La Web Felina El Bloc de l'opinió felina

Esquizofrènia, evolució o inexistència?

En aquest article vull parar esment, des del meu ateisme però tractant de ser comprensiu, davant el clar i evident antagonisme entre l’antic i el nou testament. Primer de res he de fer un incís i aclarir que mai no he llegit la Bíblia, llevat d’alguns passatges solts, però del que he llegit i del que he oït a través de la televisió, el cine i el que m’han contat posseïsc el mateix bagatge que qualsevol altre occidental nascut en aquesta cultura cristiana; per tant encara que no vulgues acabes sabent i coneixent històries del nou i de l’antic testament, ja que això forma part de la nostra cultura judeo-cristiana. Aclarit aqueix punt passem a l’anàlisi bíblica.

Per què diem que són dos textos contraposats o antagònics? Resulta molt senzill d’entendre. L’antic testament no és més que un cúmul d’històries fantasioses que tractaven d’explicar el món de fa tres mil anys, però òbviament aqueix cúmul de disbarats ha quedat clarament superat amb el pas dels segles i l’avenç de la ciència, la qual ha pogut explicar el que la mitologia havia tractat d’explicar màgicament. Per tant, quin paper tenen hui les antigues escriptures? Tenen una credibilitat bastant escassa i la pròpia Església Catòlica ja fa anys que les ha arraconades i ha donat una clara preeminència a les noves escriptures (de fet és el que es llig a Taizé i a les misses), les quals tenen una vigència més immutable al llarg del temps. Són els protestants, sobretot els més fonamentalistes els qui encara segueixen (inclús al peu de la lletra, cosa que en el catolicisme està àmpliament superat i ja només s’interpreten com metàfores i al·legories) preferentment l’Antic Testament (AT), cosa que resulta aberrant. Qualsevol ment oberta (no fonamentalista) que llija l’AT s’adonarà de seguida que això no hi ha qui s’ho crega (si més no al peu de la lletra) i que són una sèrie d’històries entretingudes si de cas, però totalment inversemblants. Explicacions que podien servir en el seu moment, però que actualment són molt més que obsoletes. Tanmateix, el més greu no és la seua obsolescència, sinó la seua radical oposició a la filosofia del Nou Testament (NT); i és que el problema és aqueix, que les dues parts de la Bíblia es donen de “bruces�? entre si. Són radicalment incompatibles entre si perquè prediquen just el contrari. Veiem-ho.
Continuar llegint Esquizofrènia, evolució o inexistència?

The confirmation suit

La primera volta que oí parlar de la confirmació fou en Irlanda (com no; país catoliquíssim) en juliol del 1998 (també fou la primera volta que viu en viu un Tour de França, però en Cork). Fou a propòsit de la lectura d’una història que havíem de llegir anomenada The confirmation suit. Fou llavors que m’assabentí de l’existència de dit sacrament, ja que jo coneixia el bateig i la comunió perquè la gent ho sol celebrar, però no pas la confirmació. El divendres 31 de maig de 2002 assistí en Godella a l’única confirmació que he presenciat, la de la meua cosina germana i la resta de companys de sa classe.

La confirmació és un sacrament regulat als cànons 879 a 896 del Codi de Dret Canònic de 1983 (CIC), a través del qual els batejats que ho desitgen (ha de ser voluntari) s’integren més perfectament en l’Església Catòlica. El fonament de dit sacrament no és altre que confirmar que desitges romandre unit a l’Església Catòlica, que hi vols pertànyer; ja que per regla general els batejats manquen d’enteniment en ser batejats i no poden decidir si volen ser o no catòlics. És per això que s’exigeix una edat suficient per ser confirmat, que el cànon 891 CIC estableix que ha de ser “en torn de l’edat de la discreció�. Al meu parer la confirmació no s’hauria de produir abans de la majoria d’edat (com és ara tan freqüent), ja que és una passa important que cal analitzar amb deteniment i tenint les idees ben clares. No té sentit que hom vaja forçat (per la família...) a la confirmació, ja que si hom no la desitja, si hom té la voluntat viciada (per qualsevol dels vicis del consentiment), llavors no haurà prestat el seu consentiment lliurement i en conseqüència l’acte de confirmació no podrà rebre una altra qualificació que la d’acte nul ipso iure. Per tant és absurd realitzar una confirmació nul·la, amb el ben entés que en aquest món de les aparences, si ningú no demostra la nul·litat (ni està interessat en fer-ho) de l’acte, bé pot servir pel que sembla que és l’únic objectiu dels confirmats, complir amb el cànon 1065 CIC i poder casar-se sense complicacions i amb plena validesa formal. A mi tot plegat, em sembla una perversió del sistema.

Data de creació: 09/03/2004 a les 22:33