La Web Felina El Bloc de l'opinió felina

12º aniversari

Ara fa 12 anys, concretament en octubre o finals de setembre (a molt estirar) del 1994 ens coneguérem tots nosaltres. Per tant ara podem celebrar el 12º aniversari d’aqueix encontre. És cert que alguns ja es coneixien entre ells: els de La Gavina (Guillem, Jaume, Josep, Xavi, etc...) o els de La Masia (només Miquel i jo, a banda de Mendo). L’altra escola que aportava prou gent era Les Carolines, però en aquesta web no hi ha ningú. El nostre webmaster també coneixia de la seua escola a altra companya nostra de classe: Tatiana (Què vols carinyet?).

Per a ser precisos, el grup actual no es completà fins l’arribada de Jaume, que no sé per quin motiu no començà el curs amb nosaltres fins desembre o així; crec que comentà que havia estat primer en altre institut (mogudes rares de Jaume).

Continuar llegint 12º aniversari

Xenofòbia

Aqueix mot hui en dia tan usual té un significat unívoc per al conjunt de mortals, però per a un grup d’irreductibles com som els alumnes de la línea (1º A) que cursàrem l’últim primer de BUP de l’IBAJ Cavanilles (allà pel curs 1994/1995), semblant paraula adquireix una accepció inusitada i distinta a banda de la ja coneguda per tothom. El mot “Xenofòbia" ens evoca a nosaltres una estranya assignatura impartida només aquell curs i només a la nostra classe per uns encara més estranys i heterogenis “professors". Certament que l’assignatura no es denominava oficialment Xenofòbia, perquè no ens ensenyaven Xenofòbia sinó el contrari, és a dir a previndre-la; però nosaltres l’anomenàvem així i actualment no sabria dir quin era el nom real si és que en tenia, ja que de fet tampoc no era pas una assignatura. M’explique.

Nosaltres llavors ens la preníem un poc a “catxondeo" i no enteníem perquè la donàvem, però com érem uns crios no ens oposàvem massa ni féiem gaires preguntes. És ara quan l’evoque quan em genera més preguntes que no pas respostes. Bàsicament i parlant clar, què dimonis era allò? Qui eren aquells tipos (que no eren professors) i que feien amb nosaltres? i sobretot, per què nosaltres? a cas fórem uns conillets d’índies per a una activitat experimental o una prova pilot d’una novedosa assignatura que mai aplegà a quallar? Com veieu són moltes preguntes que no poden obtindre resposta, i si poguera viatjar arrere en el temps m’encantaria preguntar-los-ho. Per descomptat que si algú de vosaltres, lectors, té resposta per algun dels interrogants, estaríem tots molt complaguts que ens fes partícips de sos coneixements. Per la meua part tractaré d’aportar certa llum amb els meus escasos records i deduccions sobre “allò".

Continuar llegint Xenofòbia

El fabulós cas del professor paralític

Volia aclarir novament (perquè no és el primer cop que ho explique) el cas del misteriós professor de francés en cadira de rodes que ningú no recorda llevat de mi i que tanta burla en soleu fer dient que no és real. Ara procediré a relatar tots els fets que recorde per tal de refrescar-vos la memòria i a veure si alguna ànima càndida ho recorda i ix en la meua defensa, perquè em tracteu com si ho haguera somniat (per a somnis un que tinguí en el que adoptàvem un koala) i jo sé que és verídic. N’hi ha moltes coses de l’institut que no recorde, però aquesta sí.

Tot ocorregué en octubre de 1994 (ja fa vora 12 anys), devia ser octubre perquè fou de les primeres classes de Francés (però no la primera). Si mal no recorde teníem assignada un professora, però aquesta no aparegué perquè estava de baixa per maternitat (i mai no l’hem coneguda). És possible que a les primeres classes acudírem i no vinguera cap professor, no ho sé, no ho recorde. El que sí que recorde fou que la primera classe (de presentació i per veure el nivell; crec que només Andrea tenia algunes nocions de Francés) la donà Lina Cantó (la cap de departament) i ens contà que ella no era la nostra professora sinó que era l’embarassada i que enviarien un substitut. Quan aplegà el substitut aquest anava en cadira de rodes i ens digué que ell era professor d’anglés i que no tenia molta idea de Francés (els típics errors que es monten en l’Administració). De manera que aquell professor crec que l’arribàrem a tindre com a màxim dues classes i després d’allò el continuí veient durant aquell curs pels passadissos de l’Institut (recorde haver-ho comentat amb Miquel). Que conste que no era tetraplègic com aplegàreu a exagerar, sinó només anava en cadira de rodes.

Després d’aquell frustrat professor ens donà classe Lina (crec que només podia un dia a la setmana perquè no era la nostra professora oficial, ella ja tenia els seus grups de docència) fins que a finals del trimestre (devia ser ja en desembre) tornà Maria José a l’institut i ja se’n féu càrrec de nosaltres la resta del curs. Aquell fou el trimestre que tinguérem tres professors de francés i una embarassada.

Ara digueu-me que ningú no recorda res del que he relatat, va.

Cronista Soler.

Data de creació: 14/05/2004 a les 14:10