La Web Felina

Adaptacions inédites

No és cap secret que el món del cine està molt lligat al de la literature. Les adaptacions cinematogràfiques de novel·les són molt freqüents, per no dir que prevaleixen sobre els guions originals. Supose que les garanties d’èxit de la pel·lícula són altes si el llibre ja ha triomfat; al final tot depèn del saber fer dels encarregats del projecte, sobretot en els casos en què un llibre siga difícil de plasmar en la pantalla. Fa un temps. al fòrum vam elaborar una llista de llibres molt coneguts dels que no s’havia fet pel·lícula. He decidit compilar els més llamatius en una entrada del blog i comentar-los un poc.

100 años de soledad

Què dir d’aquesta novel·la de Gabriel Garcia Márquez, considerada la segona obra més important de la literatura hispanoamericana i sent una de les obres més traduïdes i llegides en espanyol? Doncs fins la data no s’ha fet una adaptació al cine. La veritat es que contar la història de les set generacions de la família Buendia requereix d’un metratge extens, massa potser per una sola sentada. A més, s’ha de tenir en compte l’estil narratiu, el denominat realisme màgic, que requerix una feina extra de conceptualització per traduir-ho al llenguatge de la gran pantalla. Un bon exemple d’això és la recent adaptació de Amor en tiempos de cólera, també de Márquez, en què no queda clar si es tracta d’un relat inmers en el realisme màgic o d’una narració en clau còmica sobre sentiments frustrats.

Sembla que el més paregut que han fet a una adaptació va ser el documental homònim produït per la Televisió Hongaresa, dirigit per un tal Peter Gothar i de tan sols 26 minuts (!), que va ser rodat en els llocs que inspiraren al Premi Nobel per crear l’univers de la novel·la.

El guardián entre el centeno

Aquesta novel·la de J.D. Salinger és uns dels llibres més prohibits i al mateix temps més llegits en els Estats Units (sol estar en el top ten dels llibres més llegits segons L’Associació de Biblioteques Americanes). Va ser molt criticat quan es publicà pel llenguatge i les al·lusions al sexe, alcohol i les drogues en boca del protagonista, Holden Caulfield, un adolescent de 16 anys. Avui en dia, aquestes al·lusions o el llenguatge ja no són problema per fer una pel·lícula d’èxit (clar exemple d’això són Trainspotting i El sargento de Hierro, respectivament), i tenint en compte que aquest és un dels llibres més llegits en el país que resulta ser la meca del cinema occidental, resulta curiós que no s’haja fet mai una adaptació.

Potser siga per la complexa personalitat de l’autor, que tras l’èxit de la novel·la i el reconeixement que guanyà en ella, es va convertir en un eremita. refugiant-se en una cabanya on continuà escrivint relats que mai va publicar (sembla que la pel·lícula Descubriendo a Forrester està basada en ell), i per tant, no siga molt partidari de cedir els drets de la seua obra per fer una pel·lícula. O d’altra banda, els mateixos estudis de cine no estiguen interessats en adaptar al cine aquesta història protagonitzada per un personatge molt complex, que alguns crítics han catalogat com un “instigador de masses”. En qualsevol cas, el que no ha fet Holliwood, ho han fet els fans a Youtube, i fent una simple cerca es poden trobar nombrosos curts, escenes o falsos tràilers fets de forma amateur.

La conjura de los necios

I com és que mai han intentat adaptar la novel·la pòstuma de John Kennedy Tool, èxit editorial internacional? És una bona pregunta, ja que La biblia de Neon, l’altra novel·la de l’autor sí que ha estat adaptada. Aquesta, Premi Pulitzer, éxit editorial internacional, i amb un personatge principal al que, fins i tot, han erigit una estàtua , es resisteix a donar el salt a la gran pantalla. I es que les aventures d’Ignatius Reilly en la seua recerca forçosa de treball, quan no li queda més remei que integrar-se en la societat que odia profundament per tal de salvaguardar el seu refugi (la seua habitació en casa de sa mare) on tenia una existència plàcida mentre prenia notes del que, segons ell, està destinada a ser una de les millors novel·les de la història.

Les hilarants aventures d’aquest antiheroi i les situacions que desencadena composen una història inteligent i divertida, que podrien donar molt de joc per adaptar-se a altres formats. No obstant, a banda de la història, n’hi ha un altre element fonamental que també deuria adaptar-se fidelment, al ser part indispensable d’aquesta: el personatge principal. Un gran repte seria la correcta elecció de l’actor que deuria interpretar a Ignatius Reilly. No es tracta d’aconseguir plasmar el físic característic descrit al llibre, avui en el maquillatge es fan miracles, sinò més bé, trobar un interpret capaç de transmetre aquesta personalitat tan complexa sense infundir animadversió als espectadors, aconseguint plasmar un personatge entranyable, com en el fons ho és el del llibre. Quasi res!

Reunión Tumultuosa

I parlant de humor, com no mencionar la obra de Tom Sharpe, el mestre de l’humor negre. La relació entre l’autor anglès i el cine és redueix a dos títols: Wilt , adaptació de la seua novel·la més coneguda i El temible Blott.Però ben bé podríen afegir una més a aquesta curta llista, la seua primera novel·la, Reunión Tumultuosa. Aquesta sàtira sobre una investigació policial d’un assassinat al si de l’alta societat “blanca” en Surafrica durant l’Apartheid, i els pintorescos personatges que apareixen en ella, va ser inspirada pel temps que l’autor va viure en aquest país, on va ser empresonat per dirigir un obra de teatre contra el Apartheid i posteriorment expulsat. La obra està carregada d’humor àcid i d’escenes tan excèntriques com hilarants. En cas d’adaptar-se al cine juntament amb la seua continuació, Exhibición Impúdica, formarien un tàndem ideal pels amants de les comèdies més gamberres.

No obstant, la descripció que fa de les absurdes tècniques emprades pels personatges (cadascú d’ells mereixeria un apartat a banda) no deixen en molt bon lloc la policia surafricana. Encara que vista la popularitat que ha guanyat Kazajistan gràcies a Borat, igual els interessa per vendre més calendaris en boles.

MAUS

I per finalitzar aquest curt llistat, i com ara sembla que comença a estar de moda les adaptacions de novel·les grafiques, com no nombrar l’obra de Art Spiegelman, MAUS. Aquesta història autobiogràfica, guanyadora del Premi Pulitzer, narra la història del pare de l’autor, un jueu polac, durant la segona guerra mundial, així com la relació entre pare i fill durant el procés d’elaboració de la novel·la. Els personatges en la història estan representats amb animals (els jueus són ratolins, els alemanys gats,els americans gosos…), però la crudesa de la història els fa humans, reals als ulls del lector.

No seria per fer una pel·lícula Disney, però sí una pel·lícula d’animació per adults o, inclús, crec que suportaria una adaptació amb actors reals. Però el que crec que realment aconseguiria plasmar l’essència de la història seria una adaptació a l’estil de Rabbits de David Lynch, amb personatges meitat humans meitat animals. Seria una pel·lícula sobre les persecucions a jueus en la Segona Guerra Mundial diferent.

MEOW