La web felina El Bloc de l'opinió felina

2nov./153

Les meues pel·lícules en els cines de València per Felino

Fa cosa d'un any, em van regalar el llibre de Miguel Tejedor sobre la història dels cines de València. La veritat és que era un llibre que, des que vaig tindre notícia de la seua publicació, m'havia cridat l'atenció. He de confessar-vos que, per una sèrie de raons que no venen al cas, vaig passar moltes vesprades de la meua infantesa en sales de cine de la ciutat de València. Supose que aquest va ser un altre dels factors que contribuí a convertir-me en el cinèfag que sóc (encara trobe a gent que li sorprén el fet que veja cinema de sèrie B, o Z, de forma conscient).

Em van regalar el llibre pensant que era una novel·la gràfica de Paco Roca. Gràcies per l'equivocació.

Em van regalar el llibre pensant que era una novel·la gràfica de Paco Roca. Un encert!

Ara, que ja he tingut l'oportunitat de llegir el llibre, vos he de dir que no m'ha decebut: es tracta d'un exhaustiu recorregut per les sales de la ciutat, des de les famoses sales d'estrena del centre, fins a les més desconegudes sales de segona reestrena dels barris. Totes i cadascuna de les sales tenen les seues històries i anècdotes, i moltes d'elles, un final comú: acabar convertides en supermercats clònics o impersonals pàrkings urbans. Per poc que ens agrade, estem davant un llibre de necrològiques; són tan poques les sales de cine que queden a la ciutat de València!

El cas és que la lectura m'ha animat a reviure algunes anècdotes de la meua infantesa-joventut que van tindre lloc en algunes de les sales ressenyades. Sí, efectivament, vos vaig a contar unes quantes pel·lícules!

1992 - Cine Serrano - Soldado Universal

Aquell any Jean Claude Van-Damme estava en la cresta de la ona i Soldado Universal es presentava com la combinació definitiva entre la ciència ficció de batalla i les obertures de cames de 180º. Vaja, el pla perfecte per a una vesprada de diumenge de qualsevol preadolescent. Bé, si no contàvem  amb el mític saló de màquines recreatives que hi havia junt al cine on la feien, el Serrano. El cas és que vaig anar amb doctor.beto, els dos amb els diners justets per a l'entrada que ens havien donat els nostres pares. Com vam arribar prompte per la segona sessió, vam decidir entrar als recreatius per fer un poc de temps. Error: Ens vam deixar tots els diners jugant al Final Fight, l'Street Fighter, el Pang i altres meravelles lúdiques a les que es podien jugar en aquell lloc a 25 pessetes la partida, fins que ens vam polir el pressupost del cine.

Amb les butxaques buides i sense haver vist la pel·lícula, vam tornar a casa tractant de posar-nos d'acord sobre la història que anàvem a contar; quant ens havia agradat la pel·lícula, de què anava, com de plena estava la sala, i altres detalls trivials que, clarament, provocarien la sospita. La coartada no va durar molt i vam confessar el crim en qüestió de minuts (així ens pesava la nostra consciència ludòpata). Conseqüentment, ens van castigar als dos.

Setmanes després, vam repetir la jugada, però aquesta vegada sí entrarem a veure la pel·lícula. I, la veritat, és que per molta imaginació que li haguérem posat, mai hauríem fet honor a la grandesa de l'argument.

"Soy todo oidos" (frase real del guió)

"Soy todo oidos" (frase real de la pel·lícula)

1995 - Cine Serrano - Presa de la secta

Aquella volta vaig aconseguir unes invitacions per al Serrano, on feien la pel·lícula Presa de la Secta. La pel·lícula estava protagonitzada per un Christopher Lambert que en aquella època, per alguna raó que ara no arribe a comprendre, estrenava moltes pel·lícules amb relatiu èxit. Recorde que vaig anar amb Berenjeno.

Total, que vam accedir al recinte fent ús de les invitacions, i vam descobrir, per a la nostra sorpresa, que érem els únics espectadors de la sessió. Aquesta situació començava a ser alarmantment habitual en molts cines i augurava el nefast futur que li esperava a moltes de les sales monosala que quedaven a la ciutat. Siga com siga, ens vam acomodar en les millors butaques i vam esperar l'inici dels tràilers que sempre precedien a la pel·lícula.

Però passava el temps i les llums no s'apagaven. De sobte, un acomodador va fer acte de presència, se'ns va apropar i ens va dir que si no venia ningú més, anaven a cancel·lar la sessió. Horreur! I com que anàvem amb invitació no teníem diners per anar als recres! El cas és que, mentre l'home ens estava convidant amablement a que arreplegàrem les nostres coses i ens anàrem per on havíem vingut, un altre espectador va entrar en la sala. El nostre salvador! L'acomodador, clarament contrariat, abaixà el cap, donà mitja volta i ens deixà tranquils. Als pocs minuts començà la projecció.

Estigues on estigues, a tu espectador anònim que ens vas propiciar el visionat d'eixa joia del Lambdisme que és Presa de la Secta... Gràcies?

Mirada Lambert

Christopher Lambert mirant a càmera (ull dret)

1999 - Cine ABC Martí - South Park: Más grande, Más larga y Sin Cortes

Un altra sala mítica és l'ABC Martí, una multisala que, tristament, no ha sobreviscut fins els nostres dies. Recorde anar amb Gorn a veure el pas de South Park, la sèrie animada de Trey Parker i Matt Stone, a la gran pantalla. En aquell moment, tot i el notable èxit que tenia a Estats Units, la sèrie encara no s'havia estrenat al nostre país i als portals d'streaming encara li quedaven uns quants anys per popularitzar-se. No obstant, havia llegit per Internet coses bones sobre la sèrie i no vaig dubtar en anar a veure la pel·lícula quan l'estrenaren.

Així que allà estàvem, en una sala pràcticament buida, esperant que començara una de les primeres pel·lícules d'animació per a adults que recorde haver vist estrenada en un cine i de la que no sabíem exactament què esperar. De sobte, accedeixen a la sala una dona major amb tres xiquets; La típica àvia o tieta a la que endossen els xiquets per què els porte al cine a veure una de dibuixos. Sols que aquesta volta havia triat la pel·lícula de dibuixos equivocada.

Van seure unes quantes butaques davant d'on estàvem nosaltres i recorde, que vam comentar entre nosaltres que igual la pel·lícula no era molt adient per als xiquets... però tampoc ho sabíem amb certesa. I mentre decidíem si apropar-nos i advertir-la o no, les llums es van apagar i va començar la projecció.

La pel·lícula s'obri convenientment amb la cançó Dulce hogar, el que podria considerar-se un tema típic de pel·lícula de dibuixos familiar. Bé, semblava que la cosa no era per a tant, i els que estàvem al lloc equivocat érem nosaltres. Però en realitat era una genial estratagema dels autors per relaxar els esfínters de l'audiència i incrementar l'impacte del segon tema musical que, directament, s'anomena "Eres un cabrón hijoputa":

Imagine el moment "Cocacola eixint a pressió per les foses nasals" que va experimentar l'àvia/tieta quan va començar la cançó... i també, com els xiquets, a l'igual que nosaltres, estarien rodant per terra davant aquesta concentració sense precedents d'obscenitats, paraulotes i escatologia barata. Va ser brutal!

Evidentment, la dona no va trigar ni mig minut en agafar els xiquets i procedir a abandonar la sala (exactament com passa a la pel·lícula), ignorant les queixes dels menuts que van anar caminant d'esquenes fins a la porta per tractar d'endur-se el màxim de l'experiència.

No sé com acabà la història; si la dona reclamà l'entrada, si entrà a un altra pel·lícula, si va demanar parlar amb l'encarregat... El que segur que sí passaria és que els xiquets compartirien les noves paraules apreses en el pati de l'escola millorant el seu estatus social. I els pares tindrien una reunió amb la mestra al poc temps.

2002 - Cine Serrano - Spider-Man

De nou en el Serrano, que durant anys fou una de les sales més carismàtiques de la ciutat (com oblidar els seus cartells murals fets a mà), vaig anar, junt a Bolet, Stevie i William Wallace, a veure la primera posada de llarg de l'estudi Marvel: Spiderman de Sam Raimi. He de dir que, com antic aficionat als còmics de l'univers Marvel, em feia certa il·lusió veure una adaptació amb mitjans dels personatges a la gran pantalla (no com aquells experiments post-Cannon de principis dels 90). A més a més, també m'agradava el treball previ de Sam Raimi, així que, per a mi, la pel·lícula era un must-see. Però, aquest interès no era compartit amb alguns dels meus acompanyants, i vaig haver d'insistir prou perquè accediren a anar a veure la pel·lícula.

No recorde si va ser el divendres de l'estrena, però la sala estava plena i van fer un poc d'animació abans que començara la projecció: unes simpàtiques hostesses van estar sortejant premis (merchandishing de la pel·lícula) als agraciats als que els coincidia el número de l'entrada amb els numerets que anaven dient. No ens tocà res.

Un cop finalitzat el sorteig, va començar la pel·lícula. A mesura que avançava l'argument, jo escoltava com Bolet anava bufant de forma cada volta més ostensible. El clímax final, es veu, ja va ser massa per a ell i, mentre els títols de crèdit eixien a la pantalla i s'arrencava un tímid aplaudiment entre el públic (fenomen social que no acabe d'entendre en la projecció d'una pel·lícula a la que no assisteixen els seus creadors), es va alçar i va començar a cridar: Vaja puta meeeeeerda!!!! Bodrioo!! I coses per l'estil. La gent el (ens) mirava contrariada, com si no entenguera què estava passant. Algú pensaria que era part de l'animació; en qualsevol moment apareixeria una hostessa disfressada d'Spiderman i el faria callar amb una teranyina.

Els teus comentaris han fet plorar Spiderman

Si Tobey Maguire haguera estat en la sala

2004 - Sala Juan Piqueras (La Filmoteca) - Thundercrack

El divendres 17 de desembre de 2004 a les 20:00 vam anar Stevie, William Wallace, Berenjeno i Enrape a la Filmoteca a veure una pel·lícula que en el programa setmanal de la Filmoteca presentava així:

Una noche de tormenta, una serie de personajes llega a una ruinosa mansión: un hombre con fobia a las fajas femeninas, la muy cristiana esposa de un cantante country, un entrenador de animales enamorado de una gorila, dos prostitutos gays, varias lesbianas...

En aquella època solíem anar de forma habitual a la Filmoteca, moltes voltes a cegues, sense saber ben bé què anàvem a veure. Això ens portà a descobrir moltes pel·lícules, algunes de les quals passarien a estar entre les meues favorites (així d'entrada em venen This is Spinal Tap, el documental Stevie, The Rocky Horror Picture Show,  El pueblo de los malditos...) i també a empassar-nos bodrios infumables (com oblidar Cuenta atrás para nochevieja?). En aquest cas, amb el citat argument, les probabilitats d'èxit més que elevades.

I, efectivament, la pel·lícula va ser un èxit; Thundercrack! va resultar ser una pel·lícula pornogràfica indie dels anys 70, rodada en artístic blanc i negre, i amb un argument que, bé, era exactament el descrit al programa. En la pel·lícula es mostraven escenes explícites de contingut sexual de tot gènere: heterosexual (home-dona), homosexual (dona-dona i home-home) i inclús, zoofílic (home-disfresa de gorila). Aquesta última va ser particularment festejada. També cal destacar l'escena final amb l'aparició estel·lar d'un jove amb els genitals hipertrofiats. Com dic, una joia del setè art.

El graciós va ser veure com, a mesura que avançava el metratge, parelletes anaven abandonat gradualment la sala. Clar, entenc que el que va de cinèfil i es porta la seua parella a La Filmoteca a veure Cine d'Autor, l'últim que espera es tindre que comentar la cuidada fotografia d'una escena en la que una dona s'introdueix una carabasseta per diferents orificis corporals. Era un poc com eixa escena de Taxi Driver en la que el protagonista es porta a la seua cita a una sala X.

Per la nostra part, l'experiència va ser molt comentada i celebrada. Encara ara, de tant en tant, torna de forma recurrent a les nostres converses. No hem tornat a veure res igual.

Malson

Preludi d'una escena difícil d'oblidar.

Fins ací les meues experiències. Els que vau participar en elles, les recordeu de la mateixa manera? Se m'ha passat algun detall? Més encara, recordeu o teniu alguna experiència curiosa o anecdòtica més viscuda en un cine de València? Conteu, conteu...

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Records 3 Comentaris
14oct./063

Història de la webfelina per Stevie

Els antecedents cal buscar-los en l’existència d’un grup d’amics sorgit de l’extint Institut de Batxillerat Antoni Josep Cavanilles (que ocupava un quart de l’antic mercat d’Abastos, juntament amb l’Institut de Formació Professional Manuel Sánchez Ayuso i el que hui en dia és el complex esportiu municipal d’Abastos i que llavors era un pàrking de facto). A causa de la proximitat que comporta viure al mateix barri i de l’existència d’unes aficions comunes (cinèfiles i freaks), aqueix grupet ha aconseguit de mantindre el contacte aquests anys universitaris on cadascú ha estudiat carreres diverses i inclús en campus distints.

Continuar llegint Història de la webfelina

Publicat per StevieEtiquetat com: , , , Axivat en: Records Continuar llegint
29set./065

Xenofòbia per Stevie

Aqueix mot hui en dia tan usual té un significat unívoc per al conjunt de mortals, però per a un grup d’irreductibles com som els alumnes de la línea (1º A) que cursàrem l’últim primer de BUP de l’IBAJ Cavanilles (allà pel curs 1994/1995), semblant paraula adquireix una accepció inusitada i distinta a banda de la ja coneguda per tothom. El mot “Xenofòbia" ens evoca a nosaltres una estranya assignatura impartida només aquell curs i només a la nostra classe per uns encara més estranys i heterogenis “professors". Certament que l’assignatura no es denominava oficialment Xenofòbia, perquè no ens ensenyaven Xenofòbia sinó el contrari, és a dir a previndre-la; però nosaltres l’anomenàvem així i actualment no sabria dir quin era el nom real si és que en tenia, ja que de fet tampoc no era pas una assignatura. M’explique.

Nosaltres llavors ens la preníem un poc a “catxondeo" i no enteníem perquè la donàvem, però com érem uns crios no ens oposàvem massa ni féiem gaires preguntes. És ara quan l’evoque quan em genera més preguntes que no pas respostes. Bàsicament i parlant clar, què dimonis era allò? Qui eren aquells tipos (que no eren professors) i que feien amb nosaltres? i sobretot, per què nosaltres? a cas fórem uns conillets d’índies per a una activitat experimental o una prova pilot d’una novedosa assignatura que mai aplegà a quallar? Com veieu són moltes preguntes que no poden obtindre resposta, i si poguera viatjar arrere en el temps m’encantaria preguntar-los-ho. Per descomptat que si algú de vosaltres, lectors, té resposta per algun dels interrogants, estaríem tots molt complaguts que ens fes partícips de sos coneixements. Per la meua part tractaré d’aportar certa llum amb els meus escasos records i deduccions sobre “allò".

Continuar llegint Xenofòbia

Publicat per Stevie Axivat en: Records Continuar llegint
27set./060

El fabulós cas del professor paralític per Stevie

Volia aclarir novament (perquè no és el primer cop que ho explique) el cas del misteriós professor de francés en cadira de rodes que ningú no recorda llevat de mi i que tanta burla en soleu fer dient que no és real. Ara procediré a relatar tots els fets que recorde per tal de refrescar-vos la memòria i a veure si alguna ànima càndida ho recorda i ix en la meua defensa, perquè em tracteu com si ho haguera somniat (per a somnis un que tinguí en el que adoptàvem un koala) i jo sé que és verídic. N’hi ha moltes coses de l’institut que no recorde, però aquesta sí.

Tot ocorregué en octubre de 1994 (ja fa vora 12 anys), devia ser octubre perquè fou de les primeres classes de Francés (però no la primera). Si mal no recorde teníem assignada un professora, però aquesta no aparegué perquè estava de baixa per maternitat (i mai no l’hem coneguda). És possible que a les primeres classes acudírem i no vinguera cap professor, no ho sé, no ho recorde. El que sí que recorde fou que la primera classe (de presentació i per veure el nivell; crec que només Andrea tenia algunes nocions de Francés) la donà Lina Cantó (la cap de departament) i ens contà que ella no era la nostra professora sinó que era l’embarassada i que enviarien un substitut. Quan aplegà el substitut aquest anava en cadira de rodes i ens digué que ell era professor d’anglés i que no tenia molta idea de Francés (els típics errors que es monten en l’Administració). De manera que aquell professor crec que l’arribàrem a tindre com a màxim dues classes i després d’allò el continuí veient durant aquell curs pels passadissos de l’Institut (recorde haver-ho comentat amb Miquel). Que conste que no era tetraplègic com aplegàreu a exagerar, sinó només anava en cadira de rodes.

Després d’aquell frustrat professor ens donà classe Lina (crec que només podia un dia a la setmana perquè no era la nostra professora oficial, ella ja tenia els seus grups de docència) fins que a finals del trimestre (devia ser ja en desembre) tornà Maria José a l’institut i ja se’n féu càrrec de nosaltres la resta del curs. Aquell fou el trimestre que tinguérem tres professors de francés i una embarassada.

Ara digueu-me que ningú no recorda res del que he relatat, va.

Cronista Soler.

Data de creació: 14/05/2004 a les 14:10

Publicat per Stevie Axivat en: Records Fes un comentari