La web felina El Bloc de l'opinió felina

10Set/092

El nou Mestalla

Tres dècades de propostes i cap solució

VCF is in my mindA finals dels 80 l’Administració socialista (govern central) pensà que la solució al problema estava en transformar els clubs esportius en SAD (Societats Anònimes Esportives). D’aquesta manera en passar de ser una entitat esportivo-cultural-benèfica a una societat anònima (una empresa) privada, els nous propietaris de les accions procurarien el seu propi benefici (pura teoria liberal capitalista al més pur estil d’Adam Smith) i per tant portarien a terme una bona gestió econòmica. Com a teoria era molt raonable, el problema és que un cop portada a la pràctica no funcionà o ho fèu durant un molt breu període de temps, ja que aviat l’endeutament de les noves SAD passà de 0 a superar amb escreix el deute que tenien anteriorment a convertir-se en SAD els clubs de futbol.

Efectivament, l’Estat assumí el deute dels clubs de futbol, és a dir que la idea era fer “borrón y cuenta nueva”. I mitjançant la llei 10/1990 de 15 d’octubre de l’esport, es transformaren els clubs esportius espanyols (que eren associacions esportives no mercantils) en Societats Anònimes Esportives (són societats mercantils amb unes poques particularitats). Tots es transformaren? No, a l’igual que el xicotet llogaret gal on vivien Àsterix i Obèlix, n’hi hagueren dos clubs que es negaren a realitzar el canvi i preferiren romandre sota la forma associativa primigènia. L’estrany no és que es negaren, si no que se’ls ho permetera. Òbviament es tractava dels dos clubs de futbol més grans del país: el Reial Madrid i el Barça (Barcelona Futbol Club).

El problema rau en el fet que aquestes societats anònimes, tot i tindre eixa forma, no es comporten com a tals, ja que a part de la vessant social també està l’esportiva i l’afició exigeix èxits esportius, els quals costen diners perquè cal contractar generalment bons jugadors i en eixa espiral es mouen els directius, que òbviament tampoc gestionen bé, o si més no només han de retre compte dels èxits o fracasos esportius. Ells cobren un bon sou i l’afició i els socis només els passen factura pels fracassos esportius. Els disbarats socials i la mala gestió econòmica només preocupa a l’afició i al soci quan afecta al desenvolupament esportiu; mentre no afecte negativament a la vessant esportiva, al soci la situació econòmica ni l’ocupa ni el preocupa, ja que els socis d’un club no estan ahí per repartir-se dividends. Com es pot observar eixe comportament no és el propi d’una societat mercantil i d’ahí el greu problema que hi ha.

Als anys 90 s’intentà resoldre novament el problema del deute crònic dels clubs de futbol via increment de forma substancial dels drets de retransmissió televisius dels partits de futbol. Des de la FORTA (l’agrupació de televisions autonòmiques) es liderà eixe augment per afavorir els clubs, però novament no resolgué el problema, ja que s’entrà en un espiral de a més drets televisius, millors jugadors i més salaris que pagar. De manera que no es destinaven els nous ingressos a pagar els deutes ni la gestió ordinària, sinó que es dilapidava (i encara es fa) en satisfer la insaciable vessant esportiva, per a la qual mai és suficient. En l’actualitat els ingressos televisius (cedits a RTVV per 30 milions d’euros anuals) representen per al València CF més de la meitat (el 52%) del seu pressupost d’ingressos, que es completa amb els patrocinis i merchandising (25%) i els ingressos per taquilla (23%). Aquestos percentatges varien d’uns clubs a uns altres i sobretot d’uns països a altres.

Al nou mil·leni la solució es deixà al mercat immobiliari i a les requalificacions urbanístiques. Així gran part dels clubs en connivència amb les administracions públiques properes aconsegueixen la requalificació dels seus vells estadis ara cèntrics (i que antany estaven als afores, com era el cas del Mestalla) per tal de traslladar-los a un indret més allunyat del centre (però que a la llarga tornarà a estar integrat en la ciutat, com és el cas del Nou Mestalla) i amb la plusvàlua obtinguda havien d’eixugar en teoria el deute contret. Però aquesta solució està topant ara amb el canvi de cicle econòmic que afecta especialment al sector immobiliari. Al Reial Madrid sembla que li eixí bé la jugada, però al València, les progressives dilacions del projecte l’han pillat amb el peu canviat i ara està entrampat en la construcció d’un nou estadi en uns terrenys que encara no són seus i sense poder vendre a bon preu el vell estadi per la nova situació del mercat immobiliari. Està en un carreró de difícil eixida (un deute de més de 423 milions d’euros, la majoria produït sota la presidència del constructor Juan Bautista Soler), on els bancs ja no li presten més (es llançà en tromba contra Bancaixa perquè aquesta li ha concedit tants crèdits, 290 milions d’euros, que ara el Banc d’Espanya ja no li deixa concedir-li’n més), i d’on novament només podrà eixir amb l’ajut de les Administracions públiques a no ser que aparega algun misteriós mecenes rus o àrab enriquit amb el petroli (com està passant amb diversos clubs anglesos).

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Comentaris (2) Trackbars (0)
  1. Una anàlisi de la situació molt completa. La veritat és que és increïble com el València s’ha eixit sempre amb la seua. El fútbol és com una nova religió basada en els moviments de quantitats monetàries astronòmiques amb molts seguidors. Crec que és realment poderós com arma política.

    Ja tocava publicar algun article seriós en la web. Enhorabona Stevie!

  2. Gràcies a tu per arreglar l’article i afegir eixes imatges tan gracioses, ara sí que està més presentable.

    M’alegre que t’haja agradat, sé que és prou llarg per a una web, però trobe que l’he fet amé. A mi és que el tema de la vida social del VCF em sembla apassionant, ja que té de tot: intriga, política, economia, espionatge, dret, esport, història, etc…


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.