La web felina El Bloc de l'opinió felina

7Oct/092

La generació de Casimiro

Casimiro03

Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta, abans que Los Lunnis i Trancas & Barrancas enviaren a dormir els xiquets del segle XXI, aquesta difícil missió era feina d'un monstre pèl-roig. El seu nom era Casimiro i, des del seu castell encantat, ens aconsellava als més menuts clavar-nos al llit a una hora molt raonable: les vuit de la nit.

A ritme de rock, Casimiro es rentava les dents "con mucha pastita",  acte que intentàvem imitar malgrat que els nostres pares ens acusaren de malgastadors. A més, el llençol que utilitzava per tapar-se era un fantasma amb ulls i boca i, el més estrafolari de tot, era que es clavava al llit amb les sabates posades. Quan, totalment desorientada per aquest fet tan il·lògic, preguntava als meus pares per què jo no podia gitar-me amb les sabates posades i Casimiro sí, ells em responien que eren peücs. Però mai em va convéncer aquesta explicació. Si us fixeu bé en el vídeo, podreu observar que el meu ídol d'infantesa es trau els calcetins abans d'anar a dormir, però manté les bambes als peus (sic).

Però, d'on surt tan original personatge? Hi ha hipòtesis que defenen que el fet d'utilitzar un monstre per enviar els xiquets al llit es basava en l'explotada tàctica de fer-los por. "Ves-te'n a dormir o vindrà Casimiro a buscar-te". Potser, Casimiro només siga una versió televisiva d'aquella nana tan gore "Duérmete niño, duérmete ya o vendrá el Coco y te comerá". De fet, a un poble anomenat Navalmoral de la Mata (Cáceres), les velles deien als xiquets que, si no se n'anaven a dormir prompte, vindria Casimiro i se'ls menjaria. Així, se'ns obri un nou interrogant: aquest personatge televisiu s'anomena Casimiro per casualitat, o com a resultat de l'evolució de la saviesa popular?

Per unes coses o per altres, el nom de Casimiro sembla estar molt lligat al món oníric infantil. Durant els primers anys de la transició espanyola, els encarregats d'enviar al llit els més menuts eren Los Televicentes, que contaven entre els personatges amb un escamós lloro que tocava la bateria i també s'anomenava Casimiro.

Des de la família Telerín, pioners en la tasca d'enviar els xiquets espanyols a dormir, fins als recents Lunnis,  cap espai televisiu amb finalitat onírica ha sigut tan transgressiu com el show del pèl-roig Casimiro. Si repassem la galeria de programes infantils d'aquest tipus, trobarem una sèrie de personatges simpàtics, però excessivament dòcils i moixos. Ni tan sols la teoria que insinua que la cançó "Nos vamos a la cama", de los Lunnis, conté un missatge satànic quan l'escoltes al revés aconsegueix llevar-li un poc d'apegalosa mermelada.

Però el cínic i carismàtic Casimiro era una altra cosa. Envoltat dels seus tètrics amics i amb la seua cançó rockera, el monstre pèl-roig continua sent un punt de referència per als que vam ser xiquets a principis dels vuitanta. Malauradament, el curt període de temps que vam poder gaudir d'aquesta alerta de bona nit (entre el 1981 i el 1983), ha fet que aquest personatge haja caigut un poc en l'oblit. A  dies d'ara, sembla que som pocs els que trobem sentit a la frase "Me'n vaig a dormir, que ja ha eixit Casimiro". Però aquests pocs, quasi sense adonar-nos-en, sempre formarem part de la generació de Casimiro.

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per NeraEtiquetat com: , , , , Axivat en: TV Deixa un comentari
Comentaris (2) Trackbars (0)
  1. Buf! Jo no recorde a aquest personatge. Els meus primers records són de la Família Telerín (en versió remake vuitantera) i he de reconèixer que sempre els he tingut un poc de malícia. A veure, eren uns dibuixos animats (cosa que m’agradava molt) que em convidaven a anar a dormir (cosa que no m’agradava gens) amb uns arguments que no acabaven de convéncer-me: Vamos a la cama que hay que descansar, para que mañana podamos madrugar…. Com? Però si jo no volia matinar! Així que en els meus records han quedat com una mena de manipuladors que aprofitaven l’atenció que els prestàvem per convèncer-nos de fer coses que no volíem fer. Molt pitjor que l’home que repartia caramels a la porta de l’escola.

  2. A mi tampoc em sonava, però tal volta a eixes edats un any de diferència entre nosaltres siga decisiu.

    Enhorabona per l’article, està molt bé.


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.