc que ens agrade, estem davant un llibre de necrològiques; són tan poques les sales de cine que queden a la ciutat de València!

El cas és que la lectura m'ha animat a reviure algunes anècdotes de la meua infantesa-joventut que van tindre lloc en algunes de les sales ressenyades. Sí, efectivament, vos vaig a contar unes quantes pel·lícules!

1992 - Cine Serrano - Soldado Universal

Aquell any Jean Claude Van-Damme estava en la cresta de la ona i Soldado Universal es presentava com la combinació definitiva entre la ciència ficció de batalla i les obertures de cames de 180º. Vaja, el pla perfecte per a una vesprada de diumenge de qualsevol preadolescent. Bé, si no contàvem  amb el mític saló de màquines recreatives que hi havia junt al cine on la feien, el Serrano. El cas és que vaig anar amb doctor.beto, els dos amb els diners justets per a l'entrada que ens havien donat els nostres pares. Com vam arribar prompte per la segona sessió, vam decidir entrar als recreatius per fer un poc de temps. Error: Ens vam deixar tots els diners jugant al Final Fight, l'Street Fighter, el Pang i altres meravelles lúdiques a les que es podien jugar en aquell lloc a 25 pessetes la partida, fins que ens vam polir el pressupost del cine.

Amb les butxaques buides i sense haver vist la pel·lícula, vam tornar a casa tractant de posar-nos d'acord sobre la història que anàvem a contar; quant ens havia agradat la pel·lícula, de què anava, com de plena estava la sala, i altres detalls trivials que, clarament, provocarien la sospita. La coartada no va durar molt i vam confessar el crim en qüestió de minuts (així ens pesava la nostra consciència ludòpata). Conseqüentment, ens van castigar als dos.

Setmanes després, vam repetir la jugada, però aquesta vegada sí entrarem a veure la pel·lícula. I, la veritat, és que per molta imaginació que li haguérem posat, mai hauríem fet honor a la grandesa de l'argument.

"Soy todo oidos" (frase real del guió)

"Soy todo oidos" (frase real de la pel·lícula)

1995 - Cine Serrano - Presa de la secta

Aquella volta vaig aconseguir unes invitacions per al Serrano, on feien la pel·lícula Presa de la Secta. La pel·lícula estava protagonitzada per un Christopher Lambert que en aquella època, per alguna raó que ara no arribe a comprendre, estrenava moltes pel·lícules amb relatiu èxit. Recorde que vaig anar amb Berenjeno.

Total, que vam accedir al recinte fent ús de les invitacions, i vam descobrir, per a la nostra sorpresa, que érem els únics espectadors de la sessió. Aquesta situació començava a ser alarmantment habitual en molts cines i augurava el nefast futur que li esperava a moltes de les sales monosala que quedaven a la ciutat. Siga com siga, ens vam acomodar en les millors butaques i vam esperar l'inici dels tràilers que sempre precedien a la pel·lícula.

Però passava el temps i les llums no s'apagaven. De sobte, un acomodador va fer acte de presència, se'ns va apropar i ens va dir que si no venia ningú més, anaven a cancel·lar la sessió. Horreur! I com que anàvem amb invitació no teníem diners per anar als recres! El cas és que, mentre l'home ens estava convidant amablement a que arreplegàrem les nostres coses i ens anàrem per on havíem vingut, un altre espectador va entrar en la sala. El nostre salvador! L'acomodador, clarament contrariat, abaixà el cap, donà mitja volta i ens deixà tranquils. Als pocs minuts començà la projecció.

Estigues on estigues, a tu espectador anònim que ens vas propiciar el visionat d'eixa joia del Lambdisme que és Presa de la Secta... Gràcies?

Mirada Lambert

Christopher Lambert mirant a càmera (ull dret)

1999 - Cine ABC Martí - South Park: Más grande, Más larga y Sin Cortes

Un altra sala mítica és l'ABC Martí, una multisala que, tristament, no ha sobreviscut fins els nostres dies. Recorde anar amb Gorn a veure el pas de South Park, la sèrie animada de Trey Parker i Matt Stone, a la gran pantalla. En aquell moment, tot i el notable èxit que tenia a Estats Units, la sèrie encara no s'havia estrenat al nostre país i als portals d'streaming encara li quedaven uns quants anys per popularitzar-se. No obstant, havia llegit per Internet coses bones sobre la sèrie i no vaig dubtar en anar a veure la pel·lícula quan l'estrenaren.

Així que allà estàvem, en una sala pràcticament buida, esperant que començara una de les primeres pel·lícules d'animació per a adults que recorde haver vist estrenada en un cine i de la que no sabíem exactament què esperar. De sobte, accedeixen a la sala una dona major amb tres xiquets; La típica àvia o tieta a la que endossen els xiquets per què els porte al cine a veure una de dibuixos. Sols que aquesta volta havia triat la pel·lícula de dibuixos equivocada.

Van seure unes quantes butaques davant d'on estàvem nosaltres i recorde, que vam comentar entre nosaltres que igual la pel·lícula no era molt adient per als xiquets... però tampoc ho sabíem amb certesa. I mentre decidíem si apropar-nos i advertir-la o no, les llums es van apagar i va començar la projecció.

La pel·lícula s'obri convenientment amb la cançó Dulce hogar, el que podria considerar-se un tema típic de pel·lícula de dibuixos familiar. Bé, semblava que la cosa no era per a tant, i els que estàvem al lloc equivocat érem nosaltres. Però en realitat era una genial estratagema dels autors per relaxar els esfínters de l'audiència i incrementar l'impacte del segon tema musical que, directament, s'anomena "Eres un cabrón hijoputa":

Imagine el moment "Cocacola eixint a pressió per les foses nasals" que va experimentar l'àvia/tieta quan va començar la cançó... i també, com els xiquets, a l'igual que nosaltres, estarien rodant per terra davant aquesta concentració sense precedents d'obscenitats, paraulotes i escatologia barata. Va ser brutal!

Evidentment, la dona no va trigar ni mig minut en agafar els xiquets i procedir a abandonar la sala (exactament com passa a la pel·lícula), ignorant les queixes dels menuts que van anar caminant d'esquenes fins a la porta per tractar d'endur-se el màxim de l'experiència.

No sé com acabà la història; si la dona reclamà l'entrada, si entrà a un altra pel·lícula, si va demanar parlar amb l'encarregat... El que segur que sí passaria és que els xiquets compartirien les noves paraules apreses en el pati de l'escola millorant el seu estatus social. I els pares tindrien una reunió amb la mestra al poc temps.

2002 - Cine Serrano - Spider-Man

De nou en el Serrano, que durant anys fou una de les sales més carismàtiques de la ciutat (com oblidar els seus cartells murals fets a mà), vaig anar, junt a Bolet, Stevie i William Wallace, a veure la primera posada de llarg de l'estudi Marvel: Spiderman de Sam Raimi. He de dir que, com antic aficionat als còmics de l'univers Marvel, em feia certa il·lusió veure una adaptació amb mitjans dels personatges a la gran pantalla (no com aquells experiments post-Cannon de principis dels 90). A més a més, també m'agradava el treball previ de Sam Raimi, així que, per a mi, la pel·lícula era un must-see. Però, aquest interès no era compartit amb alguns dels meus acompanyants, i vaig haver d'insistir prou perquè accediren a anar a veure la pel·lícula.

No recorde si va ser el divendres de l'estrena, però la sala estava plena i van fer un poc d'animació abans que començara la projecció: unes simpàtiques hostesses van estar sortejant premis (merchandishing de la pel·lícula) als agraciats als que els coincidia el número de l'entrada amb els numerets que anaven dient. No ens tocà res.

Un cop finalitzat el sorteig, va començar la pel·lícula. A mesura que avançava l'argument, jo escoltava com Bolet anava bufant de forma cada volta més ostensible. El clímax final, es veu, ja va ser massa per a ell i, mentre els títols de crèdit eixien a la pantalla i s'arrencava un tímid aplaudiment entre el públic (fenomen social que no acabe d'entendre en la projecció d'una pel·lícula a la que no assisteixen els seus creadors), es va alçar i va començar a cridar: Vaja puta meeeeeerda!!!! Bodrioo!! I coses per l'estil. La gent el (ens) mirava contrariada, com si no entenguera què estava passant. Algú pensaria que era part de l'animació; en qualsevol moment apareixeria una hostessa disfressada d'Spiderman i el faria callar amb una teranyina.

Els teus comentaris han fet plorar Spiderman

Si Tobey Maguire haguera estat en la sala

2004 - Sala Juan Piqueras (La Filmoteca) - Thundercrack

El divendres 17 de desembre de 2004 a les 20:00 vam anar Stevie, William Wallace, Berenjeno i Enrape a la Filmoteca a veure una pel·lícula que en el programa setmanal de la Filmoteca presentava així:

Una noche de tormenta, una serie de personajes llega a una ruinosa mansión: un hombre con fobia a las fajas femeninas, la muy cristiana esposa de un cantante country, un entrenador de animales enamorado de una gorila, dos prostitutos gays, varias lesbianas...

En aquella època solíem anar de forma habitual a la Filmoteca, moltes voltes a cegues, sense saber ben bé què anàvem a veure. Això ens portà a descobrir moltes pel·lícules, algunes de les quals passarien a estar entre les meues favorites (així d'entrada em venen This is Spinal Tap, el documental Stevie, The Rocky Horror Picture Show,  El pueblo de los malditos...) i també a empassar-nos bodrios infumables (com oblidar Cuenta atrás para nochevieja?). En aquest cas, amb el citat argument, les probabilitats d'èxit més que elevades.

I, efectivament, la pel·lícula va ser un èxit; Thundercrack! va resultar ser una pel·lícula pornogràfica indie dels anys 70, rodada en artístic blanc i negre, i amb un argument que, bé, era exactament el descrit al programa. En la pel·lícula es mostraven escenes explícites de contingut sexual de tot gènere: heterosexual (home-dona), homosexual (dona-dona i home-home) i inclús, zoofílic (home-disfresa de gorila). Aquesta última va ser particularment festejada. També cal destacar l'escena final amb l'aparició estel·lar d'un jove amb els genitals hipertrofiats. Com dic, una joia del setè art.

El graciós va ser veure com, a mesura que avançava el metratge, parelletes anaven abandonat gradualment la sala. Clar, entenc que el que va de cinèfil i es porta la seua parella a La Filmoteca a veure Cine d'Autor, l'últim que espera es tindre que comentar la cuidada fotografia d'una escena en la que una dona s'introdueix una carabasseta per diferents orificis corporals. Era un poc com eixa escena de Taxi Driver en la que el protagonista es porta a la seua cita a una sala X.

Per la nostra part, l'experiència va ser molt comentada i celebrada. Encara ara, de tant en tant, torna de forma recurrent a les nostres converses. No hem tornat a veure res igual.

Malson

Preludi d'una escena difícil d'oblidar.

Fins ací les meues experiències. Els que vau participar en elles, les recordeu de la mateixa manera? Se m'ha passat algun detall? Més encara, recordeu o teniu alguna experiència curiosa o anecdòtica més viscuda en un cine de València? Conteu, conteu...

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Records 3 Comentaris
19set./121

Holmes & Watson: Valencia Days per Felino

Després de l'èxit obtingut per Garci amb la seua darrera pel·lícula, un pastitxe de les aventures de Sherlock Holmes, que porta al detectiu i al Dr. Watson a visitar Madrid, darrere dels passos de Jack el Destripador, crec que és el moment idoni de plantejar una seqüela. Això sí, ambientada en València, però en la València actual, que està molt bonica, i així la posem un poc més en el mapa si cap. La cosa podria ser així:

Després de les seues aventures en Madrid, Holmes i Watson no tornen a Anglaterra (això suposa un final alternatiu que es podria incloure en els extres del DVD). El cas és que es queden un poc més en Madrid, on coneixen a un tal HG Wells (interpretat per Alberto Fabra amb barba postissa) que està de visita a la capital espanyola per presentar el seu nou invent: La màquina del temps. Eixa nit, Holmes té un somni premonitori que el porta a l'any 2012, al Club de Tenis de València, als vesturaris on, no és que hagen sustret res d'una taquilla, sinó més bé l'han dipositat. També ix un enano ballant i parlant al revés. Torbat pel misteriós malson, convenç Watson per emprar la màquina de Wells i viatjar l'any 2012.

A partir d'ací la pel·lícula és una mescla entre Holmes & Watson: Madrid Days i Los Visitantes (no nacieron ayer). És a dir, l'èxit està asegurat.

Així que, ja en el present, la parella agafa l'AVE per desplaçar-se a València en un temps rècord, cosa que no sorprèn Holmes, sobretot després d'haver viatjat més d'un segle en qüestió de segons (i gratis!). Un cop arribats al destí, se citen amb la víctima de l'incident de la taquilla del vestuari. Queden en un lloc anomenat l'Albufera i l'interfecte apareix entre les brumes perxant en una barca. L'home, que es presenta com Doctor Tio Paco els explica l'horrorosa troballa: En obrir la seua taquilla, havia descobert, en les seues paraules "unes deposicions majors que jo juraria humanes". En dir estes paraules, Doctor Tio Paco es portà la mà al front i fingí un desmai.

La parella de detectius torna a la capital del Túria i es dediquen a pujar al bus turístic, beure Aigua de València, fer-se una o vàries Paellador ™ i comprar molts souvenirs (toros d'Osborne, flamenques i un pack de paella amb paquet d'arròs per a la dona de Watson). Este fragment és el més llarg de la pel·lícula.

Tots los anys ix bona

Després d'aquesta mostra de turisme de qualitat, Holmes i Watson, extasiats, decideixen tornar a la seua època. "Però Holmes" diu Watson en un valencià perfecte, fruit dels seus estudis a Oxford, "què passa amb el cas de la Taquilla?". "No existeix tal cas, Watson" respon Holmes mentre acomoda les seues bosses de souvenirs en el compartiment per a maletes del tren. "Com és això?" respon Watson. "Elemental, estimat Watson..."

(atenció que ací venen els SPOILERS!)

Holmes explica a Watson que no existeix cap misteri, ja que en realitat ningú ha posat una deposició humana en una taquilla del club de tenis. El que ha passat és que, mentre el Doctor Tio Paco feia la seua partideta, els de manteniment han procedit a instal·lar espills en totes les taquilles. "No era una merda...", conclou Holmes, "era un merda".

Final ¡¡¡Era yo!!! de llibre

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: Notícies 1 Comentari
4gen./120

Gürtel: The movie per Felino


L'espectacle que s'està formant al voltant del famós judici dels trages és de pel·lícula. És com en eixes produccions inspirades en la novel·la policíaca: Qui va pagar els trages del President? Sembla que estem esperant amb impaciència l'escena del dit acusador, en el que el detectiu de torn (en aquest cas el jutge, interpretat per Àngela Lansbury), per fí descobrisca quí, com i quan va pagar eixos trages. Va ser el Bigotes amb un xec sense fons? Va ser Correa per Pay Pal? L'escorta amb un bitllet de 200€ que, casualment, portava a la butxaca? O la dona del Molt Honorable amb els diners de la caixa de la seua farmàcia? Gürtel: The movie, una pel·lícula amb una trama plena de girs i -segur- amb un final inesperat.

MEOW

PS: En altres webs, fins i tot han fet un càsting.

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , Axivat en: Notícies Fes un comentari
25març/111

Cine basura per Felino

Com amant frustrat de la televisió, sempre que puc, m'agrada compartir alguna recomanació televisiva d'aquells programes que per una raó o altra em resulten interessants. En aquest cas, la recomanació està doblement motivada, ja que el programa en qüestió està relacionat amb el cinema cutre, altra de les meues passions (sic).

Em referisc al programa Cine Basura, un programa de cine molt especial, no perquè programen cinema fem (bastaria amb fer un poc de zapping per la TDT per descobrir que això és habitual) sinó perquè la gràcia del programa resideix en clavar-se indiscriminadament amb la pel·lícula. Aquest homenatge/venjança al pitjor cinema ve de la mà de dos autèntics experts en la matèria: Paco Fox del blog Vicistud y Sordidez i José Viruete de Viruete.com.

La mecànica del programa és molt simple: durant l'emissió de la pel·lícula els dos "presentadors" junt a un convidat es dediquen a fer comentaris burlots sobre les coses que passen al film. D'aquesta forma, qualsevol pel·lícula, per xunga que siga és converteix en una comèdia hilarant. A més a més, el linxament s'obri a la col·laboració ciutadana, i la resta d'espectadors poden fer els seus comentaris a través d'un xat. Televisió 2.0 en estat pur.

En certa forma recorda a Videofobia, un videocast protagonitzat pels mateixos autors i també molt recomanable. De totes formes, Cine Basura es diferència de Videofobia en que es tracta d'un programa en directe on la pel·lícula s'emet sense talls ni edicions, per no perdre detall.

El programa s'emet un divendres de cada mes a Canal+ xTra. Els que no estem abonats a la televisió de pagament, podem seguir l'emissió en directe per streaming a través de la seua web. Ja sabeu, si voleu un divendres de cine diferent, enceneu la tele, esmoleu els ganivets i connecteu-vos al xat.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , Axivat en: TV 1 Comentari
25nov./104

El joc de les audiències per Felino

Fins fa poc pensava que un audímetre era com el vídeo protagonitzat per Ricky Martin dins d'un armari, un pot de melmelada i un gos llèpol: una cosa de la que tothom havia sentit parlar però ningú ha vist mai. Jo pensava que el llegendari aparell era un invent de les televisions per dur el sinistre pla de programar merda, per a que al final ens agradaren més els anuncis que el programa en sí (-Colló!, una altra volta tallen aquest interessant bloc d'anuncis per posar primers plànols de Belén Esteban!). Però no! Ara ja he obert els ulls: l'audímetre existeix i funciona.

Aquesta revelació m'ha vingut de la mà del curt-documental "¿Quien está ahi?", un interessant document gràfic en el que, durant poc menys de 10 minuts visitem el domicili del propietari d'un deixos audímetres. Veient el documental descobrim alguns dels aspectes sobre el funcionament d'aquest peculiar aparallet. I sí, efectivament, a aquest senyor li fan regals per veure la televisió sense tenir que encertar les complicades endevinalles a les tantes del matí després d'hores i hores d'espera pagades a preu d'or. Quina sort!

Però la pel·lícula de 1984 "El juego de las audiencias" va molt més enllà del que el curt a penes arriba a insinuar. En aquesta tv-movie, Danny DeVito interpreta un empresari, que tot i tenir un imperi del transport, somnia amb triomfar en la televisió amb una sitcom escrita per ell. Després d'aconseguir colar el pilot a un canal del cable (i la cosa té mèrit, ja que la sèrie és horrorosa), es prepara per a executar el pla definitiu per triomfar en televisió: De forma extraoficial aconsegueix un llistat amb la identitat de tots els propietaris d'audímetres del Estats Units i els convida a tots a un creuer. En realitat, el creuer és un dels seus vaixells de mercaderies cutrement camuflat que es perdrà durant mesos en una ruta transoceànica. Mentre, DeVito envia als seus treballadors (rudes camioners) a les cases de les víctimes, on s'instal·len amb l'única finalitat de veure la televisió. Això sí, a l'hora del show han de canviar al canal adequat. El resultat; una sèrie merdosa, però per sorpresa dels directius de la cadena, bat records d'audiència. Una jugada perfecta del germà llest de Schwartzenegger.

I jo em pregunte, en quin remot oceà es troben els 4000 espectadors que destrien la tele que veiem?

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: TV 4 Comentaris