La Web Felina El Bloc de l'opinió felina

Multicine de barrio

Esta nit he intentat vore la pel·lícula La Casa (Cold Creek Manor, 2003), protagonitzada per Dennis Quaid (actor que és una espècie de Harrison Ford sense carisma) i Sharon Stone (esta dona ha fet últimament alguna pel·lícula bona?) i he sigut incapaç d'arribar al final. Per una banda, l'argument és simple i previsible, amb alguns moments sense trellat, els personatges cutres i poc realistes, i la narració no acaba d'enganxar en cap moment. Però sobretot la gran decepció ha estat que la pel·lícula no és un producte de cinema fantàstic. A voltes és flipant com enganyen els tràilers de les pel·lícules, ja que recorde que al seu moment l'anunciaren com si fóra una pel·lícula fantàstica quan no ho és. I dic jo, no és més fàcil fer una pel·lícula de terror ambientada en una casa, que fer un thriller-cagarro digne del migdia d'Antena 3 i trangiversar el tràiler per al cine i la tv perquè semble una pel·lícula de terror ambientada en una casa? Es veu que no. És curiós; perquè als 80 les pel·lícules de cases maleïdes, endimoniades o embruixades estaven a l'ordre del dia. Es venien molt bé. Al final, ja les agrupaven en la seua distribució comercial amb noms genèrics, com la saga "La Casa" dels 80, un grapat de pel·lícules italianes de terror sobre mansions fantasma, sense relació aparent entre elles, de les quals sols estan documentades a la Imdb de la 3 a la 5. Jo he vist la 4 (protagonitzada per David Hasselhof i Linda Blair) i la 5, les dos horripilants en tots els sentits, no em vull ni imaginar com serien les dos primeres. No obstant, sabia a que m'exposava. No és el cas de la nova moda de fer vore una cosa al tràiler i després vore una cosa totalment diferent al cine. És evident que el muntatge del tràiler cinematogràfic és tan important, o més, que el de la pròpia pel·lícula, ja que la clau del negoci és que la gent pague per vore, no que li agrade (no sé com quedaren els frikis aquells que demandaren a la productora de Campo de Batalla la Tierra perquè es van sentir decebuts amb les expectatives que creaven les frases del cartell de la pel·lícula, però supose que allò prosperaria menys que la nostra querella amb Bancaixa). També estan els tràilers que et conten tota la pel·lícula, això és pitjor, perquè solen ser de pel·lícules sobre les que hom mai tindria el més mínim interés en saber què collons volen contar, com per exemple, el cas de les pel·lícules de Ron Howard, però eixa ja és altra història. En este cas sembla que el gènere de terror està tornant a les antigues fòrmules que tan bé funcionaren durant els 80. Els zombis tornen a la palestra (atenció a Robert Rodríguez que prepara una incursió al gènere), les slasher movies (*) no deixen d'estar en cartell, amb arguments cada cop més hilarants, després de l'èxit d'Scream, el retorn d'aquest gènere de la mà de Wes Craven (menut fill de ...). I cada vegada estrenen més pel·lícules de cases encantades, o intenten vendre les pel·lícules com si foren d'aquest subgènere, que ja m'estic anant per les branques qual mono titi fugint de la probeta de Marlo. En qualsevol cas, les bones pel·lícules no necessiten publicitat. Es venen soles. MEOW PS: La culpa és meua per no llegir el prospecte.

(*) slasher movies: Subgènere del cinema de terror vuitantero en el que un psicòpata va pelant un per un a un grup d'adolescents. El pare d'aquest gènere va ser John Carpenter amb Halloween (100% recomanada). Friday the 13th potser siga la saga més famosa dins d'aquest subgènere.

Altres entrades

• L’altre “Humor Amarillo”
• Música vampírica
• El retorn de la felintro
• Notícies d’Andreu