Poltergeist: una saga maleïda.
Aquest cap de setmana he vist la trilogia de Poltergeist, van decaient per entregues. La dirigida per Spielberg (Tobe Hooper féu algo?) és sens dubte la millor i m’ha agradat molt més del que m’esperava (genial banda sonora, no em canse de sentir-la). Mai havia volgut veure-les perquè pensava que serien de molta por, però realment no en fan molta (la tercera un poc més, si de cas). El que resulta dramàtic és llegir la sèrie de desgràcies succeïdes al llarg de la trilogia, és una producció gafada com mai no he vist, se’ls anaven morint els protagonistes i havien de canviar els plans.
Heus ací un breu resum de les desgràcies de la sèrie (són realment massa casualitats tràgiques juntes):
Quan estava veient la segona part m’adoní que havien eliminat a la germana major (Dana Freeling), de fet no l’esmenten per a res, com si sempre hagueren tingut dos fills. Pensava que haurien decidit eliminar al personatge per superflu, però no, resulta que l’actriu Dominique Dunne (1959-1982) havia mort al poc d’acabar el rodatge de la primera estrangulada pel seu nòvio; una víctima de la violència domèstica morta poc abans de fer 23 anys. La germana menuda de l’actor i director Griffin Dunne tenia una prometedora carrera.
El germà menut de la família Freeling (l’únic supervivent dels tres germans de ficció), estigué a punt de morir estrangulat pel paiasso que cobrava vida durant el rodatge de la primera part (1982), però fou salvat in extremis per Spielberg quan veié que s’estava tornant blau, fins llavors pensava que estava actuant i l’animava dient-li que ho estava fent molt bé.
Si heu vist la segona part (1986), sens dubte recordareu a l’indi Taylor i al temible reverend Kane (morí de càncer en 1985, supose que ja haurien enllestit el rodatge). “Will Sampson” (1933-1987) era l’indi; ja no isqué en la tercera. “Julian Beck” (1925-1985) era l’actor que interpretà a Kane en la segona, en la tercera (1988) agafaren a altre actor que se li pareguera, però ja no era tan terrorífic.
Zelda Rubinstein interpreta a Tangina Barrons en les tres entregues (és l’única que repeteix en les tres juntament amb la xiqueta), hagué d’abandonar el rodatge de la tercera perquè se li morí la mare, i sembla que el fantasma de sa mare aparegué al rodatge d’una escena o algo així conta la imdb.
I per últim queda Heather O’Rourke (1975-1988), que sí que pogué acabar la pel·lícula abans de morir als 12 anys malgrat el que s’ha dit. El rodatge s’enllestí en 1987 i ella morí l’1 de febrer de 1988, el que passa és que l’estudi volgué canviar el final i obligaren al director a rodar-lo de nou, de manera que en la part final només ix una xiqueta rossa corrent o d’esquenes (sembla ser que fou l’actriu Jennifer Banko) perquè no es note que l’han canviada. El nom Carol-Anne es diu més de 118 voltes en Poltergeist 3. Com hauria evolucionat aquesta jove estrella infantil? Seria hui en dia una superestrella? Probablement sí, però mai ho sabrem.
Altres entrades
Trackbacks are disabled.
Anit viu
-
El reportero (2004)
2010-03-16 10:17
per FelinoUn presentador de televisió dels anys 70 viu l’aparició del feminisme en l'àrea d'informatius en la forma d’una ambiciosa periodista. Al principi no li importa, sempre que ella no s'isca del seu lloc i es dedique a cobrir temes menors. Paròdia del món masclista dels 70 des del punt de vista d'un equip de periodistes. L'argument és un absurd continu, no obstant, té moments simpàtics. Per passar l'estona.
0.3
Tv-Felina
Top Manta
Meta
Contacte
Arxiu
Categories
Bloc'n'Roll
Enllaços interessants
Botonets
juny 12th, 2006 - 18:55
És molt interessant Stevie; de veres que la saga té una fosca història al darrere que va més enllà que simples llegendes urbanes, de les que tots havíem sentit parlar.
Ja fa temps que vaig vore la trilogia: La primera la recorde com la millor, una pel·lícula de por ben feta (es nota la mà d’Spielberg des del principi a la fi, no pas la de Hoper). L’escena del Payaso és d’antologia, i la de la xiqueta davant la tele ja forma part indiscutible de la iconografía del cinema de terror (a l’altura de la màscara de Jason de Viernes 13 i la serra mecànica de Leatherface de La masacre de Texas, també de l’època).
Sobre la segona, recorde ben poc, ja que sols l’he vista una vegada, ara bé, em va semblar prou avorrida i molt pretenciosa. Supose que tampoc seria un èxit de taquilla, ja que la tercera entrega va agafar una direcció ben diferent, molt més a prop de les sagues de terror tant de moda en eixa època. No és casualitat que aquesta cedisca el protagonisme més a un grup d’adolescents que als xiquets, ja que són els adolescents els que plenaven (i encara ho fan) les sales per vore aquest tipus de seqüeles. Com dic, la tercera part ja és molt típica, però això no lleva el fet que tinga alguns bons moments, a destacar uns bons jocs d’espills.
Sobre el futur professional de la xiqueta, mai se sap, són tants els actors juvenils que es queden en això o es transformen en Maculays qualsevols; llevat comptades excepcions triomfen com actors madurs.
juny 12th, 2006 - 19:21
Mira si es nota la mà d’Spielberg en la primera, que no tan sols és el guionista, autor de la història i director a l’hombra, sinó el montador (rarament ho ha fet).
La segona és inferior a la primera, però al meu parer (i al dels votants de la imdb, la diferència de nota és abismal) clarament superior a la tercera (que això sí, és la més terrorífica). La xiqueta té major protagonisme en cada nova peli: en la primera quasi no apareix perquè està segrestada la major part de la peli, en la segona cobra protagonisme i en la tercera és la reina indiscutible (mai abans havia tingut tant de diàleg) i només decau cap al final quan l’hagueren de substituir.
Quin futur hauria tingut? Hauria sigut guapa o hauria tingut una cara irreal, de nina com tenia de menuda? mai ho sabrem, però jo crec que tenia qualitats per haver aplegat molt lluny, eixa és la incògnita que ens quedarà.
juny 12th, 2006 - 19:23
L’adolescència és una etapa dura… i imprevisible!
juliol 10th, 2008 - 16:44
El Secreto de Joey és molt més completa… És com vore totes les pel·lícules fanta-horror amb xiquets dels vuitanta juntes.
juliol 10th, 2008 - 17:43
El Secreto de Joey (1985) és una peli que cal veure per saber com no s’ha de fer una peli, i el pitjor és que tenien diners, o siga que no era falta de recursos, sinó d’imaginació. Per això al·lucine com la majoria de la gent pensa que és genial i que després Roland Emmerich ha empitjorat. En un blog m’he assabentat que el director del secreto de los fantasmas (aquella peli que em regalares en un concurs i que volia jo reveure). El cas és que lo del ninot d’anit em recordava mogolló a eixa peli, però pensava que seria casualitat, però res de casualitat sí és que el director de les dues és el mateix. Ja és que inclús s’autoplagia.
I el que no entenc de les sinòpsis que he llegit és que en totes posa que el crio no parla per telèfon amb son pare mort, sinó amb el nino!!! això apareix en la peli?!!! per a mi que s’ho han inventat.
juliol 11th, 2008 - 09:33
Home, és de veres que el tema del pare no torna a eixir… Igual és algo que s’ha perdut amb la traducció. Si fós així la pel·lícula tindria més sentit; el ninot enganya al xiquet perquè vaja a buscar-lo. No obstant, això no explicaria d’on venen els superpoders.