La Web Felina

Nepal, un canvi de tendència?

Farà cosa d’un mes aboliren la monarquia en Nepal (regne hinduista de l’Himalaia) i el país es convertí en la República Federal Democràtica del Nepal en guanyar els maoistes les eleccions. Probablement recordeu com en juny de 2001 el príncep hereu Dipendra massacrà (en pla Rambo amb una metralleta) a tota la seua família (pares, germans, oncles, etc…) en un sopar familiar, devia estar disgustat. El cas és que matà al rei Birendra (un bon monarca) i en acabant se suicidà, però el cas és que no ho féu bé i encara aguantà tres dies en coma, suficient perquè el proclamaren rei. Quan finalment morí, el regent Gyanendra (germà del rei Birendra) es proclamà rei, però no fou molt hàbil en suprimir el parlament i instaurar un règim absolutista en guerra contra la guerilla maoista, de manera que només ha aguantat set anys en el tron i ha esdevingut el darrer monarca del Nepal. És una llàstima que haja caigut un regne de l’Himalaia, però la veritat és que el tal Gyanendra era una mala bèstia que mai hauria aplegat al tron si no fóra per una massacre reial que li deixà lliure la línia successòria.

Però el fet més significatiu d’aquesta notícia no és pas que haja caigut la monarquia en Nepal (una de les vora 30 monarquies que restaven al món, sobre vora 200 països), sinó que és la primera monarquia que s’aboleix des que nosaltres nasquérem (en 1980). Des del nostre naixement en 1980 no s’havia abolit cap monarquia al món, ans al contrari s’havia aconseguit reinstaurar alguna que altra com és el cas de Cambodja o Buganda entre d’altres.

De fet les últimes en ser abolides havien estat en 1979 (dos emperadors: l’Iran del Xà i l’Imperi Centreafricà de Bokassa, que estava com un llum), i uns anys abans havia caigut la monarquia grega (Constantí, germà de la reina Sofia) i el Negus Negesti (Rei de Reis o emperador) d’Etiòpia: l’ancià Haile Selassie (venerat pels rastafaris jamaicans com un Déu).

Per tant, és açò un canvi de tendència després de vora 30 anys o només un fet puntual? El temps ho dirà. Vosaltres què en penseu?

Anàlisi dels resultats electorals del 9M

En el conjunt d’Espanya s’ha produït una victòria clara del PSOE. 15 escons de diferència amb el PP no és pas l’empat tècnic que semblaven pronosticar les enquestes preelectorals, sinó una victòria socialista bastant contundent que el deixa a només 7 escons de la majoria absoluta (un avanç considerable respecte de l’anterior legislatura). És cert que el PP ha aconseguit refer-se un poc respecte de l’hecatombe (148 escons en 2004) que li suposaren els resultats del 14 de març de 2004, quan de forma inèdita en democràcia passà de la majoria absoluta a segon partit parlamentari i a l’oposició (salvant les distàncies, un desastre comparable amb el de l’UCD del 1982), però la recuperació ha estat tan minsa i a més compensada amb una pujada igual per part del PSOE que en la pràctica ha sigut una nova i profunda derrota de Rajoy (la segona ja en eleccions generals, si bé la primera fou una derrota atribuible a Aznar).

Aquest cop no s’ha produït el que ha passat en altres eleccions i és que tots afirmen haver guanyat i se senten satisfets. En aquesta ocasió ha hagut un guanyador clar, el PSOE, i la resta o han baixat (i alguns de forma acusada, com ara ERC i IU) o gairebé s’han mantingut (el mateix PP i la seua lleugera pujada, CiU, BNG, NB,…).

En aquesta elecció s’ha accentuat el bipartidisme (els 2 grans augmenten en vots i escons a costa dels minoritaris) i correlativament s’ha produït una generalitzada davallada dels partits minoritaris: tant els PANEs (Partits d’Àmbit No Estatal) com IU. Analitzem més detalladament aquest fenomen.

Continuar llegint Anàlisi dels resultats electorals del 9M…

Els debats televisats

Pel que fa als aspectes formals, podem afirmar que ambdós debats foren realitzats en terreny neutral, en IFEMA o un recinte ferial d’eixos. Foren organitzat per un ens imparcial com l’Acadèmia de la Televisió presidida per Manuel Campo Vidal, moderador del primer debat i encantat d’haver-se conegut. El segon debat fou moderat per la periodista Olga Viza. Els torns d’intervenció, així com els temps i tota la resta de qüestions formals foren pactats prèviament pels dos principals partits, cosa que encorsetà un poc el debat. Els torns d’intervenció s’invertiren en el segon debat, on ara qui obria el debat era Zapatero i el cloia Rajoy, just a l’inrevés del primer debat. El moderador s’ubicava al mig, situant-se els dos candidats un a cada extrem de la taula. Ambdós anaven ben vestits i havien moderat els seus gestos, en especial Zapatero, que ja no semblava que transportara una pesada caixa amb les mans, sinó una caixeta. Rajoy es féu un poc de lio amb els papers que duia, i els deixà escampats per terra en el segon debat, cosa que no feia bona impresió. Zapatero sempre trobava la pàgina que buscava en cercar les dades.

Zapatero fou considerat guanyador d’ambdós debats, però especialment del segon (de forma contundent).

Amb posterioritat al debat hi hagué el debat sobre el debat (per exemple en 59’’) i en dies posteriors debats sobre el debat del debat, etc… Com es veu és un fernomen que es retroalimenta.

Passant ja a l’anàlisi del contingut, podem destacar que foren memorables els finals del primer debat. Zapatero amb el seu “Buenas noches y buena suerte” (homenatjant la recent película de George Clooney sobre las cacera de bruixes dels anys 50), i en especial Rajoy amb la parábola de “la niña”, òbviament la niña de Rajoy no podia deixar d’aparéixer en el segon debat, on l’esmentà de nou de passada. També s’ha de destacar la intervenció de Zapatero interrompent a Rajoy i preguntant-li insistentment sobre el transvassament de l’Ebre, sobre si l’anava a fer o no. Eixa em semblà una intervenció genial i molt encertada, posant l’accent en l’ambigüitat de Rajoy, que al final no confirmà si el faria o no.

La immigració fou un tema recurrent i demagògic per a Rajoy, que Zapatero tractava d’esquivar, però al final sembla que li isqué un poc el tir per la culata a Rajoy amb el tema del famós bonobús. També fou famós el llibre blanc de Zapatero al segon debat, on es recollien totes les dades que anava indicant. Molts d’eixos temes transcendiren a l’imaginari col·lectiu com es pot apreciar a la fotografia fallera que acompanya aquest anàlisi.

En definitiva, Rajoy em semblà prou demagògic i un tant falsari, mentre que Zapatero fou més solvent i al meu parer no digué mentides (o en quant a penes, en comparació a Mariano).

La campanya del PSOE i PP

El PP tracta de moderar-se i arraconar als durs (Zaplana, Acebes, Aznar,…), però òbviament no li dóna resultat a causa de la llarga precampanya exaltada i crispada dels 4 anys de legislatura. Un partit que es dedica a crispar no pot guanyar les eleccions.

Entre les estratègies seguides podem destacar la del PP de buscar l’abstenció del contrari (Gabriel Elorriaga junior dixit) o la del PSOE de fomentar la participació creant un poc de tensió (com digué el propi Zapatero).

Respecte del lideratge, s’ha produït un intent de laminar al contrari (i presentar-lo com a falt de carisma) al mateix temps que s’ensalçava al candidat propi presentant-lo com a presidenciable. Fort lideratge de ZP.

Com que es tracta de partits atrapa-ho-tot (catch-all parties), es dirigeixen a tots els segments de la població.

Els partits han rebut els suports d’artistes i científics, en especial en el cas de la Plataforma de Apoyo a Zapatero (PAZ) o els de la cella. El PP contraatacà acusant els artistes de viure del canon digital (en eixa qüestió el PP ha sigut molt demagògic i hipòcrita). El PP ha rebut el suport dels bisbes i de l’AVT (F.J. Alcaraz), la COPE, El Mundo, … entre d’altres.

Principals eslògans:

a) PSOE: 13+, “Motivos para creer”, “No es lo mismo”, etc…

b) PP: “Ideas claras”, “Con cabeza y corazón” (copiat de l’extremadreta mexicana: “Con cabeza, corazón y mano dura”), etc…

El màrketing viral i les campanyes a través d’internet han cobrat més importància que mai.