La web felina El Bloc de l'opinió felina

10ag./150

Sèries estivals II: Garth Marenghi’s Darkplace per Felino

Seguim amb les sèries curtetes per gaudir en les caloroses tancades del migdia estival. En estiu, molts canals de televisió aprofiten per reprogramar sèries mítiques dels 80. En aquesta entrada vos recomanaré una sèrie que, no és dels 80, però que hereta la seua estètica d'una forma hilarant. Anem a parlar de Darkplace de Garth Marenghi.

Garth Marenghi presenta, una producció de Garth Marenghi, escrita i dirigida per Garth Marenghi, protagonista Garth Marenghi...

Garth Marenghi presenta, una producció de Garth Marenghi, escrita i dirigida per Garth Marenghi, protagonista Garth Marenghi...

La sèrie té lloc en un hospital on ocorren coses estranyes. Molt estranyes. En eixe sentit, cada episodi supera a l'anterior. No obstant, el Dr. Rick Dagless té els coneixements, el carisma i el coneixement d'ús de les armes (sic) necessari per resoldre qualsevol situació. El Dr. Dagless, evidentment, està interpretat per Garth Marenghi. L'acompanyen el Dr. Lucien, la Dra. Wool i el cap de l'hospital, el divertidíssim Dean Learner.

Metges armats, sols en els 80

Aquesta sèrie de 6 episodis és una creació de Richard Ayoade, el que fa de Moss, el (més) friki de The IT Crowd, també director de la interessant Submarine i que també es reserva un paper important en aquesta sèrie. La sèrie és de l'any 2004 però ens transporta als anys 80, quan tot era possible en televisió i ens presenta una espècie de falsa reposició sobre una sèrie maleïda que, en aquest cas, és comentada pels seus protagonistes. És un híbrid entre el "fet amb els recursos tècnics i argumentals de l'època en que està basada" (com The Artist) i un fals documental. En eixe sentit, l'humor negre (molt negre), induït a partir de l'absurd de l'argument i de les actuacions (i comentaris dels creadors) de la sèrie funciona perfectament. Sí, tot el que fa risa, aparentment, de forma accidental (males actuacions, girs argumentals ridículs, efectes especials lamentables, o inclús, una mosca posant-se en els actors en una escena), en realitat està planificat i ací és on resideix la grandesa d'aquesta sèrie.

Els episodis estan presentats pel propi Garth Marenghi (Matthew Holness), autor, escriptor, actor i director (fictici, és clar) de la sèrie que, introdueix cada episodi amb la lectura d'un fragment d'un exemplar de la seua extensa obra. És genial!

Us deixe amb la primera part del primer episodi perquè vos feu una idea:

MEOW

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per FelinoEtiquetat com: , Axivat en: TV Fes un comentari
3ag./152

Sèries estivals I: David, mi amigo per Felino

Arriba l'estiu i amb ell, la calor. Amb vacances o sense elles, sembla que a l'agost tot, en certa manera, pare. A més, la insuportable calor, sobre tot de cara al migdia, fan de tancar-se en casa la millor opció. És el moment idoni per baixar al garatge, seure en l'hamaca plegable de tela, engegar el ventilador, encendre la televisió. I gaudir de la lamentable desconnexió vacacional amb que les cadenes de televisió ens delecten amb la seua programació entre temporades. O millor, molt millor, aprofitar per veure alguna sèrie o websèrie curteta, una o dues temporades, que es puga completar mentre dure l'estiu. Bona idea, no? Des d'ací, i en una sèrie d'entrades durant el mes d'agost (a mode de desconnexió vacacional) vos anem a recomanar algunes bones candidates.

Comencem per una websèrie anomenada "David, mi amigo". El protagonista de la sèrie és Nacho, un jove sensible i manipulable que vol conèixer a una xica especial. El problema és que busca consell en el seu "millor amic" i mentor, David, una espècie de Torrente que no fa més que clavar en embolics al protagonista. El fil conductor de la sèrie és l'intent de Nacho de seduir a Gemma, una xica amb la que té molt en comú però que, a causa dels desastrosos i interessats consells de David, esdevé una missió impossible.

Nacho i David, amics

Nacho i David, amics

La sèrie funciona molt bé, és divertida i està ben feta. Els personatges, tot i l'exagerat dels seus plantejaments, són propers, així com les situacions que viuen. Humor negre i molta vergonya aliena per passar una bona estona.

Aquesta websèrie elaborada per El Sótano per a Antena 3, consta d'una temporada amb 9 episodis de 10 minuts. Conta amb algunes aparicions estel·lars, sobre tot al darrer episodi. Us deixe amb el primer episodi, per obrir boca:

Más vídeos en Antena3

 

Podeu trobar la resta d'episodis online a la web d'Antena 3:

Enllaç a la web

Salut

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per FelinoEtiquetat com: , , Axivat en: TV 2 Comentaris
9jul./151

Bones notícies des de València per Felino

Sí, amics felins, després d'anys i anys pregonant allò de l'adéu PP, el canvi, per fi, ha arribat. Recorde que allà per l'any 2007 (fa 8 anys que són quasi com una vida... o dues!) vam fer campanya pel canvi amb una sèrie de vídeos d'animació stop-motion amb clics, criticant la penosa gestió que l'anterior govern feia de RTVV. En l'actualitat, RTVV fa anys que ha anat a negre i recentment ha mort el creador dels clics. El que us dic, dues vides.

No vull entrar a analitzar les causes que han provocat aquest canvi, com sabeu, no és aquest un espai per l'anàlisi política; Per això ja estan les tertúlies de 13TV, el Punto Pelota i el A tu bola. Bo sí, un poc sí que vaig a entrar, però sols la punteta: Les polítiques ruïnoses tenien lloc allà pel 2007 quan, malgrat la campanya per l'adéu al PP, Francesc Camps (Paco, per als amics; ni tu ni jo) va imposar-se amb una majoria absoluta. Vol dir això que l'electorat valencià sols rebutja el malbaratament de diners públics quan desapareix, no per una decisió d'austeritat responsable i cabal, sinó perquè ja no hi ha res més per malbaratar? O han estat els diferents escàndols i entrades en presó d'ex-dirigents Populars el que ha obert els ulls d'aquest electorat que per fi s'ha adonat que aquests autodenominats Grans Gestors (TM) en realitat no ho eren del nostre, del de tots, sinó del seu?

Bé, siga com siga, el canvi ha arribat. I a tots els nivells: A la ciutat de València, un nou alcalde, Joan Ribó, ens il·lusiona després de 24 anys d'allò que teníem abans.

Fets estranys, en el veïnat, qui avisareu?

Fets estranys, en el veïnat, qui avisareu?

I ja, des del primer moment els diferents gestos que ha mostrat la nova regidoria han marcat la diferència. Com un detall com obrir les portes d'un ajuntament de manera literal pot significar un gest amb tanta càrrega figurada? I no sols això, basta fer una recerca a la premsa nacional i local per adonar-se que, cada dia, tenim una nova (i bona) notícia des de València. I no em referisc precisament a nous memes sobre la històrica entrada de l'alcalde en bicicleta.

Never ending story, na na na na na naaaaa

Never ending story, na na na na na naaaaa

També ha estat significativa el canvi de color de les Corts Valencianes. En primer lloc pel fet que el nou President de la Comunitat siga el socialista Ximo Puig. Després dels intents infructuosos de Joan Ignasi Pla (aka JIP) i Alarte (Saladitos), mai haguera dit que un socialista ostentaria de nou aquest càrrec. Més encara tenint en compte l'important treball que a l'oposició han fet Compromís i EU. Però així són les coses en política i, mentre les línies programàtiques pactades s'acomplisquen poc importa que la representació l'ostenta un o l'altra. O no?

Per cert, des que Ximo Puig es va envestir com candidat socialista per la Generalitat no han parat d'eixir comentaris i fotomuntatges respecte al seu perruquí (o gatete recostat). Bé, col·legues opinòlegs d'Internet, preneu bona nota del següent:

Troba les diferències

Troba les diferències

Bé, finalment també cal fer menció al partit Ciudadanos, que també ha entrat amb força a l'hemicicle. La seua candidata, Carolina Punset, ha captat l'atenció des del minut 0 (al no saber on estaven les Corts per a les que s'havia presentat i havia guanyat l'escó) o, des del minut 1, quan en el debat d'investidura afirmà que allà on triomfa la immersió lingüística en valencià "s'està tornant a l'aldea" (sic). Vaja, que de seguir a aquest ritme, la legislatura promet estar entretinguda.

Unes Corts on es parla en anglés? Què cosmopolita!

Unes Corts on es parla en anglés? Això sí és cosmopolita!

Siga com siga, aquest canvi suposa la pressa d'un nou camí en la política valenciana. Un nou rumb que, ja fa anys, es va evidenciar com necessari. Unes noves polítiques que comencen ací i ara i que tenen el suport i la il·lusió dels valencians. I és que, per fi, tenim bones notícies des de València.

MEOW

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , , Axivat en: Política 1 Comentari
2febr./150

Amic o enemic? per Felino

A veure què vos sembla la següent història: Durant els anys 50 del s.XX, un adolescent es muda amb la seua família a una pensió en Múnich. En la casa també s'allotja un jove actor amb gran temperament. Durant el període en el que viu allà, l'adolescent (i la resta d'hostes) són testimonis de forma regular d'episodis violents perpetrats per l'actor temperamental; Coses com tancar-se en l'únic vàter de la casa durant dos dies i dos nits proferint crits i trencant fins fer miquetes tots els continguts (propis i aliens) o com llençar violentament un tros de carn a la cara d'un crític teatral mentre sopen junts perquè li diu que la seua interpretació havia estat excel·lent, i no sublim, com l'actor considera. Tot un personatge, vaja. Al poc, l'adolescent es muda de nou i perd de vista l'actor temperamental.

Anys després, l'adolescent s'ha convertit en un jove i prometedor director de cine i, a qui decideix buscar per oferir-li el paper principal de la seua pel·lícula? Efectivament, a l'actor temperamental que tant li havia impressionat durant la seua estada a la pensió de Munich. I qui ho anava a dir, repeteixen el tàndem en varis títols. Més encara, junts acaben escrivint una pàgina en la història del cine.

Passa més temps, i el jove director ara ja home madur que s'ha convertit en un reputat cineasta, decideix tornar a l'escenari dels fets (que ja no és una pensió, sinó una casa particular) per posar-se davant de les càmeres i contar aquesta història. Es tracta d'un documental dirigit per ell mateix en el que vol mostrar la complicada relació professional que va mantindre amb l'actor temperamental al llarg de la seua carrera. Relació que, com heu vist, és va iniciar amb coneixement de causa. Però també, el documental, parla de l'entranyable relació personal que els va unir al llarg dels anys i projectes, fins la mort de l'actor temperamental al que, al cap i a la fí, el director vol retre homenatge.

El director és Werner Herzog, l'actor temperamental Klaus Kinski i el documental Mi Enemigo Íntimo (1999). És una història fascinant.

Portades alternatives del documental. Sí, les dos són del mateix documental.

Portades alternatives del documental. Sí, les dos són del mateix documental.

He de dir que mai no he sigut especialment fan de l'actor Klaus Kinski. No he seguit de prop la seua carrera, però fent una ràpida mirada a la IMDB es pot dir que és un home que ha participat en pel·lícules de tot caire: des de clàssics del cinema fins a la sèrie Z més casposa. I en alguna que altra pel·lícula de Jess Franco. Però, pel que es veu, sempre li va acompanyar eixa -merescuda- fama de persona inestable. De fet, això és el que comentava el Tío Jess de la seua relació amb l'actor i el seu temperament:

«Cuando se malhumoraba, Klaus Kinski me preguntaba, “¿Y esta es la película que estamos empezando?, pues me parece a mi que esta película va a ser una mierda…”. Y yo le contestaba, “Pero…¿Lo dudas..?. ¿Tú de protagonista y yo de director?, pues una puta mierda…”. Y se reía. Y así se rompía el hielo».

 

No obstant, gràcies al documental citat adés he descobert la faceta d'actor temperamental, amb aires de divo que menysprea a tots el qui l'envolten i no dubta en carregar brutalment contra ells. És com una espècie de clixé vivent. Estem parlant d'un senyor que tenia èxit fent monòlegs sobre Jesucrist en el que acabava insultant a tot el públic que havia pagat per anar a veure'l .

Werner Herzog, Werner Herzog, no tens a voltes la sensació que estàs rodejat de paiassos que es passen el dia fent el paiasso mentre tu fas tot el treball?

Werner Herzog, Werner Herzog, no tens a voltes la sensació que estàs rodejat de paiassos que es passen el dia fent el paiasso mentre tu fas tot el treball?

Però el que realment sorprèn és la relació amor-odi que l'actor va tindre amb el director Werner Herzog. Kinski es va convertir en l'actor fetitxe de Herzog, fins al punt de ser el protagonista de les seues pel·lícules, al meu parer, més importants: Aguirre i Fitzacarraldo. Però al mateix temps, els xocs constants (i en ocasions molt violents) entre actor i director es van succeir durant els rodatges de les 5 pel·lícules en les que van col·laborar.

Especialment sagnant va ser el cas del rodatge de Fitzcarraldo, en plena selva amazònica. Per que vos feu una idea de les condicions en les que estava l'equip de rodatge, es conta que a un dels operaris de producció que estava tallant arbres per preparar l'escenari de rodatge li va picar una serp verinosa, i veient que era impossible que el tractaren a temps (per la distància a la civilització en la que es trobaven), va decidir tallar-se la cama amb la serra mecànica per salvar la vida. Imagineu a un element tan inestable com Kinski en un entorn tan dur com aquest.

Evidentment, els conflictes amb Kinski no es van fer esperar. I al poc de temps, Kinski ja havia tingut una trifulca amb gran part de l'equip tècnic. La fúria de l'actor desencadenada pels motius més trivials van generar una hostilitat manifesta per part de tot l'equip de la pel·lícula cap a la seua persona. Tal va ser el punt, que el cap de la tribu indígena que col·laborava en el rodatge va oferir a Herzog l'opció d'assassinar a Kinski. Estaven fins al taparrabos d'ell i de les seues eixides de to.

Escena de Fitzcarraldo. Segons el director, ningú estava actuant.

Escena de Fitzcarraldo. Segons el director, ningú estava actuant.

També era freqüent que Kinski amenaçara constantment amb abandonar el rodatge. En una ocasió, fins i tot va carregar el seu equipatge en una barca disposat a, efectivament, anar-se'n. El director va tindre que anar darrere d'ell amb un rifle i amenaçar-lo a punta de canó perquè canviara d'opinió. Així eren els rodatges amb Kinski.

És increïble com, tot i els problemes del rodatge, especialment els derivats del temperament del protagonista, el director va ser capaç de treure endavant la pel·lícula. Qualsevol altre haguera donat el projecte per impossible, però Herzog va ser capaç de perpetrar un treball quasi èpic que passaria a convertir-se en un clàssic imprescindible.

I és que, Herzog va saber domar la fera interior de Kinski per treure el millor d'ell. O igual la fera no era més que una part de la polièdrica personalitat de l'actor, ja que en el documental, el director també deixa patent altres cares de Kinski; la d'actor implicat, exigent i perfeccionista; la de persona sensible. Així, la pel·lícula finalitza amb una tendra escena de Klaus Kinski jugant amb una papallona en la que queda clar que, malgrat tot, Herzog sempre va sentir un gran respecte no sols professional, sinó també personal, cap a l'amic que coneixia des de menut i amb el que va compartir alguns dels moments més importants de la seua carrera i de la seua vida.

I què opinava Klaus Kinski de Herzog? En les seues pròpies paraules:

«Es un individuo miserable, se me pega como una mosca cojonera, rencoroso, envidioso, apestoso a ambición y codicia, maligno, sádico, traidor, chantajista, cobarde y un farsante de la cabeza a los pies. Su supuesto “talento” consiste únicamente en torturar criaturas indefensas y, si hace falta, matarlas de cansancio o asesinarlas. Nadie ni nada le interesa, a excepción de su penosa carrera de supuesto cineasta. Impulsado por un ansia patológica de causar sensación, provoca él mismo las más absurdas dificultades y peligros y pone en juego la seguridad e incluso la vida de otros, sólo para después poder decir que él, Herzog, ha domeñado fuerzas aparentemente insuperables. Para sus películas echa mano de personas poco desarrolladas mentalmente y de diletantes, a los que puede manejar a su antojo (¡y, supuestamente, hipnotizar!), y a los que paga un salario de hambre, y eso si les paga. El resto son tullidos y abortos de todo tipo, a fin de parecer interesante. No tiene la menor idea de cómo se hace una película. Ya ni intenta darme instrucciones. Hace tiempo que ha renunciado a preguntarme si estoy dispuesto a llevar a cabo sus aburridas chorradas, ya que le tengo prohibido hablar».

Col·legues

No ho deia seriosament... crec.

MEOW

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per FelinoEtiquetat com: , Axivat en: Cinema Fes un comentari
24des./144

Nadal, Bond Nadal per Felino

Amb llicència per retransmetre qualsevol esport

Amb llicència per retransmetre qualsevol esport

Ja estem en eixa època de l'any en la que els carrers del centre se saturen de gent que no se sap si va o ve, tot s'ompli de llumenetes, sona música per tot arreu i s'obri la veda per a tot tipus d'excessos. No, tranquils, no estem encara en Falles, però ja queda menys.

Són les festes de Nadal i, a l'igual que el Rei a la tele i Fabra a Youtube, des d'ací, un any més, volem aprofitar per felicitar-vos.

Així que, gaudiu dels dinars, sopars, berenars i berenars-sopars familiars, les acalorades discussions sobre Podemos (que si són joves, que si són el mateix, que si volen entrar a furtar i els que n'hi han ara ja no furtaran perquè han après la lliçó ja ja ja), els torrons en totes les seues varietats, els polvorons a boca plena, de la selecció d'embotits Noel, de les misses (fonamentalment, miss desembre) de les reposicions de pel·lícules sobre rens, elfos, grinchs i la família de Chevy Chase, de les 12 campanades de raïm de llanda en diferit, de les cavalcades de Reis Màgics (alerta amb els caramels-metralla) i dels regals sota l'arbre, ja siguen del Pare Noël (el dels embotits), dels Reis o, si teniu sort, dels dos.

En definitiva: que passeu unes bones festes (si teniu vacances, millor) i que l'any 2015 no siga ni millor ni pitjor, sinó diferent.

Ah, i recordeu llençar els dècims de loteria no premiats al contenidor de paper i cartró.

I un cop acabades les festes, feu el favor de tornar a guardar l'arbre en la caixa...

Després de les festes

Els regals no estaven

MEOW

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per FelinoEtiquetat com: , Axivat en: Festes 4 Comentaris