La Web Felina

Mi amigo Mac: Misteriosa y Absurda Criatura

Aquest cap de setmana he penjat un nou vídeo en youtube anomenat “Thurston’s Alley“, una secció del programa fallit de Sofia Coppola “Hi Octane” (1994). I també m’he vist tres pel·lículetes infantils:

La isla del fin del mundo (1974), una peli Disney d’aventures glacials en una illa vikinga perduda, recordava a Viaje al centro de la tierra.

La llave mágica (1995), una espècie de Toy story amb personatges reals. El bon ofici del director Frank Oz i la sempre estimable presència de Steve Coogan fan que la història en principi anodina d’un indi i un vaquer en miniatura cobre interès.

I per al final em deixe “la millor” de totes (Tio Pere: Joan, eres el millor… el millor per a tu): Mi amigo Mac (1988), que és per a donar-li de menjar a banda. Menuda bazòfia, es mereix un lloc d’honor al Bottom 100 de la imdb. La veritat és que el seu comentari dóna per a un bon article més que no pas una simple ressenya.

Què podem dir de Mac & me (copiat del títol projectat d’ET, que era ET & me) que no estiga ja reflectit en aquest genial article de Cinecutre? La veritat és que ben poc perquè me’l llegí sencer (analitza quasi fotograma a fotograma la peli) l’endemà de veure la peli i em desternillava de riure. Però bé, donarem algunes pinzellades de la peli.

Jo afortunadament no havia vist Mi amigo Mac al seu moment i per tant no tenia eixe record infantil (que molts conserven) que esta peli era millor que ET, més entretinguda. Així que m’enfrontí a ella sense prejuís ni idees preconcebudes. Havia oït parlar d’ella, per exemple al nostre webmaster, i sabia que era una còpia cutre d’ET i en principi amb eixe bagatge m’enfrontava a veure-la. Però des dels primers fotogrames s’albira el nivell de cutrerío de la filmació i això que no tenen l’excusa d’haver-se pulit el pressupost en actors coneguts, ja que cap d’ells era famós llavors ni ho ha sigut a posteriori (només he comprovat en la imdb que una extra ha tingut sort posteriorment; una de les ballarines de l’escena del ball cumpleañero és Nikki Cox, la filla buenorra de la sèrie Infelices para siempre). La majoria dels protagonistes (com el xiquet paralític protagonista, que ho era en la vida real) ha tingut una breu carrera en el cine o en el millor dels casos ha continuat en el show business sense pena ni glòria. El director i guionista Stewart Raffill s’endugué un dels dos razzies de la peli (guanyà el de pitjor director, però perdé el de pitjor pel·lícula i pitjor guió) i el seu bagatge és la direcció de l’estimable El experimento Philadelphia (1984) i el guió de Pasajero 57 (1992). El millor de la peli és sens dubte la banda sonora d’Alan Silvestri, realment l’únic famós de la peli.

En veure aquesta peli que ara fa 20 anys, m’entraren ganes d’esbrinar més coses sobre ella, perquè intuïa que tenia una història darrere, que no era simplement eixa còpia barata d’ET. Al principi em picava la curiositat constatar si era certa eixa impressió que havia tret en veure-la que estava davant d’un spot publicitari d’hora i mitja, efectivament era certa eixa impressió. La productora (Mac and Me Joint Venture) fou una unió temporal d’empreses anunciants dels seus productes, bàsicament MacDonalds i Coca-Cola (però també altres empreses alimentàries). Amb aquesta peli he comprés el significat real del terme joint venture que tant havia sentit. De fet no és difícil intuir que estem davant d’una peli amb product placement, ja que no es tracta de publicitat subliminal o subtil, sinó de publicitat descarada començant pel propi títol de la peli: Mac, que en anglés significa Mysterious Alien Creature i en castellà li posaren un nom encara més desternillant: Misteriosa y Absurda Criatura!!!!! El engendro també és descrit en altre moment de la peli com “una tortilla con ojos” quan s’estampa contra un cotxe provocant el caos en l’autopista.

Per tant, lo més destacable no és el plagi d’ET (n’hi ha escenes calcades com per exemple disfressar al mostrenco per dur-lo d’incògnit a una festa d’aniversari o l’escena de la bicicleta, ací subsituïda per la cadira de rodes del xiquet, lol), sinó eixa contínua publicitat descarada. Els 4 mostrencos (tres actors disfressats i el ninotet de Mac) són uns addictes de la Coca-Cola i de les bigmacs i els senta de meravella (inclús quasi ressuciten gràcies al menjar ràpid) al contrari del que li passa al protagonista de Supersize Me. La germana major de la xiqueta protagonista treballa en un MacDonalds i va tota la peli amb l’uniforme per a fer més propaganda encara, i el moment culminant és l’escena del ball al MacDonalds amb el mostrenco vestit com un ós de peluix ballant com un descosit en companyia as himself de Ronald MacDonald (Donald MacDonald per als japos). Ací, l’amic Ronnie s’endugué l’altre Razzie de la peli al pitjor actor revelació!!!!!! (jajajajajaja)

Per cert, que entre el germà major del xiquet paralític i la xica del MacDonalds s’insinua una història d’amor (llòllic, es veia vindre des de l’inici), però per vagància dels guionistes no desenvolupen eixa subtrama.

Tota la peli és un desficaci de cap a dalt, un exemple perfecte del que mai s’ha de fer. Lo pitjor és que es pensaven que anava a ser un exitazo, ja que al final (després de la delirant escena en la qual tota la família alienígena adquireix la ciutadania americana en una cerimònia amb els malos de la NASA presents i contents) amenacen amb tornar amb una seqüela (un globus de vinyeta que ix del cadillac rosa conduït pel pare extraterrestre diu: We’ll be back!), que afortunadament per als pobres crios que l’haurien soferta mai perpetraren (segurament pels pobres resultats en taquilla).

Es podrien comentar moltes més coses sobre este fascinant engendro de peli (si voleu ampliar, l’article de Cinecutre és prou complet), però ja va sent hora d’acabar. Així que vos deixe amb l’impagable escena del xiquet despenyant-se amb la cadira de rodes: