La Web Felina

De Boda en Boda (sense el nas tort)

El passat cap de setmana vaig assistir a una boda doble. Sí, les dos parelles es van ficar d’acord en compartir el dia del seu enllaç, i així aprofitar la reserva en el saló del banquet on es congregaren vora unes 300 persones (sé que no sembla molt, però tingau en compte que en Quesa, d’on eren els contraients, hi han uns 800 habitants). Es podria escriure un article/monòleg molt complet (Stevie ja sentí una part) sobre el tema de les bodes (i sobretot els banquets), però de moment no dispose de temps ni per fer un esborrany preliminar. No obstant voldria fer alguns comentaris sobre l’experiència del dissabte.

Afortunadament (per a mi) la boda fou pel "Rite Civil" i en deu minuts ja havien llegit els articles del Codi Civil i la Constitució per tal de deixar clar a les parelles quins eren els seus drets i obligacions. L’home dels Maicromachins l’haguera fet en 2 minuts i poc. Després del llançament de traca (costum molt arrelada a la zona del llevant), en aquest excepcional cas, per partida doble, tots els convidats ens desplaçàrem al lloc del banquet. El saló del banquet, el nom del qual feia honor al nom de pila del seu director i fundador (la qual cosa no li donava molt de glamour) dificilment aconseguia acollir a tanta gent, però allí estàvem, embotits en taules interminables. El menú bé, el vi també, i l’ambient, en general, de dia de boda. L’única pega va ser la genial idea de repartir bengales a tots els assistents poc abans que isquera la tarta nupcial. Stevie, hagueres disfrutat quan en apagar-se les llums, tothom encengué les seues bengales, il·luminant d’una manera màgica el menjador al temps que eixia la tarta. Emotiu no creieu? Tan emotiu com el dia que el tio Pere ens ensenyà les propietats del sucre amb àcid sulfùric (o era clorhídric). Perquè en apagar-se l’última de les bengales l’olor a sofre (o el que siga) era difícilment respirable, com aquell dia en Abastos. Els ulls plorosos, la gola reseca… Ideal per després d’una bona comilona, just abans del café, copa y puro. Afortunadament obriren les finestres i li donaren canya a l’aire condicionat i la cosa es suavitzà i no arribà la sang al riu, ni el menú de nou al plat. A partir d’ahí l’orquestra, o millor dit, el dueto musical que canta cançons d’ara i sempre, ideal per a actes on l’interval d’edat va dels 0 anys als 99, amenitzà l’event mentre en la pista de ball es donaven les més bizarres parelles de ball, que ara mateix no em pararé a analitzar. És en eixe moment quan em proposaren plegar i no m’ho vaig pensar. Definitivament, les bodes són un món a banda.

MEOW

PS: L’incident del tio Pere, professor de Química de l’institut, per als que no el conegau, va ser el dia que tocava l’experiment de mesclar determinada quantitat de sucre amb una determinada quantitat d’àcid clorhídric. Al final el professor ho va fer amb quantitats textualment a burro barra de sucre i àcid sulfúric (clar, de l’altre no n’hi havia) el que suposà una reacció exagerada amb la que omplí tot l’institut d’una olor insofrible i insuportable, que sobretot vam patir els qui estàvem dins de la classe el dia de l’experiment. Jo sóc dels qui visqueren per a contar-ho.