La web felina El Bloc de l'opinió felina

23Jul/140

Monty Python Live (and let die?)

El passat cap de setmana vaig ser un dels quasi 200 espectadors que van veure en directe el nou espectacle dels Monty Python des dels cines Yelmo de València. Els Python, o si més no el que queda d'ells després de la mort del gran Graham Chapman el 1989, anunciaren recentment un nou espectacle junts després de més de 30 anys des de la seua última pel·lícula, El sentido de la vida. Aquest espectacle, anomenat Monty Python Live (mostly), en clara referència a Chapman, s'ha materialitzat en 3 + 5 representacions en l'estadi de futbol O2 durant el mes de juliol, sent la darrera funció retransmesa en directe a cinemes de tot el món, entre ells, el Yelmo de València. Com a dada curiosa, les entrades per a la primera representació en l'estadi londinenc es van esgotar 43 segons després de posar-les a la venda per Internet. La sala 8 dels cines Yelmo també estava plena de fans (nacionals i estrangers) el passat diumenge, però vaig poder comprar les entrades amb uns dies d'antelació.

Tenien un slogan alternatiu: Two down, three to go

Tenien un slogan alternatiu: Two down, four to go

Què dir del nou espectacle? Doncs, principalment, que de nou no tenia res. Monty Python Live (mostly) és, bàsicament, Monty Python Live at Hollywood Bowl de 1982 amb els seus protagonistes 30 anys més vells (i sense Chapman). De fet, fins i tot van emprar els mateixos vídeos durant la representació (Olimpiadas de la estupidez i Partido de fútbol entre filósofos). No hi havia ni rastre de cap esquetx, cançó o res que sonara mínimament original. Eren els mateixos gags que hem memoritzat durant 30 anys, paraula per paraula. Un exercici de nostàlgia (principalment per als seus protagonistes) que li dóna un nou significat a aquella frase que van popularitzar en la dècada dels 70: "And now, for something completely different..."

Però, a diferència de Live a Hollywood Bowl, el primer espectacle del Python en el nou mil·leni es caracteritza per l'excés de números musicals. I no em referisc a les divertides cançons extretes d'episodis de Flying Circus, de les seues pel·lícules o, directament dels seus discos, que evidentment estaven, sinó a la presència d'una espècie de Ballet de José Luis Moreno que amenitzava els números musicals amb unes innecessàries coreografies tipus Noche de Fiesta, on jovenets i jovenetes ballaven i (inclús) cantaven (sic) provocant un torbador contrast al donar pas a un esquetx protagonitzat per iaios.

És en aquest detall en el que es percep la presència d'Eric Idle com a director. Eric Idle, probablement, és el únic Monty Python que ha continuat la seua carrera a l'ombra dels Monty Python. Una bona mostra són els seus espectacles anteriors, SPAMalot i No es el Mesías (es un sinvergüenza) on va adaptar al gènere musical pel·lícules del Python com Los caballeros de la mesa cuadrada i La vida de Brian, respectivament. Està clar que a Mr. Idle li agrada la música, però convertir l'esperada reunió dels Monty Python en una espècie de revista musical, en la que damunt, ell té un paper predominant, és una cosa que no li puc deixar passar, per molt fan incondicional que siga. Say no more!

Eric Idle en su salsa

Eric Idle en su salsa

D'altra banda, els esperats esquetxos (esperats durant els interminables números musicals, clar) anaven succeint-se sense cap cohesió, com elements solts que, en ocasions tenien un mer caràcter testimonial. Val que en Monty Python Live in Hollywood Bowl també era així, però aquesta estructura tan estàtica en una obra teatral genera un enorme contrast respecte al ben (absurdament) lligats que estaven els episodis de Flying Circus. Tal és la situació que a mi, el final del primer acte i inclús, el final de l'espectacle em van pillar per sorpresa.

De fet, en ocasions feia la impressió que algunes parts de l'espectacle (les que no eren de música i ball, clar) no estaven suficientment preparades. Com quan Terry Jones llegia descaradament les seues línies durant l'esquetx de bombons Whizzo (crunchy frog), o quan John Cleese comença a descollonar-se al dir la seua primera frase en l'esquetx de Cuidado Llamas!, o quan Michael Palin es queda en blanc amb les improvisacions de Cleese en l'esquetx del lloro mort o quan apareix Mike Myers en pla estrella invitada i comença a dir que estava molt content de compartir escenari amb els Monty Python. I ja està, eixa és la seua intervenció. Estava clar, Eric Idle havia organitzat la festa i la resta s'havien deixat caure per allà.

No em malinterpreteu, l'obra és divertida, com no pot ser d'una altra forma amb la base sobre la que se cimenta i el pes dels qui l'interpreten. Està clar que la intenció principal és satisfer al fan de tota la vida (només cal veure les ovacions amb que són rebudes les insinuacions de que van a començar determinats esquetxos), però al mateix temps no tracta de sorprendre'l amb nous continguts humorístics (ni les animacions de Terry Gilliam que es projecten són noves, de nou reciclatge de Flying Circus) però sí amb espectaculars coreografies que, evidentment, no és el que el fan va buscant precisament. I això, almenys a mi, m'ha descol·locat molt.

Alguns dels millors còmics dels segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Alguns dels millors còmics del segle XX, li ho dius als joves d'ara i no et creuran...

Bé, a mode de conclusió he de dir que em va il·lusionar molt la possibilitat de veure als Python treballant junts de nou ja que la seua obra sempre m'ha paregut excepcional, però a la vista del resultat, més que treballar junts, el que han fet és reprendre vells treballs per fer caixa. Crec que a estes altures ningú posaria en dubte que els Monty Python van ser un grans creadors de comèdia, basta amb veure els seus treballs anteriors, inclús la infravalorada El sentido de la vida per a la que es van juntar quan ja portaven 5 anys separats, cadascú fent carrera pel seu costat. Però ha quedat latent que ara ja no estan per crear coses noves, sinó per viure de les rendes del que ja van fer 30 anys enrere i això és el que, en definitiva, ha sigut esta espècie de Eric Idle's Monty Python Fancy Reunion. Home, que llevat de l'esquetx dels four yorkshireman i el de les iaies mirant el pingüí sobre la tele, la resta com que feien un poc de "cosica" en ser interpretats per un home de tan avançada edat (especialment, el moment en que un director de cine tan reputat com Terry Gilliam perpetrava un gag en el que es tirava un pet molt llarg i feia caretes mentre sonava)...

I vosaltres direu, i què esperaves? que anaven a escriure un espectacle completament nou? que anaven a emprar la seua avançada edat com element per adaptar els antics esquetxos? que anaven escriure nous esquetxos per riure's de forma irreverent de totes les coses noves que han aparegut des que van xafar junts un escenari per darrera vegada? I jo què sé! Sols sóc un fan que escriu les seues opinions al seu humil blog, no esperava a la Inquisició Espanyola!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

Nobody expects the Spanish Inquisition!

MEOW

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per FelinoEtiquetat com: , , , Axivat en: Hobbits Deixa un comentari
Comentaris (0) Trackbars (0)

Encara sense comentaris.


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Encara no hi han trackbacks