El Déu que ens mostra l’AT és un Déu venjatiu, iracund, temut, cruel, violent, que no perdona, que castiga severament. En canvi, el Déu del NT és un Déu que perdona, compassiu, amorós (Déu és amor) i estimat, que se sacrifica, que si li peguen fica l’altra galta. En definitiva, la filosofia del NT és una filosofia molt pacifista i gandhiana (de resistència pacífica i de la no-violència), en definitiva és una filosofia molt actual i que mai no passa de moda (sempre serà vàlida), perquè sempre és necessària; una filosofia que fa dos mil anys era revolucionària i que hui en dia encara ens crida l’atenció per inusual, de fet fins el s.XX a penes l’ha seguida l’Església (durant la llarga Edat Mitjana predominava la visió de Déu de l’AT). Comparem ambdues visions amb fets, vejam com es comporta Déu en un text i en l’altre (perquè sembla talment com si no fóra el mateix ésser).
A l’AT veiem com Déu posa a prova Adam i Eva prohibint-los que menjaren d’un pomer, i els castiga per desobeir-lo. El sorprenent és que sent com és un ésser clarivident que ho veu tot i tot ho sap (també sap el que ocorrerà en el futur?) com és que no sabia que l’anaven a desobeir? Justament quan tothom sap que prohibir una cosa incita justament a fer el contrari. Per tant, o bé no predigué llur comportament (cosa absurda per l’adés explicat, ja que el converteix en un ingenu) o pitjor encara (que és el més raonable atesos els seus poders) sabia que l’anaven a desobeir i els parà una trampa que comportava un càstig terrible, la qual cosa el converteix en un ésser sàdic i summament cruel. A banda el càstig imposat és injust (no se circumscriu a patrons de Justícia, quan el que es predica de Déu és que és un ésser radicalment just i equànime en les seues decisions), a causa de ser totalment desproporcionat (no s’ajustaria ni a la fonamental llei del Talió, aquella que predicava el principi de proporcionalitat en l’aplicació del Dret Penal) a la falta comesa; recordem que se’ls castiga a ells i a tots llurs descendents a una vida de suor i llàgrimes, de durs treballs, sofriments i malalties. És un càstig terrible que s’encomana a tota la humanitat. Això ens diu a més, que no és un Déu compassiu, ni un Déu que perdona (no els perdona mai la falta comesa), ans al contrari, la lectura d’eixa història ens mostra un Déu venjatiu, sever, despòtic, rancuniós, ressentit i que no perdona mai. Aqueix no és ni mai podrà ser en absolut el Déu cristià, si de cas pot ser el dels jueus, però no cassa gens amb l’ensenyament de Jesús. Ja sabem tots que això del paradís no existí mai, però el que estic analitzant no és la historieta en si, sinó els valors que transmet.
Vejam altres exemples. En el cas de l’anihilació de Sodoma i Gomorra i del Diluvi universal, Déu es mostra implacablement inclement, totalment incapaç de perdonar els pecadors i de ser compassiu amb ells, no els dóna pas una segona oportunitat com hauria fet Jesús (els hauria donat l’oportunitat de redimir-se), pel contrari esdevé cruel i venjatiu, talment es mostra com un genocida que destrueix pobles i ciutats amb tots els seus éssers vius a dins; d’idèntica manera actua amb els egipcis (amb les set plagues i l’ofegament al mar Roig) i la resta de pobles enemics del seu poble favorit, perquè això és el més fort, resulta que Déu té un poble elegit sobre tots els de la Terra, o siga que res de la igualtat entre els pobles i races, Déu té un poble preferit que és blanc i semita, i no dubta en ajudar-lo sempre que calga contra els seus enemics; ara que també els gasta “putades�? (que si esclavitud amb egipcis i perses, que si guerres fraticides, diàspora, holocaust, i mil persecucions).
També hem de dir que no dubta en exigir sacrificis humans (com el cas d’Isaac, encara que el deture en l’últim moment) i de castigar a tothom qui el desobeïsca o dubte d’ell (al mateix Moisés el castiga amb morir-se abans de poder veure la Terra promesa). I podríem continuar amb mil barrabassades més, però llavors no acabaríem. Passem ara al NT.
Altres entrades
setembre 26th, 2006 - 11:59
El nou article que has escrit, Stevie, m’ha resultat molt interessant. La veritat és que com persona instruida en la religió catòlica mai he tingut gaire interés en les Santes Escriptures ni els seus derivats (Charlton Heston en sandàlies i demés) i el contingut del teu article és més o menys el que sempre m’havia passat pel cap (ja quan era menut i anava a catequesi, notava com que tot olorava un poc a chamusquina) però mai haguera sigut capaç de plasmar de manera tan coherent i argumentada. Segurament que qualsevol retoret podria rebatir els arguments que nombres, ja els prepararan bé per això. No obstant enhorabona per l’article, i a vore si s’animen més gats a escriure (que de moment pareix això una web de crítica-teològica-cristiana per a futurs integrants de sectes).