El nou Mestalla
La construcció d’un nou estadi esportiu per al València Club de Futbol no és pas un fenomen aïllat, sinó que s’emmarca dins d’una dinàmica mampresa per gran part dels clubs de futbol espanyols de traslladar cap als afores de la ciutat els seus vells estadis que han quedat engolits pel creixement de les ciutats. I aprofitant el canvi d’ubicació, el nou estadi es modernitza i s’amplia, i amb els vells terrenys ara cèntrics s’intenta fer negoci per tal de finançar el creixent deute de la majoria de clubs de futbol.
Així s’ha fet amb la nova ciutat del Reial Madrid i eixe és el model que ha tractat de seguir el València CF amb desigual fortuna, ja que li ha pillat la construcció del nou estadi amb el canvi de cicle immobiliari i amb els terrenys del vell estadi encara sense vendre.
Màxim rival
La campanya electoral per a les eleccions al Parlament Europeu es troba ja en la recta final. Novament, a més de les tradicionals desqualificacions personals, insults i la inacabable sèrie de declaracions del tipus “i tu més”, podem trobar tota una sèrie de produccions multimèdia orientades a eixe nou camp de batalla: La web. Un bon exemple són els vídeos que es pengen als servidors de compartició multimèdia més coneguts, i els virals, com és el cas dels curts de Oreja Mayor. Qualsevol cosa llevat de propostes per al Parlament Europeu. Coses del bipartidisme: Ja no es tracta de vendre les pròpies propostes polítiques, sinó de desprestigiar l'altre perquè l'electorat vote al teu favor. Un bon exemple d'aquesta lluita entre el bé i el mal són els cartells amb que el PSOE ha empaperat mitja ciutat. Amb dues franges de colors separen el missatge en dues parts, la part que volen que els represente a ells (fons roig) i la que volen que represente el partit rival (fons blau), tot això separat per un cridaner “VS” que fa una clara al·lusió als videojocs de lluita que marcaren tota una generació, com l'Street Fighter. Ara més que mai la campanya ha esdevingut una lluita de barriada.
Aquesta rivalitat recorda un poc al famós pique entre Pepsi i Coca-Cola, i no sols perquè també l'una tinga el logotip blau i l'altra roig. La història d'aquestes dues companyies es remunta a fa molt de temps, però representa la lluita pel lideratge de vendes en les begudes amb gas de cola. Tots recordem els anuncis en què les dues companyies desprestigiaven l'altra mitjançant publicitat comparativa (en una estratègia que està considerada de competència deslleial entre el gremi de publicistes). Afortunadament, encara n'hi ha gent que no es deixa enganyar per eixos eslògans tan suggerents al temps de buits de contingut i prefereix la cola Hacendado, pel seu sabor únic i per econòmica. És més, recorde que hi havia una llegenda urbana que afirmava que en el fons, les dues marques pertanyien a la mateixa empresa, però mantenien els noms per no perdre la quota de mercat. Com he dit, recorda molt al bipartidisme que triomfa a les urnes espanyoles.
MEOW
Partits rarets
I parlant de política friki, m'ha vingut al cap un partit que es va presentar a les eleccions fa molt de temps, la propaganda electoral del qual, quedarà per sempre a la meua memòria. Es tracta del Partido de la Ley Natural (PLN), es va presentar a les Eleccions Generals l'any 2000 i va obtindre més de 17000 vots. En la seua campanya, presentaven propostes tan interessants com terminar amb el 50% de les malalties en dos anys i tenir la solució -testada científicament- a la delinqüència i el terrorisme. Tot això demostrat amb unes interessant gràfiques fotocopiades que tenien la poca vergonya de mostrar. Totes aquestes gestions, segons afirmaven, reduïrien dràsticament els impostos i l'atur, i així és podrien construir inquietants estructures faraòniques, com la que es mostra al minut 1:06. Supose que serà un lloc perquè visquen els experts en tecnologies de meditació transcendentals i vol iòguic (m'encanta aquest concepte), que segons 42 estudis científics, han de governar el país. Impressionant.
Però aquest no és l'únic partit absurd que s'ha presentat a unes generals. Ni molt menys. En aquest blog han fet una selecció dels 20 partits polítics més absurds de la història de la democràcia, basant-se en les dades del Ministeri d'Interior. Com podeu vore, n'hi ha un bon grapat de propostes extravagants. Coneixeu alguna més?
MEOW
Campanya freak
Aquesta foto, que ben bé es podria tractar d'un muntatge simpàtic fet amb Photoshop, pertany al Món RealTM. En concret a un acte carnavaler amb temàtica trekkie al que van convidar al lehendakari pel seu paregut amb l'emblemàtic personatge de la saga Star Trek. El també candidat del PNV, va aprofitar l'aparició i la més que segura difusió posterior de les imatges, per fer un poc de campanya.
Però, no és l'únic que li ha donat un toc freak a la campanya electoral dels comicis bascos. Dels creadors del concert de Pignoise en què el públic aplaudia en playback, arriba l'última moda en campanyes electorals per internet: L'adaptació de vídeos de Youtube. La idea és ben simple, es tracta d'agafar els vídeos més coneguts de la xarxa, dels que han assolit una gran popularitat gràcies a una frase o expressió que es diu en ells i refer-los en versió dibuixos animats, doblant l'àudio per tal d'afegir un poc de missatge electoral. El resultat és un anunci que, aprofitant l'èxit dels originals, té una gran difusió als mitjans i, en certa manera, s'aprofita del boca-orella que caracteritza la propagació d'aquest tipus de vídeos. Així, han aparegut recentment dues adaptacions d'aquesta mena per fer campanya: Una nova versió de la socorrista perro-flauta que la va "liar parda" amb els components químics de la piscina i una altra amb el testimoni del Bicho, un home amb l'orgull tocat l'endemà de ser rebutjat per Chewacca in person.
Una mostra més de l'emprament d'internet per fer publicitat viral, de com torna a ser efectiva aquesta estratègia (aquest post és un bon exemple d'això) i el més important de tot, de com les campanyes electorals, a voltes, arriben a uns límits potser massa freaks.
MEOW
Anit viu
-
El reportero (2004)
2010-03-16 10:17
per FelinoUn presentador de televisió dels anys 70 viu l’aparició del feminisme en l'àrea d'informatius en la forma d’una ambiciosa periodista. Al principi no li importa, sempre que ella no s'isca del seu lloc i es dedique a cobrir temes menors. Paròdia del món masclista dels 70 des del punt de vista d'un equip de periodistes. L'argument és un absurd continu, no obstant, té moments simpàtics. Per passar l'estona.
0.3
Tv-Felina
Top Manta
Meta
Contacte
Arxiu
Categories
Bloc'n'Roll
Enllaços interessants
Botonets
