La Web Felina

Esquizofrènia, evolució o inexistència?

Al NT trobem un comportament de Déu totalment oposat. D’entrada hem de comentar que l’estil narratiu és molt més realista i resulta més versemblant en el seu conjunt, no hi ha tantes intervencions divines ni històries fabuloses; en definitiva, menys fantasia. Com anava dient, el comportament de Déu en aquest cas ens mostra un ésser ple d’amor, pacífic, que perdona i dóna segones oportunitats, etc… . És un Déu que si li peguen fica l’altra galta, que té una vocació universal i no només cap a un determinat poble, i el més important, que no castiga, sinó que se sacrifica ell mateix per redimir els pecats de la humanitat sencera; és a dir, que a diferència de l’anterior no tan sols no extermina tots els pecadors, sinó que se sacrifica per ells (per tothom) per salvar-los, la qual cosa demostra un acte de generositat inigualable que hauria resultat del tot impensable en Jahvé.

Amb tot això el que he volgut deixar clar és que el comportament d’un i altre Déu (que se suposa que és el mateix ésser, tres en un) resulta antagònic i això no té el més mínim trellat ni pot tindre cap explicació lògica. Cabrien només tres explicacions possibles:

a) Que Déu té doble personalitat i en conseqüència patix un cas d’esquizofrènia aguda. Aquesta explicació no tindria sentit en un ésser totpoderós i perfecte, però és el que sembla a primera vista. Per la mateixa línea argumental de la bogeria podria al·legar que ha patit una alienació mental transitòria de diversos mil·lennis; argument que cau pel seu propi pes.

b) Que Déu ha sofert una evolució interior, en altres paraules, que ha madurat. Això implicaria que abans era un immadur i un ésser un tant irracional que es duia arrossegar per certes passions. Tot això és igualment absurd, ja que Déu és un ésser perfecte i sobretot immutable, per tant no pot evolucionar, no pot dir fins ara m’he equivocat i he actuat malament, rectificaré i actuaré millor. No, Déu per la seua pròpia naturalesa no s’equivoca mai, ja que com hem dit és perfecte; si Déu s’equivocara, llavors no seria Déu.

c) Que Déu no existeix i en conseqüència tot això és una “patranya” de la qual no té més sentit parlar-ne. Eixa és al meu parer l’explicació més raonable i per la qual em decante. No obstant, en una concessió als creients, he d’admetre que també cabria una altra possibilitat en aquesta línea, i és restringir la inexistència de Déu només al contrasentit de l’AT, de manera que només aqueix text seria fals i cabria la possibilitat de salvar el NT; eixa seria una opció coherent i defendible, de fet l’única possible per als cristians. Resumint, l’única opció que els queda als cristians és admetre que l’AT és una “patranya” i salvar així el NT, perquè la coexistència pacífica entre ambdós és del tot incompatible, ja que estan en contínua i insalvable contradicció permanent.