La web felina El Bloc de l'opinió felina

31oct./160

Especial Halloween: La finca maleïda per Felino

Halloween és una festa que consisteix en vestir-se de forma monstruosa, menjar dolços, i en decorar els espais amb objectes terrorífics. Pensareu que això n'hi ha gent que ho fa tot l'any, com els qui tenen figuretes de Lladró amb caramels al rebedor de sa casa. Bé, la diferència és que durant Halloween també pots anar a visitar els teus difunts al cementeri, per enrecordar-te d'ells. Pensareu, de nou, que també hi ha gent que s'enrecorda dels teus morts durant tot l'any. Vaja, la diferència és que en Halloween tot això està ben vist; és com una celebració del mal gust, on l'horror i la diversió van de la mà, embriagant-se d'una saludable ingenuïtat infantil. Conceptualment és com Buenas noches Sr. Monstruo.

Què? Com? Quan?

Què? Com? Quan? Això és Halloween!

I què millor forma de celebrar aquesta data en la Web Felina que amb un article esgarrifós?

Havia pensat en parlar dels inquietants avistaments de pallassos diabòlics a València i voltants, però un centenar de persones van demostrar que una massa enfurismada és molt més "diabòlica", i sinó, que li pregunten als dos pallassos que estaven fent-se fotos pel carrer Colon l'altre dia. S'ho van guanyar, dirien alguns, però, i si eren pallassos normals fent turisme? Jo no sé vosaltres, però a mi em costa molt diferenciar entre un pallasso diabòlic i un altre de normal.

Així que he decidit parlar d'una cosa més torbadora, ja que fins l'altre dia no em vaig assabentar que n'hi ha una finca maleïda prop d'Abastos. Com és possible? Tantes batalletes viscudes i escoltades de l'entorn de l'institut durant el BUP i el COU i mai, MAI, havia escoltat una sola menció al fet que n'hi havia un edifici sobre el que pesava una terrible maledicció. Com és possible? Si fins i tot li han fet un especial a Cuarto Milenio! Entre tantes coses que ens van ensenyar, ja podien haver-nos referit al fet que teníem un edifici maligne al barri. Què dic, ens haurien d'haver portat de visita extraescolar!

Dramatització. En realitat és una finca normal, amb llum normal i cel blau.

Dramatització. En realitat és una finca normal, amb llum normal i cel blau.

La finca en qüestió té fama perquè ha estat escenari de moltes morts. Massa morts (fins el moment d'escriure aquestes línies, sumen un total de nou). Algunes d'elles, violentes. No vull entrar en els detalls escabrosos (i lamentables) que hi ha darrere de cada cas i, únicament per tal que vos feu una idea del que parle, diré que han estat dos suïcidis, tres precipitacions accidentals, una sobredosi, un assassinat i dues persones trobades mortes per causes naturals al seu domicili. Si voleu més informació, podeu adreçar-vos a qualsevol notícia publicada sobre els successos que, tristament, han tingut lloc a l'edifici.

Ara bé, del que sí vull parlar és d'algunes informacions o pseudoexplicacions envers la història d'aquesta finca, que algunes pàgines web per als amants de l'ocult s'han dedicat a propagar per tal d'alimentar la llegenda negra de l'edifici. Aquestes informacions, com veureu a continuació, sí que que resulten adequades per commemorar la Festa dels Morts ianki.

Per començar, cal dedicar unes línies al tema de la denominació: Segons es pot llegir en algunes notícies, es veu que el nom de La Finca Maleïda ha estat cosa dels treballadors funeraris. Algunes webs afirmen que aquesta denominació és injusta (i negativa des del punt de vista immobiliari) i prefereixen referir-se a ella com "La Finca Marcada". Francament, no sé què és pitjor. Però si es tracta de posar-li un nom fidel a la realitat, que mantinga l'aura de misteri i, al temps, destaque el potencial immobiliari de l'indret jo proposaria "Aquella finca al lado del cementerio". Està a menys de 5 minuts. Ideal en estes dates.

Dit això, entrem en matèria.

Primer de res, algunes webs afirmen que l'edifici està construït sobre una fosa comuna de l'epidèmia de pesta de l'any 1647, reoberta al segle XIX per soterrar més cadàvers d'una altra epidèmia de còlera. Comencem bé: un doble Cementeri Indi™. Ni Stephen King escrivint un remake de Poltergeist hauria ideat una explicació tan evident. I és que, si amb un cementeri indi es pot explicar quasi tot, amb dos no fan falta més preguntes, Senyoria.

I a la tercera visita del llanterner...

I a la tercera visita del llanterner...

Per si això no fora suficient, la finca es va edificar el 1957, coincidint amb l'any de la Gran Riuada en la que, segons afirmen en les webs consultades, "moriren prop de 400 persones prop de la zona en la que es construí l'edifici". Te gràcia la cosa, ja que oficialment, la xifra de morts de la riuà no arriba a les 100 persones. 100, 400 o 1000, el cas és que aquesta coincidència fa parlar a alguns autors del "primer mal agüero" en la història de la finca. Mai millor dit.

També es menciona en aquestes webs el fet que l'edifici té la peculiaritat de donar a tres carrers: Tres Forques, Conca i Pérez Galdós. Tan peculiar resulta aquest fet, que en Espanya soles n'hi ha altres edificis amb aquesta tenebrosa característica: els de El Corte Inglés.

Una altra cosa que crida l'atenció d'aquests investigadors del misteri és el fet que el buit de l'escala tinga forma triangular, cosa "poc habitual en els edificis de la zona". I a que ens recorda aquests buit triangular? Sí, efectivament, al logotip de El Corte Inglés. Coincidència?

No li passa res el seu monitor, no intente ajustar el cable VGA...

No li passa res el seu monitor, no intente ajustar el cable VGA...

Finalment, en aquestes webs mencionen suposats comentaris de veïns que parlen de canvis bruscos de temperatura (com quan entres a El Corte Inglés), animals inquiets (com quan entres un animal a El Corte Inglés), sentirse observats en tot moment (les càmeres de seguretat de El Corte Inglés) i sorolls de petjades per la nit (el guàrdia de seguretat de El Corte Inglés). La mare que va!

Bé, bromes a banda, la cosa tindria gràcia si no fos pel fet que estem parlant d'un edifici real, habitat per veïns reals, persones que viuen les seues vides en eixe escenari, amb els seus moments bons i els seus moments dolents. I què opinen els veïns de la finca de la desafortunada fama de l'edifici? Algunes de les webs consultades afirmen que n'hi ha qui ha venut i se n'ha anat "el més lluny possible". La majoria, en canvi, no fan cas als rumors. Com per exemple, el propietari del taller de cotxes que n'hi ha en el baix, també propietari de vàries vivendes en l'edifici, que afirma el següent:

No pienso moverme, pues tengo mi negocio aquí. De todas maneras, las cosas más raras pasan en los pisos de arriba y yo vivo más abajo

Dramatització de les declaracions:

I és que es veu que la majoria dels incidents han tingut lloc entre la planta setena i vuitena, en el que alguns mitjans han batejat com "El enigma de la planta 7 y 8" (sic). L'home del baix va més enllà i apunta la causa que ell considera la raó de tanta desgràcia repartida entre dos pisos:

Yo creo que a los vecinos que viven en la parte alta les afecta la línea de media tensión de electricidad que hay encima y se trastornan

Aquesta hipòtesi descarta de ple la del doble cementeri indi, ja que, en seguint eixe plantejament, es veurien més afectades les vivendes de les primeres plantes. Però no ens enganyem, les línies de llum, com les antenes de telefonia mòbil, també són habituals en les explicacions de fenòmens inexplicables. Són els cementeris indis del s.XXI. Encara que també es podria hipotetitzar sobre que a l'estar més alts, els veïns dels últims pisos són més vulnerables als influxos dels chemtrails o que fa més vent i se'ls envolen els barrets de paper de plata. Qui sap?

Altres veïns és mostren més que molestos per la publicitat negativa que reben per part dels mitjans de comunicació. Per a mostra, aquest curiós comentari estret d'una de les webs que exploten el morbo ocasionat per la història de l'edifici:

Soy una propietaria de la finca y creo que la única maldición es la del bulo que pone Cuarto Milenio y los periódicos. He vivido allí toda mi vida y la verdad es que me ha ido muy bien en la vida. Paso muchos momentos muy buenos, es más guardo los mejores recuerdos de mi infancia. Así que dejar el morbo y dedicaros a vuestra vida

Això mateix. I encara que semble mentida, la intervenció de la veïna no conclou amb un...

Ah, por cierto, en esa curva me maté yo

Ara bé, al marge de malediccions, llegendes i fantasmades, el que és segur és que en eixa finca, com en totes les demés (maleïdes o no), l'únic misteri sense explicació és el de qui collons obri la porta del pati als comercials de Gas Natural.

Jo tinc la meua hipòtesi:

...

Si o no?

Feliç Halloween!

MEOW

 

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
1oct./140

La prima línia blava per Felino

Tinc per casa un llibre sobre la col·lecció d'art modern del MoMA. Es tracta d'una espècie de catàleg on es mostren les obres més destacades del museu de Nova York, junt a una breu explicació. Com us podeu imaginar, en tractar-se d'art modern, sovint les explicacions de les obres suposen un gran treball d'imaginació per part del redactor, quan no es tracten merament d'un breu apunt biogràfic sobre el context en el qual es van concebre. Art modern, eixe gran invent.

Tu també el tens, a que si?

Tu també el tens, a que si?

Ara bé, l'altre dia la cosa es va posar interessant quan, fullejant el llibre, em vaig trobar la següent pintura:

Blue Monochrome (1967) Color blau sobre fons blanc en el Paint, Guardar como blue_monochrome.bmp

Blue Monochrome (1961)

Sí, efectivament, es un llenç de 195x140 pintat totalment de blau. Encara que, perfectament, podia ser el resultat d'obrir el MS Paint, seleccionar el color blau de la paleta, aplicar-lo sobre el fons, anar a Archivo -> Guardar como i escriure blue_monochrome.bmp en el diàleg. Evidentment, és necessària una explicació-de-la-falla per entendre l'obra en la seua blavitud magnitud. Afortunadament, l'autor del catàleg ens l'explica al comentari que acompanya la foto de l'obra i que comença així:

"Yves el monocrom", així s'autodenominava Yves Klein, pintor que va veure la pintura monocromàtica com "una finestra oberta a la llibertat, com la possibilitat d'immergir-se en la immesurable existència del color".

L'ús d'un oxímoron de la talla de Pintura Monocromàtica per definir una corrent artística és, sens dubte, una estratègia encertada perquè et prenguen seriosament. Així, passes de ser eixe tio que pinta els quadres de blau a ser el màxim exponent de la pintura monocromàtica. Quants pintors de brotxa grossa d'eixos que pengen anuncis en les faroles estan subestimant la seua feina? Podrien fer més atractiu el reclam oferint directament immersions en la immesurable existència del color; Això sí, amb pressupost sense compromís.

L'autor de la ressenya continua:

El pintor, originalment, emprava en les seues obres diversos colors, però posteriorment es va centrar en sols tres: blau, groc or i un roig al que va denominar Monopink. De tota manera, va ser el color blau amb el que més s'associa la seua obra; En particular un blau que ell mateix va denominar International Klein Blue, per al qual, fins i tot, va arribar a associar-se amb un químic per desenvolupar un mitjà d'aplicació capaç d'absorbir el pigment pur del color sense afectar la seua intensitat i brillantor.

Es veu que els quadres li quedaven bonics de blau, i el tal Klein va pensar que per a què provar altres colors si total amb el blau ja li anava bé. Així, sols calia que comprara pots de pintura blava, o millor, bidons, que ixen més econòmics. I si calia, parlava amb el seu amic químic per a que li explicara com preparar els llenços perquè li condira més el litre de pintura. No ens enganyem, en el fons, aquest Klein era carn de Supertacaños.

Leroy

Típic amic amb estudis sobrequalificat per assessorar-te sobre bricolatge

El text segueix:

Klein va ser un estudiós de la Rosa-Creu i les religions orientals. Albergava idees esotèriques i espirituals on el blau jugava un rol important com el color de l'infinit. Interessat en el pigment com a substància de la Terra, Klein també va concebre formes d'elaborar pintures emprant els altres tres elements: aire (en forma de vent), aigua (en forma de pluja) i foc.

Traducció: Estenia els llenços en la terrassa (vent), a voltes plovia i li pillava al Leroy Merlin i no li donava temps a entrar-los (pluja) i tenia que assecar-los davant la llar (foc). Però clar, no vas a contar això en la teua autobiografia.

Yves Klein

Yves Klein

Finalment, la ressenya conclou:

L'obra de Kazemir Malevich Suprematist Composition: White on White (1918) és el precedent històric més important a la pintura monocrom, però Klein afirmava que l'artista rus estava originalment preocupat per la forma (el quadrat) més que pel color. "Malevich estava en realitat plantat en front de l'infinit, jo estic en ell" concluia Klein.

aaa

White on White (1918)

Dic jo que l'evolució normal seria la de pintar un quadrat d'un color més fosc que el fons fora el pas següent a pintar sols el fons i no a l'inrevés. Però Klein tenia clar que si pintes un quadrat en mig, les persones amb sensibilitat artística i gran bagatge cultural que visiten museus PAGANT es distreuen i no comprenen l'essència de l'obra d'art que tenen al seu davant, i aquesta no és altra que constatar el fet que el blau és lo més.

La veritat és que, veient aquestes obres i els comentaris que les justifiquen, es posa en entredit aquella cita de Dalí en la que afirmava que l'única diferència entre ell i un sonat era que ell no estava sonat (sic).

Però, realment el que m'ha vingut al cap amb aquesta història és una volta en la que, aprofitant una visita a un poble de la província de Castelló (de cuyo nombre no quiero acordarme), vaig visitar junt a un grup d'amics una exposició de pintura d'un artista local en la Casa de la Cultura. Quadres tipus art modern també. Era una col·lecció molt abundant i amb una temàtica molt concreta: animals exòtics. Recorde que, durant la visita, estàvem tots un poc perplexos davant tots aquells quadres d'animalets que, damunt, no estaven molt ben executats (des del nostre humil punt de vista). El cas és que, en algun moment, ens vam preguntar si l'artista havia pintat eixos quadres quan era un xiquet o si tenia cap tipus de disminució sensorial o psicològica. Ningú no ho sabia, en cap lloc ho posava i francament, no ens vam atrevir a preguntar per si la resposta era no.

Trobe que aquesta pregunta que mai arribàrem a formular il·lustra, en certa manera, la subtil diferència entre la genialitat i l'oportunisme que envolta l'art modern. Tornant a Klein, podríem fer-nos la mateixa pregunta, i és que, de nou, estaríem davant de la prima línia blava que separa una obra d'art d'una presa de pèl.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
23jul./140

Monty Python Live (and let die?) per Felino

El passat cap de setmana vaig ser un dels quasi 200 espectadors que van veure en directe el nou espectacle dels Monty Python des dels cines Yelmo de València. Els Python, o si més no el que queda d'ells després de la mort del gran Graham Chapman el 1989, anunciaren recentment un nou espectacle junts després de més de 30 anys des de la seua última pel·lícula, El sentido de la vida. Aquest espectacle, anomenat Monty Python Live (mostly), en clara referència a Chapman, s'ha materialitzat en 3 + 5 representacions en l'estadi de futbol O2 durant el mes de juliol, sent la darrera funció retransmesa en directe a cinemes de tot el món, entre ells, el Yelmo de València. Com a dada curiosa, les entrades per a la primera representació en l'estadi londinenc es van esgotar 43 segons després de posar-les a la venda per Internet. La sala 8 dels cines Yelmo també estava plena de fans (nacionals i estrangers) el passat diumenge, però vaig poder comprar les entrades amb uns dies d'antelació.

Tenien un slogan alternatiu: Two down, three to go

Tenien un slogan alternatiu: Two down, four to go

Què dir del nou espectacle? Doncs, principalment, que de nou no tenia res. Monty Python Live (mostly) és, bàsicament, Monty Python Live at Hollywood Bowl de 1982 amb els seus protagonistes 30 anys més vells (i sense Chapman). De fet, fins i tot van emprar els mateixos vídeos durant la representació (Olimpiadas de la estupidez i Partido de fútbol entre filósofos). No hi havia ni rastre de cap esquetx, cançó o res que sonara mínimament original. Eren els mateixos gags que hem memoritzat durant 30 anys, paraula per paraula. Un exercici de nostàlgia (principalment per als seus protagonistes) que li dóna un nou significat a aquella frase que van popularitzar en la dècada dels 70: "And now, for something completely different..."

Però, a diferència de Live a Hollywood Bowl, el primer espectacle del Python en el nou mil·leni es caracteritza per l'excés de números musicals. I no em referisc a les divertides cançons extretes d'episodis de Flying Circus, de les seues pel·lícules o, directament dels seus discos, que evidentment estaven, sinó a la presència d'una espècie de Ballet de José Luis Moreno que amenitzava els números musicals amb unes innecessàries coreografies tipus Noche de Fiesta, on jovenets i jovenetes ballaven i (inclús) cantaven (sic) provocant un torbador contrast al donar pas a un esquetx protagonitzat per iaios.

És en aquest detall en el que es percep la presència d'Eric Idle com a director. Eric Idle, probablement, és el únic Monty Python que ha continuat la seua carrera a l'ombra dels Monty Python. Una bona mostra són els seus espectacles anteriors, SPAMalot i No es el Mesías (es un sinvergüenza) on va adaptar al gènere musical pel·lícules del Python com Los caballeros de la mesa cuadrada i La vida de Brian, respectivament. Està clar que a Mr. Idle li agrada la música, però convertir l'esperada reunió dels Monty Python en una espècie de revista musical, en la que damunt, ell té un paper predominant, és una cosa que no li puc deixar passar, per molt fan incondicional que siga. Say no more!

Eric Idle en su salsa

Eric Idle en su salsa

D'altra banda, els esperats esquetxos (esperats durant els interminables números musicals, clar) anaven succeint-se sense cap cohesió, com elements solts que, en ocasions tenien un mer caràcter testimonial. Val que en Monty Python Live in Hollywood Bowl també era així, però aquesta estructura tan estàtica en una obra teatral genera un enorme contrast respecte al ben (absurdament) lligats que estaven els episodis de Flying Circus. Tal és la situació que a mi, el final del primer acte i inclús, el final de l'espectacle em van pillar per sorpresa.

De fet, en ocasions feia la impressió que algunes parts de l'espectacle (les que no eren de música i ball, clar) no estaven suficientment preparades. Com quan Terry Jones llegia descaradament les seues línies durant l'esquetx de bombons Whizzo (crunchy frog), o quan John Cleese comença a descollonar-se al dir la seua primera frase en l'esquetx de Cuidado Llamas!, o quan Michael Palin es queda en blanc amb les improvisacions de Cleese en l'esquetx del lloro mort o quan apareix Mike Myers en pla estrella invitada i comença a dir que estava molt content de compartir escenari amb els Monty Python. I ja està, eixa és la seua intervenció. Estava clar, Eric Idle havia organitzat la festa i la resta s'havien deixat caure per allà.

No em malinterpreteu, l'obra és divertida, com no pot ser d'una altra forma amb la base sobre la que se cimenta i el pes dels qui l'interpreten. Està clar que la intenció principal és satisfer al fan de tota la vida (només cal veure les ovacions amb que són rebudes les insinuacions de que van a començar determinats esquetxos), però al mateix temps no tracta de sorprendre'l amb nous continguts humorístics (ni les animacions de Terry Gilliam que es projecten són noves, de nou reciclatge de Flying Circus) però sí amb espectaculars coreografies que, evidentment, no és el que el fan va buscant precisament. I això, almenys a mi, m'ha descol·locat molt.

Alguns dels millors còmics dels segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Alguns dels millors còmics del segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Bé, a mode de conclusió he de dir que em va il·lusionar molt la possibilitat de veure als Python treballant junts de nou ja que la seua obra sempre m'ha paregut excepcional, però a la vista del resultat, més que treballar junts, el que han fet és reprendre vells treballs per fer caixa. Crec que a estes altures ningú posaria en dubte que els Monty Python van ser un grans creadors de comèdia, basta amb veure els seus treballs anteriors, inclús la infravalorada El sentido de la vida per a la que es van juntar quan ja portaven 5 anys separats, cadascú fent carrera pel seu costat. Però ha quedat latent que ara ja no estan per crear coses noves, sinó per viure de les rendes del que ja van fer 30 anys enrere i això és el que, en definitiva, ha sigut esta espècie de Eric Idle's Monty Python Fancy Reunion. Home, que llevat de l'esquetx dels four yorkshireman i el de les iaies mirant el pingüí sobre la tele, la resta com que feien un poc de "cosica" en ser interpretats per un home de tan avançada edat (especialment, el moment en que un director de cine tan reputat com Terry Gilliam perpetrava un gag en el que es tirava un pet molt llarg i feia caretes mentre sonava)...

I vosaltres direu, i què esperaves? que anaven a escriure un espectacle completament nou? que anaven a emprar la seua avançada edat com element per adaptar els antics esquetxos? que anaven escriure nous esquetxos per riure's de forma irreverent de totes les coses noves que han aparegut des que van xafar junts un escenari per darrera vegada? I jo què sé! Sols sóc un fan que escriu les seues opinions al seu humil blog, no esperava a la Inquisició Espanyola!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
12abr./140

Compro Oro 2: Electric cigarette per Felino

Fa uns anys es va posar de moda allò de culpar a un concepte tan abstracte però, si ho penseu, amb nom de xoni poligonera com és La Crisi. Cartells de "Es Lloga" substituint als d'"Oferta" als aparadors de les botigues de barri, EROs més populars que Eros Ramazzotti, i més i més gent fent del SEPE l'única empresa que no parava de guanyar clients. Tot era, i pel que es veu, continua sent culpa de La Crisi.

Jo sóc la Crisi

Jo sóc la Crisi

Fou aleshores quan les botigues de Compro Oro es convertiren aparentment en l'única opció de negoci amb la que La Crisi no podia (ja que ella, com bona poligonera, mai es desfaria dels seus complements d'or). Així que, per tot arreu, proliferaren aquestes botiguetes que prometien la millor taxació. I així, botiga que tancava, botiga Compro Oro que obria. Era tanta la competència, que a voltes tenien de fer ús de reclams un tant desafortunats per cridar l'atenció dels clients.

Ara, quan sembla que el model de desenvolupament comercial del Compro Oro ha arribat al seu límit (fins i tot, ja han penjat el cartell de "Es Lloga" en moltes d'aquestes botigues), una nova tendència ha ocupat el seu lloc: la venda de cigarrets electrònics. No entraré a valorar les característiques d'aquest gadget amb aspecte d'utensili d'escriptura i que s'empra de forma semblant a la bombilla del mate, però sense mate i amb connexió USB.

Típic aspecte de vapeador

Cigarret electrònic: mode d'ús

Però no em negareu que resulta sorprenent l'extensió que està prenent aquest fenomen: han obert moltes botigues de venda de cigarrets i recanvis, alguns negocis tradicionals han incorporat aquest producte a la seua oferta i fins i tot, alguns baixos han canviat el cartell de "Compro Oro" per el de "Vendo Vapeadores". Però, és aquesta altra moda passatgera o estem davant dels estancs del segle XXI?

Segons alguns mitjans, la venda del cigarret electrònic genera en Espanya uns 7000 llocs de treball, entre directes i indirectes per donar servei a més de 800.000 'vapeadors'. No està malament, per a un sector que es ven com l'alternativa saludable a fumar i, tenint en compte el bé que els ha anat als estancs venent un producte que no és saludable, no sembla poca cosa aquesta afirmació. Però també suscita algues qüestions que poden determinar el futur d'aquest model de negoci. En primer lloc, pel que fa a la seua utilitat per ajudar als fumadors a abandonar el tabac, els estudis no acaben de decidir-se entre si això és així o no. I en cas que això fóra cert, continuarà la gent vapejant un cop eliminada la nicotina (substància addictiva i nociva) del seu cos? O en quin sentit regularan els organismes competents l'ús d'aquests utensilis un cop decidisquen regular-los? O el més important, podrem comprar en la Casa de los Caramelos cigarrets electrònics de xocolata per als xiquets?

Siga com siga, jo em quede amb el cartell que vaig llegir en la porta d'un estanc en el barri de Russafa que deia més o menys així:

Advertencia: La OMS aún no se ha pronunciado sobre el uso de cigarrillos electrónicos, por lo que no es recomendable su uso

Sols li faltava afegir "por contra, nosotros os ponemos hasta una foto en la cajetilla de lo que pasa cuando consumes lo que vendemos". És evident que estem davant d'una guerra oberta en el negoci de la gestió dels vicis.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , Axivat en: Hobbits Fes un comentari
22jul./130

Garaging per Felino

L'altre dia, mentre feia una passejada nocturna per un turístic poble costaner vaig constatar un curiós fenomen, que un any més, ha cridat la meua atenció. És una espècie de síndrome estacional, ja que sols es pot apreciar en aquesta època de l'any, i que afecta a les persones que tenen una vivenda unifamiliar, a voltes segona vivenda ubicada en zona turística, però no exclusivament. Em referisc al curiós cas de la gent que estiueja al seu garatge.

Sembla que els feliços habitants d'aquest xalets, cases i apartaments de dos i tres altures quan arriba la calor, decideixen baixar totes les seues pertinències a la planta baixa i, quan cau la nit, obrin de bat a bat els portons i treuen unes cadires de lona. Passar per davant d'aquestes cases és assistir a un escenari on s'exhibeix la vida quotidiana, sense trampa ni cartró. Sols una família, les seues hamaques i el seu televisor de pantalla plana. El soroll del televisor, també desplaçat de la seua ubicació habitual, emetent programes de varietés (reposicions en el cas de Canal 9) es mescla amb la de la resta de televisors de la resta de famílies que també comparteixen la seua intimitat amb els vianants des de la comoditat del seu garatge. El "garaging" és més que una moda, és una nova forma de vida.

Una família feliç al seu racó favorit de la casa

Una família feliç al seu racó favorit de la casa

Quan veig a aquestes persones gaudint de les vacances al seu garatge, em puc imaginar la quietud amb la que la resta de la casa es queda durant aquest període; tota a fosques, amb les persianes baixades i segurament amb els mobles coberts per llençols plens de pols. Vaja com la casa de "Los Otros" de Amenábar sols que en este cas, "los otros" estan al garatge.

Les raons les puc entendre: la planta baixa és un espai més tancat, al que probablement li done menys el sol durant el día i, el més important, sol estar habilitada amb tot el que es necessita per a viure. Però si fins i tot s'han muntat la cuina al costat d'on aparquen el cotxe per no tenir que pujar a la casa per a res! Francament, aquest comportament em fa pensar en el poc que es necessita per gaudir d'unes bones vacances en família i de com, a voltes, la gent construeix torreons de castells per satisfer unes necessitats que realment no té.

Siga com siga, any rere any, allà on vaig em trobe amb els portons i les cadires de lona, i no puc evitar parafrasejar mentalment aquella cançó de La Hora Chanante:

Vivo con tu madre,
en un garaje...

MEOW

Publicat per Felino Axivat en: Hobbits Fes un comentari