Al NT trobem un comportament de Déu totalment oposat. D’entrada hem de comentar que l’estil narratiu és molt més realista i resulta més versemblant en el seu conjunt, no hi ha tantes intervencions divines ni històries fabuloses; en definitiva, menys fantasia. Com anava dient, el comportament de Déu en aquest cas ens mostra un ésser ple d’amor, pacífic, que perdona i dóna segones oportunitats, etc... . És un Déu que si li peguen fica l’altra galta, que té una vocació universal i no només cap a un determinat poble, i el més important, que no castiga, sinó que se sacrifica ell mateix per redimir els pecats de la humanitat sencera; és a dir, que a diferència de l’anterior no tan sols no extermina tots els pecadors, sinó que se sacrifica per ells (per tothom) per salvar-los, la qual cosa demostra un acte de generositat inigualable que hauria resultat del tot impensable en Jahvé.
Amb tot això el que he volgut deixar clar és que el comportament d’un i altre Déu (que se suposa que és el mateix ésser, tres en un) resulta antagònic i això no té el més mínim trellat ni pot tindre cap explicació lògica. Cabrien només tres explicacions possibles:
a) Que Déu té doble personalitat i en conseqüència patix un cas d’esquizofrènia aguda. Aquesta explicació no tindria sentit en un ésser totpoderós i perfecte, però és el que sembla a primera vista. Per la mateixa línea argumental de la bogeria podria al·legar que ha patit una alienació mental transitòria de diversos mil·lennis; argument que cau pel seu propi pes.
b) Que Déu ha sofert una evolució interior, en altres paraules, que ha madurat. Això implicaria que abans era un immadur i un ésser un tant irracional que es duia arrossegar per certes passions. Tot això és igualment absurd, ja que Déu és un ésser perfecte i sobretot immutable, per tant no pot evolucionar, no pot dir fins ara m’he equivocat i he actuat malament, rectificaré i actuaré millor. No, Déu per la seua pròpia naturalesa no s’equivoca mai, ja que com hem dit és perfecte; si Déu s’equivocara, llavors no seria Déu.
c) Que Déu no existeix i en conseqüència tot això és una "patranya" de la qual no té més sentit parlar-ne. Eixa és al meu parer l’explicació més raonable i per la qual em decante. No obstant, en una concessió als creients, he d’admetre que també cabria una altra possibilitat en aquesta línea, i és restringir la inexistència de Déu només al contrasentit de l’AT, de manera que només aqueix text seria fals i cabria la possibilitat de salvar el NT; eixa seria una opció coherent i defendible, de fet l’única possible per als cristians. Resumint, l’única opció que els queda als cristians és admetre que l’AT és una "patranya" i salvar així el NT, perquè la coexistència pacífica entre ambdós és del tot incompatible, ja que estan en contínua i insalvable contradicció permanent.
Altres entrades
setembre 26th, 2006 - 11:59
El nou article que has escrit, Stevie, m’ha resultat molt interessant. La veritat és que com persona instruida en la religió catòlica mai he tingut gaire interés en les Santes Escriptures ni els seus derivats (Charlton Heston en sandàlies i demés) i el contingut del teu article és més o menys el que sempre m’havia passat pel cap (ja quan era menut i anava a catequesi, notava com que tot olorava un poc a chamusquina) però mai haguera sigut capaç de plasmar de manera tan coherent i argumentada. Segurament que qualsevol retoret podria rebatir els arguments que nombres, ja els prepararan bé per això. No obstant enhorabona per l’article, i a vore si s’animen més gats a escriure (que de moment pareix això una web de crítica-teològica-cristiana per a futurs integrants de sectes).