La web felina El Bloc de l'opinió felina

2febr./150

Amic o enemic? per Felino

A veure què vos sembla la següent història: Durant els anys 50 del s.XX, un adolescent es muda amb la seua família a una pensió en Múnich. En la casa també s'allotja un jove actor amb gran temperament. Durant el període en el que viu allà, l'adolescent (i la resta d'hostes) són testimonis de forma regular d'episodis violents perpetrats per l'actor temperamental; Coses com tancar-se en l'únic vàter de la casa durant dos dies i dos nits proferint crits i trencant fins fer miquetes tots els continguts (propis i aliens) o com llençar violentament un tros de carn a la cara d'un crític teatral mentre sopen junts perquè li diu que la seua interpretació havia estat excel·lent, i no sublim, com l'actor considera. Tot un personatge, vaja. Al poc, l'adolescent es muda de nou i perd de vista l'actor temperamental.

Anys després, l'adolescent s'ha convertit en un jove i prometedor director de cine i, a qui decideix buscar per oferir-li el paper principal de la seua pel·lícula? Efectivament, a l'actor temperamental que tant li havia impressionat durant la seua estada a la pensió de Munich. I qui ho anava a dir, repeteixen el tàndem en varis títols. Més encara, junts acaben escrivint una pàgina en la història del cine.

Passa més temps, i el jove director ara ja home madur que s'ha convertit en un reputat cineasta, decideix tornar a l'escenari dels fets (que ja no és una pensió, sinó una casa particular) per posar-se davant de les càmeres i contar aquesta història. Es tracta d'un documental dirigit per ell mateix en el que vol mostrar la complicada relació professional que va mantindre amb l'actor temperamental al llarg de la seua carrera. Relació que, com heu vist, és va iniciar amb coneixement de causa. Però també, el documental, parla de l'entranyable relació personal que els va unir al llarg dels anys i projectes, fins la mort de l'actor temperamental al que, al cap i a la fí, el director vol retre homenatge.

El director és Werner Herzog, l'actor temperamental Klaus Kinski i el documental Mi Enemigo Íntimo (1999). És una història fascinant.

Portades alternatives del documental. Sí, les dos són del mateix documental.

Portades alternatives del documental. Sí, les dos són del mateix documental.

He de dir que mai no he sigut especialment fan de l'actor Klaus Kinski. No he seguit de prop la seua carrera, però fent una ràpida mirada a la IMDB es pot dir que és un home que ha participat en pel·lícules de tot caire: des de clàssics del cinema fins a la sèrie Z més casposa. I en alguna que altra pel·lícula de Jess Franco. Però, pel que es veu, sempre li va acompanyar eixa -merescuda- fama de persona inestable. De fet, això és el que comentava el Tío Jess de la seua relació amb l'actor i el seu temperament:

«Cuando se malhumoraba, Klaus Kinski me preguntaba, “¿Y esta es la película que estamos empezando?, pues me parece a mi que esta película va a ser una mierda…”. Y yo le contestaba, “Pero…¿Lo dudas..?. ¿Tú de protagonista y yo de director?, pues una puta mierda…”. Y se reía. Y así se rompía el hielo».

 

No obstant, gràcies al documental citat adés he descobert la faceta d'actor temperamental, amb aires de divo que menysprea a tots el qui l'envolten i no dubta en carregar brutalment contra ells. És com una espècie de clixé vivent. Estem parlant d'un senyor que tenia èxit fent monòlegs sobre Jesucrist en el que acabava insultant a tot el públic que havia pagat per anar a veure'l .

Werner Herzog, Werner Herzog, no tens a voltes la sensació que estàs rodejat de paiassos que es passen el dia fent el paiasso mentre tu fas tot el treball?

Werner Herzog, Werner Herzog, no tens a voltes la sensació que estàs rodejat de paiassos que es passen el dia fent el paiasso mentre tu fas tot el treball?

Però el que realment sorprèn és la relació amor-odi que l'actor va tindre amb el director Werner Herzog. Kinski es va convertir en l'actor fetitxe de Herzog, fins al punt de ser el protagonista de les seues pel·lícules, al meu parer, més importants: Aguirre i Fitzacarraldo. Però al mateix temps, els xocs constants (i en ocasions molt violents) entre actor i director es van succeir durant els rodatges de les 5 pel·lícules en les que van col·laborar.

Especialment sagnant va ser el cas del rodatge de Fitzcarraldo, en plena selva amazònica. Per que vos feu una idea de les condicions en les que estava l'equip de rodatge, es conta que a un dels operaris de producció que estava tallant arbres per preparar l'escenari de rodatge li va picar una serp verinosa, i veient que era impossible que el tractaren a temps (per la distància a la civilització en la que es trobaven), va decidir tallar-se la cama amb la serra mecànica per salvar la vida. Imagineu a un element tan inestable com Kinski en un entorn tan dur com aquest.

Evidentment, els conflictes amb Kinski no es van fer esperar. I al poc de temps, Kinski ja havia tingut una trifulca amb gran part de l'equip tècnic. La fúria de l'actor desencadenada pels motius més trivials van generar una hostilitat manifesta per part de tot l'equip de la pel·lícula cap a la seua persona. Tal va ser el punt, que el cap de la tribu indígena que col·laborava en el rodatge va oferir a Herzog l'opció d'assassinar a Kinski. Estaven fins al taparrabos d'ell i de les seues eixides de to.

Escena de Fitzcarraldo. Segons el director, ningú estava actuant.

Escena de Fitzcarraldo. Segons el director, ningú estava actuant.

També era freqüent que Kinski amenaçara constantment amb abandonar el rodatge. En una ocasió, fins i tot va carregar el seu equipatge en una barca disposat a, efectivament, anar-se'n. El director va tindre que anar darrere d'ell amb un rifle i amenaçar-lo a punta de canó perquè canviara d'opinió. Així eren els rodatges amb Kinski.

És increïble com, tot i els problemes del rodatge, especialment els derivats del temperament del protagonista, el director va ser capaç de treure endavant la pel·lícula. Qualsevol altre haguera donat el projecte per impossible, però Herzog va ser capaç de perpetrar un treball quasi èpic que passaria a convertir-se en un clàssic imprescindible.

I és que, Herzog va saber domar la fera interior de Kinski per treure el millor d'ell. O igual la fera no era més que una part de la polièdrica personalitat de l'actor, ja que en el documental, el director també deixa patent altres cares de Kinski; la d'actor implicat, exigent i perfeccionista; la de persona sensible. Així, la pel·lícula finalitza amb una tendra escena de Klaus Kinski jugant amb una papallona en la que queda clar que, malgrat tot, Herzog sempre va sentir un gran respecte no sols professional, sinó també personal, cap a l'amic que coneixia des de menut i amb el que va compartir alguns dels moments més importants de la seua carrera i de la seua vida.

I què opinava Klaus Kinski de Herzog? En les seues pròpies paraules:

«Es un individuo miserable, se me pega como una mosca cojonera, rencoroso, envidioso, apestoso a ambición y codicia, maligno, sádico, traidor, chantajista, cobarde y un farsante de la cabeza a los pies. Su supuesto “talento” consiste únicamente en torturar criaturas indefensas y, si hace falta, matarlas de cansancio o asesinarlas. Nadie ni nada le interesa, a excepción de su penosa carrera de supuesto cineasta. Impulsado por un ansia patológica de causar sensación, provoca él mismo las más absurdas dificultades y peligros y pone en juego la seguridad e incluso la vida de otros, sólo para después poder decir que él, Herzog, ha domeñado fuerzas aparentemente insuperables. Para sus películas echa mano de personas poco desarrolladas mentalmente y de diletantes, a los que puede manejar a su antojo (¡y, supuestamente, hipnotizar!), y a los que paga un salario de hambre, y eso si les paga. El resto son tullidos y abortos de todo tipo, a fin de parecer interesante. No tiene la menor idea de cómo se hace una película. Ya ni intenta darme instrucciones. Hace tiempo que ha renunciado a preguntarme si estoy dispuesto a llevar a cabo sus aburridas chorradas, ya que le tengo prohibido hablar».

Col·legues

No ho deia seriosament... crec.

MEOW

Publicat per FelinoEtiquetat com: , Axivat en: Cinema Fes un comentari
17abr./111

El Grupo per Stevie

Producciones Al Aire Libre ens presenta el seu primer curt semi-professional que rodà en desembre passat per presentar-lo a un festival (el Notodofilmfest) que finalment no ens seleccionà. Jo isc a la meitat del vídeo i ací no faig de protagonista, ja que és un curt coral, basat en un relat curt de Juan Mena, el director de la nostra oficina. El dirigeix Juanjo Pérez, artista polifacètic, i l'interpretem la resta d'amics com bonament podem. Ací el teniu, espere les vostres opinions i crítiques.

Publicat per StevieEtiquetat com: , , Axivat en: Cinema 1 Comentari
14set./103

Swayze Dancing per Nera

Fa poc, la telecomèdia Cómo conocí a vuestra madre em va fer recordar la contundent frase final de la pel·lícula Dirty Dancing: "No permitiré que nadie te arrincone". Aquestes rotundes paraules, pronunciades pel ballarí Johnny Castle (Patrick Swayze) i dirigides a l'adolescent i idealista enamorada Baby (Jennifer Grey), precedien l'espectacular ball final.

Per a aquells agnòstics del cinema dels 80 que no han tingut el plaer de veure aquest clàssic de l'època, explicaré breument l'argument: Baby, una prometedora jove a les portes de la universitat, arriba a un complexe d'estiueig amb la seua família. Allí, coneixerà Johnny Castle, un atractiu professor de ball amb molta vida a les seues esquenes. Per circumstàncies totalment inesperades, Johnny ha d'ensenyar Baby a ballar en temps rècord perquè puga ser la seua parella en les distintes exhibicions que tindran lloc durant l'estiu. Lògicament, els dos protagonistes s'enamoraran i hauran de lluitar contra l'oposició de la família de la xica. Aquesta previsible, però emocionant, història d'amor, digna d'un Shakespeare de "La Movida", va trasbalsar el meu món quan, a principis dels 90, vaig llogar la cinta a un videoclub. Vaig veure la pel·lícula una vegada i una altra, vaig intentar aprendre els passos de ball i, com a bona i ingènua pre-adolescent, vaig començar a somiar cada nit amb un rebel ballarí que apareixeria i faria tremolar la meua vida. Si li havia passat a Baby, per què no podia passar-me a mi? Gràcies a la tecnologia VHS, vaig poder gravar la pel·lícula quan la van passar per televisió i vaig tindre especial cura en treure la pestanyeta de la cinta, per evitar així que algun despistat esborrara aquella obra mestra per error.

No obstant, el veritable descobriment estava encara per arribar. Al mateix videoclub on havia llogat Dirty Dancing, vaig trobar un títol molt suggerent: Swayze Dancing. El meu cor va començar a bategar amb més força. Seria aquella pel·lícula l'esperada segona part de Dirty Dancing? Per fi anava a saber si Johnny Castle i Baby havien aconseguit casar-se i tindre fills! Òbviament, vaig llogar aquella troballa cinematogràfica i vaig córrer cap a casa amb el cor en un puny. En engegar el vídeo, vaig descobrir que, allò que m'havia imaginat com la resposta a les meues pregàries, no era més que una barreja de fals documental i reality show.

La pel·lícula mostrava un grup de joves que es presentaven a l'escola de dansa de la coreògrafa Patsy Swayze, mare de Patrick Swayze, disposats a que el protagonista de Dirty Dancing els ensenyera alguns passos dels que mostrava a la pel·lícula, ja que tenien una competició de ball poques setmanes després. Les classes de ball impartides per Patrick Swayze i sa mare omplien 57 minuts de metratge i, com no, culminaven amb la victòria dels seus superdotats alumnes a la competició de dansa.

El record d'aquesta pel·lícula va romandre adormit a la meua memòria, fins que l'anècdota de "No dejaré que nadie te arrincone" (de l'anglés "Nobody puts Baby in a corner") em va fer tornar a pensar en la influència que havia tingut en mi Dirty Dancing. Al principi, vaig dubtar de l'existència de Swayze Dancing. Potser, sols es tractava d'una transformació onírica d'una fosca part de la meua vida. Una senzilla recerca a Internet em va confirmar, no només que Swayze Dancing existeix, sino que, a més, té un 7 en la imdb (més que Dirty Dancing, que sols té un 6,2!). Estarem davant d'una pel·lícula de culte per a víctimes acabades del fenomen fan de Dirty Dancing?!

Més coses curioses: La pel·lícula es va rodar el 1988, un any més tard que Dirty Dancing. A banda de Patrick Swayze i sa mare, també apareixen al film Lisa Swayze, la dona de l'actor, i Bambi Swayze, germana adoptiva coreana de Patrick, que és l'única del clan Swayze que no s'interpreta a ella mateixa, sinó que es mostra com una de les joves ballarines amateurs. Malauradament, no he pogut trobar la pel·lícula a Internet. Només us poc oferir els crèdits inicials i els primers segons d'acció, però em sembla que amb això ja us podreu fer una idea...

Com ja sabreu, l'any 2004 van estrenar la segona part de Dirty Dancing, amb el títol Dirty Dancing: Havana Nights. No us preocupeu, no vaig a castigar-vos amb una sinopsi d'aquesta pel·lícula, principalment perquè no l'he vista. Ja adulta i cansada d'esperar un Johnny Castle que no arribà mai, vaig decidir que no em deixaria tornar a enganyar.

Publicat per NeraEtiquetat com: , , , , , Axivat en: Cinema 3 Comentaris
6set./103

Els canosos per Felino


Amb l'arribada de l'estiu les produccions cinematogràfiques arriben a cotes insuperables de mediocritat: amb la calor no és difícil convèncer la gent perquè es clave en una nevera en forma de sala de projeccions. Aquest any, una de tantes que s'han estrenat és la nova proposta d'acció de Sylvester Stallone (Sly per als amics, responent al reporter de la Costera TV) Los Mercenarios. Aquesta pel·lícula pretén fer realitat el somni de tot xiquet que va créixer en la dècada dels vuitanta: ajuntar a totes les estrel·les del gloriós cinema d'acció d'aleshores (*). Això si, el somni arriba 30 anys tard...

Ara bé, estaria bé que feren quelcom similar amb el cinema de comèdia d'aquella època. Aleshores ja es van fer alguns experiments (Los tres amigos, Cazafantasmas...) però ja toca ajuntar-los a tots per a la comèdia definitiva. Així, adoptant el malnom amb que designem a aquella colla per ací, he batejat la pel·lícula com Els canosos i ací teniu la meua proposta de càsting. Penseu que falta o sobra algú? Aniríeu a veure-la al cine? Jo no.

MEOW

(*) Bo, quasi totes; es troben a faltar actors de la talla de Van Damme (que ara vol reconduir la seua carrera), Steven Seagal (sembla que no ha participat perquè un dels productors li devia diners), Swatzenegger (ara polític, encara que s'ha reservat un cameo) o Chuck Norris (que ha passat a altres nivells d'existència suprahumana).

Publicat per FelinoEtiquetat com: , , Axivat en: Cinema 3 Comentaris
22jul./100

Cinema d’estiu 2010 per Felino


Com cada any s'ha publicat el programa de la Filmoteca d'Estiu 2010, el cinema a l'aire lliure que té lloc als Jardins del Túria, front al Palau, en les nits d'estiu valencianes. Enguany ens proposen dos cicles: d'una banda, un dedicat a la figura de Woody Allen amb algunes de les seus pel·lícules més conegudes. L'espectador podrà veure (o més bé revisar) títols com Annie Hall, Manhattan o Todos dicen I Love You. D'altra banda, el tradicional cicle dedicat a pel·lícules que han estat d'estrena durant el present any, on es projectaran títols tan interessants com La cinta blanca, Celda 211 o Up in the air, entre d'altres.

Les projeccions seran des del divendres 30 de juliol fins el 28 d'agost (enguany acaba abans, no agafa cap dia de setembre) i el preu de la entrada 3€. Podeu consultar la programació més en detall en la web oficial de la filmoteca.

I per aquells que no vulguen esperar a final de mes per veure cinema a l'aire lliure, una altra proposta interessant per a la segona quinzena de juliol: Les nits de cinema del claustre de la Nau 2010. Aquest conjunt de projeccions amb presentació i posterior debat en el claustre de l'emblemàtic edifici de la universitat, contarà també amb dos cicles. El primer dedicat a la naturalesa, amb títols tan dispars com Tarzan y su compañera i Las Hurdes, tierra sin pan. L'altre cicle està dedicat (ho endevineu?) a la figura de Woody Allen, on es veuran més pel·lícules del prolífic director. En aquest cas, l'entrada serà lliure (amb aforament limitat!). Podeu consultar més informació sobre el programa a la web oficial.

Arribades aquestes dates, on el calor sufocant de les nits fa difícil conciliar la son, el cinema a l'aire lliure és més que un entreteniment; forma part de l'estiu.

MEOW