El nou Mestalla

Nou Mestalla?
La construcció d’un nou estadi esportiu per al València Club de Futbol no és pas un fenomen aïllat, sinó que s’emmarca dins d’una dinàmica mampresa per gran part dels clubs de futbol espanyols de traslladar cap als afores de la ciutat els seus vells estadis que han quedat engolits pel creixement de les ciutats. I aprofitant el canvi d’ubicació, el nou estadi es modernitza i s’amplia, i amb els vells terrenys ara cèntrics s’intenta fer negoci per tal de finançar el creixent deute de la majoria de clubs de futbol.

Així s’ha fet amb la nova ciutat del Reial Madrid i eixe és el model que ha tractat de seguir el València CF amb desigual fortuna, ja que li ha pillat la construcció del nou estadi amb el canvi de cicle immobiliari i amb els terrenys del vell estadi encara sense vendre.

Disparant amb pòlvora de rei

Per acontentar els clubs esportius i tractar de salvar-los de la fallida, els ajuntaments on s’ubiquen, així com en ocasions les adminstracions autonòmiques, els ajuden en tot allò que poden facilitant-los la requalificació dels terrenys de la forma més avantatjosa per a ells. Tot i això, els esforços de les administracions públiques semblen bastant inútils, atés que aquests clubs no acaben d’eixugar mai el seu deute, sinó que aquest tendeix a augmentar constantment amb el temps.

Un clar exemple és el del club veí del València CF, el Llevant Unió Esportiva (Levante UD), que no fa gaires anys tingué la seua requalificació urbanística en una part dels seus terrenys de l’estadi d’Orriols per tal de convertir-los en zona comercial, i el cas és que tan prompte com es gastà els milions d’eixa requalificació ja anava pidolant/exigint a l’ajuntament de València que li fera una operació urbanística de trasllat d’estadi com la del València CF. Afortunadament Rita Barberà no atengué les súlpiques d’un desesperat Pedro Villarroel (màxim accionista del club i president a temporades), que hagué d’abandonar el club malvenent les accions i deixant un club de futbol completament endeutat i en fallida. Al Llevant, la bonança econòmica i esportiva derivada dels beneficis de la seua requalificació urbanística no li durà gaires temporades i hui en dia està en un pou amb difícil eixida (que tampoc ho resoldrà el nou propietari, un xicotet empresari manxec de la construcció). La qual cosa ve a demostrar que els diversos intents en la Història d’ajudar econòmicament als clubs esportius, sense un seguiment i control de la gestió pressupostària dels clubs, han sigut un complet fracàs o bé un parxe momentani en el millor dels casos.

L’enorme deute dels clubs de futbol és una rémora històrica que s’ha anat incrementant en les darreres dècades, en especial arran de la competició entre els diversos clubs pels millors jugadors mundials (cada cop n’hi ha menys limitacions en quant a l’origen dels jugadors) i la consegüent escalada de preus en el salari dels jugadors (i també dels directius i intermediaris, tot cal dir-ho). Els sous dels futbolistes s’han anat incrementant vertigionsament, i malgrat que els ingressos dels clubs per patrocini, publicitat i drets de retransmissió també han crescut de forma molt notable, la majoria de clubs sembla que han disparat amb pòlvora de rei i no han aconseguit quadrar els comptes, incrementant any rere any el dèficit pressupostari dels clubs i fent augmentar exponencialment el deute contret.

Aquest greu problema ha intentat resoldre’l sense èxit l’Administració Pública de diverses maneres (en cada dècada han optat per un sistema), i sempre ha fallat per la manca de control, i és que resulta que l’organisme que ho hauria de controlar és un que està format pels propis clubs de futbol, de manera que si ells s’han de controlar a si mateixos, acaba ocorrent que no hi ha control, sinó descontrol. A continuació farem un repàs a través de les solucions proposades en les diverses etapes temporals.

Tres dècades de propostes i cap solució

VCF is in my mindA finals dels 80 l’Administració socialista (govern central) pensà que la solució al problema estava en transformar els clubs esportius en SAD (Societats Anònimes Esportives). D’aquesta manera en passar de ser una entitat esportivo-cultural-benèfica a una societat anònima (una empresa) privada, els nous propietaris de les accions procurarien el seu propi benefici (pura teoria liberal capitalista al més pur estil d’Adam Smith) i per tant portarien a terme una bona gestió econòmica. Com a teoria era molt raonable, el problema és que un cop portada a la pràctica no funcionà o ho fèu durant un molt breu període de temps, ja que aviat l’endeutament de les noves SAD passà de 0 a superar amb escreix el deute que tenien anteriorment a convertir-se en SAD els clubs de futbol.

Efectivament, l’Estat assumí el deute dels clubs de futbol, és a dir que la idea era fer “borrón y cuenta nueva”. I mitjançant la llei 10/1990 de 15 d’octubre de l’esport, es transformaren els clubs esportius espanyols (que eren associacions esportives no mercantils) en Societats Anònimes Esportives (són societats mercantils amb unes poques particularitats). Tots es transformaren? No, a l’igual que el xicotet llogaret gal on vivien Àsterix i Obèlix, n’hi hagueren dos clubs que es negaren a realitzar el canvi i preferiren romandre sota la forma associativa primigènia. L’estrany no és que es negaren, si no que se’ls ho permetera. Òbviament es tractava dels dos clubs de futbol més grans del país: el Reial Madrid i el Barça (Barcelona Futbol Club).

El problema rau en el fet que aquestes societats anònimes, tot i tindre eixa forma, no es comporten com a tals, ja que a part de la vessant social també està l’esportiva i l’afició exigeix èxits esportius, els quals costen diners perquè cal contractar generalment bons jugadors i en eixa espiral es mouen els directius, que òbviament tampoc gestionen bé, o si més no només han de retre compte dels èxits o fracasos esportius. Ells cobren un bon sou i l’afició i els socis només els passen factura pels fracassos esportius. Els disbarats socials i la mala gestió econòmica només preocupa a l’afició i al soci quan afecta al desenvolupament esportiu; mentre no afecte negativament a la vessant esportiva, al soci la situació econòmica ni l’ocupa ni el preocupa, ja que els socis d’un club no estan ahí per repartir-se dividends. Com es pot observar eixe comportament no és el propi d’una societat mercantil i d’ahí el greu problema que hi ha.

Als anys 90 s’intentà resoldre novament el problema del deute crònic dels clubs de futbol via increment de forma substancial dels drets de retransmissió televisius dels partits de futbol. Des de la FORTA (l’agrupació de televisions autonòmiques) es liderà eixe augment per afavorir els clubs, però novament no resolgué el problema, ja que s’entrà en un espiral de a més drets televisius, millors jugadors i més salaris que pagar. De manera que no es destinaven els nous ingressos a pagar els deutes ni la gestió ordinària, sinó que es dilapidava (i encara es fa) en satisfer la insaciable vessant esportiva, per a la qual mai és suficient. En l’actualitat els ingressos televisius (cedits a RTVV per 30 milions d’euros anuals) representen per al València CF més de la meitat (el 52%) del seu pressupost d’ingressos, que es completa amb els patrocinis i merchandising (25%) i els ingressos per taquilla (23%). Aquestos percentatges varien d’uns clubs a uns altres i sobretot d’uns països a altres.

Al nou mil·leni la solució es deixà al mercat immobiliari i a les requalificacions urbanístiques. Així gran part dels clubs en connivència amb les administracions públiques properes aconsegueixen la requalificació dels seus vells estadis ara cèntrics (i que antany estaven als afores, com era el cas del Mestalla) per tal de traslladar-los a un indret més allunyat del centre (però que a la llarga tornarà a estar integrat en la ciutat, com és el cas del Nou Mestalla) i amb la plusvàlua obtinguda havien d’eixugar en teoria el deute contret. Però aquesta solució està topant ara amb el canvi de cicle econòmic que afecta especialment al sector immobiliari. Al Reial Madrid sembla que li eixí bé la jugada, però al València, les progressives dilacions del projecte l’han pillat amb el peu canviat i ara està entrampat en la construcció d’un nou estadi en uns terrenys que encara no són seus i sense poder vendre a bon preu el vell estadi per la nova situació del mercat immobiliari. Està en un carreró de difícil eixida (un deute de més de 423 milions d’euros, la majoria produït sota la presidència del constructor Juan Bautista Soler), on els bancs ja no li presten més (es llançà en tromba contra Bancaixa perquè aquesta li ha concedit tants crèdits, 290 milions d’euros, que ara el Banc d’Espanya ja no li deixa concedir-li’n més), i d’on novament només podrà eixir amb l’ajut de les Administracions públiques a no ser que aparega algun misteriós mecenes rus o àrab enriquit amb el petroli (com està passant amb diversos clubs anglesos).

Compartir pis? No gràcies.

Vàter compartitEn ocasions, en especial en clubs més modestos (com és el cas de l’Hércules d’Alacant) o més ofegats, l’estratagema ha sofert una variació i ha consistit en vendre el patrimoni del club i no reinvertir-lo en l’adquisició d’un nou estadi. És a dir, que requalifiquen el vell estadi per construir vivendes, oficines, hotels o zones comercials i es traslladen a un estadi municipal de nova construcció (a voltes compartit amb l’altre equip de la ciutat si l’hi ha) sufragat íntegrament per l’Ajuntament (o altra Administració pública). El benefici per al club en eixe cas és total, però a canvi perd el seu principal bé patrimonial (l’ingrés obtingut del qual es gastarà òbviament en un tres i no res a causa de la crònica mala gestió que ja hem descrit) i s’obliga a jugar en un estadi de propietat municipal i en ocasions compartit amb altre equip.

Eixa sembla ser que era la idea original que es tenia per al Nou Mestalla, és a dir un estadi olímpic municipal (que servira també per a competicions d’atletisme et altrii) compartit pels dos equips de la ciutat (el València i el Llevant) i el propi Ajuntament, i per això s’ubicà en un terreny de propietat municipal obtingut mitjançant reparcel·lació prèvia d’uns terrenys a urbanitzar, i conceptuat com sol dotacional d’ús esportiu. Però des del principi el València tenia altra idea al cap i no estava gens disposat a compartir l’estadi amb ningú i molt menys a perdre patrimoni, així que finalment les Administracions públiques cediren novament a les pretensions de l’entitat valencianista i en el conveni acordaren que l’estadi i el sol sobre el que s’assenta (que l’Ajuntament li havia proposat que romanguera en mans municipals) fóra íntegrament de propietat de la SAD València CF (VCF).

Així el conveni (en realitat foren tres convenis a cada qual més favorable per al València CF: el de juny de 2004, el de desembre del mateix any que constituia una societat mixta Ajuntament-VCF i finalment el de desembre de 2005 que la dissolia i que és el conveni vigent que preveu la permuta; en els anteriors no hi havia permuta) que s’aprovà entre les Administracions públiques valencianes (Generalitat i Ajuntament de València) i el València CF es féu a la mesura de l’equip valencianista i així estableix una permuta del solar municipal de l’avinguda de les Corts Valencians per una sèrie de terrenys que el València oferiria a canvi.

La permuta

Trilero futboleroLa famosa permuta, heus ahí el quid de la qüestió. Per què s’opta per la solució de la permuta i no per altra com la venda dels terrenys al València CF? Puix la solució rau en el fet que si els terrenys de l’avinguda de les Corts Valencians eixiren a la venda pública caldria subhastar-los i més compradors podrien estar interessats en uns terrenys tan sucosos, però com que el que es pretenia era transferir la propietat del solar al València, la permuta aparegué com la solució més apta i econòmica per al València (sempre en detriment dels interessos del propi Ajuntament, sense que això preocupe el més mínim a l’equip de govern). Jurídicament la permuta no està ben fonamentada, ja que en teoria la permuta s’ha d’usar, amb caràcter residual, quan l’administració pública és la qui desitja obtindre un bé immoble concret i estima que eixe és el mitjà més adient per obtindre’l (descartant l’expropiació o la compra). Però en aquest cas era a l’inrevés, no era pas l’Ajuntament el qui volia adquirir un determinat terreny i a canvi oferia uns terrenys equivalents, sinó que era un particular el qui estava interessat en adquirir un determinat bé patrimonial municipal. Com es pot observar és exactament al contrari de la finalitat originària de la figura de la permuta. Sembla ser que eixa qüestió, que fou denunciada en premsa al seu moment, no ha sigut tinguda en consideració i tant el govern com l’oposició han deixat estar el tema, que ben segur, de ser altre el particular que pretenguera això, ja hauria acabat davant dels tribunals i amb alguna que altra condemna penal, però la transcendència social del València CF facilita sobremanera les coses.

Però el problema en estos moments no és eixe, sinó en el fet que la construcció del nou estadi ja està prou avançada (tot i els nombrosos retards provocats per la falta de liquidesa del València i l’accident mortal de 4 treballadors del nou estadi la primavera passada) i la permuta no s’ha pogut perfeccionar perquè encara falten els terrenys que el València vol permutar pel solar on s’està construint. O siga que segons la teoria l’Ajuntament tenia interès per permutar uns terrenys qua hores d’ara ni se sap quins són ni on estan ni el que valen. En teoria, jurídicament, haurien de valdre el mateix que el que es permuta (però dubte molt que vaja a ser així), però el València ni tenia en el moment del Conveni ni molt menys ara (que encara està més endeutat) liquidesa suficient per comprar un terrenys equivalents al solar del nou Mestalla, l’única solució seria permutar el solar on està construint el nou estadi per una part almenys del solar del vell estadi del Mestalla. El que passa és que està esperant com aigua de maig de vendre el solar del vell estadi per poder pagar almenys la construcció del costós nou estadi (en el qual n’hi hauran zones comercials per poder ajudar també al cost de la construcció i manteniment de l’estadi). Llavors, d’on pensa traure els diners per adquirir els terrenys de la permuta? Sembla que eixe xicotet obstacle s’està ajornant sine die, fins que l’Ajuntament s’apiade del València, renegocie el Conveni i li done una solució, que ben bé podria passar per mantindre la propietat del sòl en mans municipals. Siga quina siga la solució final, el que és ben clar és que malgrat que el qui està amb l’aigua al coll és el València CF, serà la ciutat la qui en contra dels seus propis interessos acabarà cedint per satisfer a la insaciable entitat valencianista. Anys arrere s’especulava que els terrenys a permutar podrien ser diversos solars arreu de la ciutat i en zones inhòspites com la zona de les canyes de Campanar, però a hores d’ara el València està tan arruïnat que no té ni per a comprar l’híper de la droga.

Bahia de Porxinos i altres empastres

EmpastrePerò no és tan sols l’Ajuntament de València el qui cedeix als interessos del València, també l’ajuntament de Riba-roja del Túria (presidit pel popular Francisco Tarazona, successor del nostre company Joan Antoni Toledo) ha entegat a mans del València la vall de Porxinos per tal que aquest es lucrara construint una ciutat esportiva (l’excusa) i una zona residencial, que ara amb la crisi immobiliària sembla que ja no resulta tan rendible. Tan sols l’Ajuntament de Paterna (presidit pel difunt socialista Francisco Borruey fins la derrota en maig del 2007 del cinturó roig) resistí els intents del València perquè requalificara la seua ciutat esportiva ubicada des de fa lustres al Parc Tecnològic de Paterna.

Altre element que afegeix major controvèrsia a la qüestió i que mostra una vegada més la clara subordinació de l’Ajuntament a la voluntat que en cada moment tinga a bé tindre el València CF és el fet que es desitjara construir un nou estadi aduint que l’altre s’havia quedat menut i vell, quan feia a penes 10 anys que el vell estadi havia sofert una profunda remodelació i ampliació a costa de vials públics (per a més inri) amb la total permissivitat per part de l’Ajuntament (cosa que no ens ha d’estranyar coneixent els antecedents del govern popular de Rita Barberà Nolla).

Efectivament la famosa ampliació del Mestalla de mitjans dels 90 encetada sota la presidència de Paco Roig fou polèmica perquè l’Ajuntament permeté que l’estadi cresquera a l’alt i a l’ample a costa de les voreres perimetrals de l’estadi, causant un evident perjuí respecte a la resta de la ciutadania i en particular als veïns colindants que veien minvar així llum i vistes. Com no podia ser d’altra manera, els veïns afectats, trobant-se desemparats pel seu ajuntament, hagueren d’acudir a la via jurisdiccional que a la postre i després de molts anys acabà donant-los la raó i declarant il·legal dita ampliació. El que ocorregué fou que quan finalment es dictà la Sentència del Tribunal Suprem, el València CF i l’Ajuntament al·legaren que ja no tenia sentit executar la sentència (que hauria suposat l’enderrocament de l’excés de volumetria, és a dir de l’ampliació il·legal) atés que ben aviat seria enderrocat l’estadi un cop estiguera construït el Nou Mestalla, cosa que encara no ha ocorregut (s’anuncià la conclusió de les obres a finals de 2009 i la seua inauguració per a agost de 2010). Per tant han fet una ampliació il·legal que haurà tingut a la postre una vida últil de poc més de 15 anys.

Altre exemple de cessió a favor dels interessos de l’entitat valencianista fou quan es negocià la volumetria permesa en el solar del vell Mestalla per al dia que fóra enderrocat. En una negociació entre l’Ajuntament i el València, al final els “tècnics” acabaren per establir una volumetria màxima permesa més propera als interessos del club de futbol i que el satisfeia a aquest plenament (sol·licitava inicialment 90.000 m2) que als interessos dels veïns colindants que s’oposaven.

És a dir que l’Ajuntament acaba concedint-li tot el que en cada moment va desitjant el València CF, ja siga una ampliació o bé un estadi de nova construcció quan amb l’ampliació ja no té suficient. O tal volta una de les raons de voler construir un nou estadi al poc d’haver fet la remodelació de l’antic camp, fóra precisament que intuiren que els tribunals acabarien declarant il·legal eixa ampliació i per tant calia un segon pla per al dia que hagueren d’enderrocar l’ampliació.

La finalitat, que tenen tots els clubs de futbol, d’aconseguir èxits esportius i quants més millor no és mala en si mateix, és positiva, el que passa és que cal conjugar eixa aspiració legítima amb una administració prudent i responsable per no dur a la fallida al club i que després hagen de ser les Administracions públiques les qui hagen de traure les castanyes del foc a eixos gestors irresponsables. És a dir que és legitíma eixa finalitat esportiva d’aconseguir resultats positius, però no fins el punt d’intentar assolir-la a qualsevol preu ignorant l’obligació que imposa el Codi de Comerç a tot empresari de comportar-se amb la diligència d’un bon pare de família. Hauria d’haver un major control jurídico-financer sobre els clubs per part d’organismes independents governamentals, però resulta que a Europa això tan sols ocorre amb els clubs alemanys, holandesos i en menor mesura francesos.

Perquè a banda, com demostren diversos estudis els clubs menuts i més pobres rendeixen més en proporció als recursos invertits que els clubs grans. El fet d’invertir molts recursos econòmics en un club no garanteix automàticament els èxits esportius. Un bon exemple de gestió acurada, responsable i exitosa sense una gran inversió de capital és el cas del Vila-real CF, que gestiona el germà menut de Paco Roig, Fernando Roig (propietari de Pamesa).

Una anàlisi detallada del procés

Els actors intervinents en aquesta problemàtica pública serien:

  • El València CF i els seus dirigents: Paco Roig, Pedro Cortés, Jaume Ortí, Juan Bautista Soler (i son pare Bautista Soler, accionista majoritari), Agustí Morera (breu president titella), Vicente Soriano i Manuel Llorente (l’actual mandatari). I també cal tindre en compte a l’important afició valencianista (que pot ser o no accionista del València CF).
  • Les Administracions públiques valencianes, molt especialment l’Ajuntament de València i la seua alcaldesa Rita Barberà Nolla (així com el seu equip de govern, reforçat per les majories absolutes obtingudes ininterrompudament des de 1995).
  • Els partits polítics majoritaris: molt especialment PP i PSOE.
  • Els ciutadans i veïns afectats tant del vell Mestalla com del Nou. Així com els antics propietaris del solar del Nou Mestalla que foren expropiats (o més acuradament sofriren una reparcel·lació) a preu de sòl dotacional esportiu i ara s’han trobat amb el fet que el sòl és destinat a a la construcció d’un estadi esportiu privat i zones comercials i recreatives.

Angry MobEixos serien els 4 grups d’actors principals que s’han mantingut al llarg del temps, sense perjuí que puga haver algun que altre actor esporàdic. Els 4 grups d’actors s’han aliat entre si seguint els seus interessos. Així, bàsicament tindríem dues coalicions d’actors:

Per un costat la formada pel València CF (i els seus dirigents) i les administracions regides pel Partit Popular (tant la Generalitat de Francesc Camps, com l’Ajuntament de Rita Barberà), amb el clar suport del propi partit en el poder i molt especialment amb el recolzament i impuls de la nombrosa afició valencianista degudament teledirigida. Aquesta coalició, no cal dir-ho, ha estat a favor de la construcció del Nou estadi a l’emplaçament triat i a favor de donar-li les majors facilitats i avantatges possibles al València CF, ja fóra per aconseguir la major volumetria legal possible en el solar del vell Mestalla o com perquè s’aplegara a la permuta que li permetera al València CF de construir el nou estadi i ser-ne el propietari (també del sòl). Aquesta coalició no ha dubtat en atacar als qui s’oposaven amb totes les armes al seu abast. És ben significatiu quan llançaren a l’afició valencianista en contra del PSPV-PSOE poc abans de les eleccions autonòmiques i municipals de maig de 2007 per haver votat al ple municipal en contra de la forma com s’havia fet la requalificació del vell Mestalla (computant vials públics i jardins per augmentar l’edificabilitat de la parcel·la). Tot i estar emparat per la Veritat i allò més raonable i racional, el PSPV-PSOE ho tingué difícil per fer-se entendre per l’electorat valencianista arran de la seua postura, i ben segur que eixa postura legal i digna li passà factura en les eleccions que a la postre acabà perdent novament. Aquesta coalició d’actors no només compta amb majors recursos econòmics i amb el suport de tot l’aparell administratiu, sinó que a més a més compta amb recursos emotius i simbòlics d’enorme importància que degudament explotats poden provocar grans mobilitzacions valencianistes.

Cal afegir també dins d’aquesta coalició actoral, als veïns i botiguers (molt especialment) de Benicalap favorables a la instal·lació del Nou Mestalla perquè pensen que els beneficiarà econòmicament ja siga revaloritzant llurs vivendes o bé pels majors ingressos en els locals (bars, etc…) propers a l’estadi.

Per altre costat la coalició formada pels antics propietaris del solar del Nou Mestalla, veïns afectats (de Mestalla i de Benicalap), les associacions de veïns que els donen suport i els partits de l’oposició: PSOE, Bloc, EU, etc… entre d’altres subjectes. Aquesta coalició d’actors és més inestable i té objectius en ocasions coincidents i en ocasions divergents, ja que cadascú busca els seus propis interessos (com d’altra banda és legítim), de manera que no tenen una veu uniforme ni uns interessos unívocs com la coalició d’actors antagonista.

Així tots fan oposició, però tenim que l’agrupació d’antics propietaris del solar del Nou Mestalla litiguen judicialment perquè els paguen més pels seus antics terrenys que ara ja no són d’ús dotacional esportiu sinó terciari. Els veïns del vell Mestalla volen majors dotacions públiques en la parcel·la afectada i una edificabilitat menor que no els perjudique tant (en vistes, en llum i en serveis a compartir amb els nous veïns que vinguen).

Els veïns de Benicalap contraris a la construcció allí del nou estadi (ja hem vist que n’hi ha d’altres que estan encantats amb la idea), s’oposen a eixa construcció perquè ells esperaven que es compliren les previsions del PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) i s’han sentit defraudats. Efectivament, i com ja hem dit adés, originàriament eixa parcel·la obtinguda en la reparcel·lació del PAI d’Ademús estava destinada a sol dotacional d’ús esportiu. Els veïns esperaven que un poliesportiu municipal suplira les carències de dotacions públiques que sofreix el barri. I en lloc d’això s’han trobat que no tan sols no tindran el seu poliesportiu municipal, sinó que ara la parcel·la deixarà de ser pública i passarà a ser d’una empresa privada per construir ahí un estadi privat amb zones comercials i recreatives en els baixos de l’estadi. Òbviament llur disgust és bastant comprensible.

I damunt ara ja ni tan sols és segur que es construïsquen les pistes d’atletisme a l’interior de l’estadi, ja que Rita Barberà digué que només n’hi haurà les anunciades pistes si són necessàries, és a dir depenent de si al final ens concedeixen o no algun campionat mundial d’atletisme. Això malgrat que al conveni de 2005 eixa construcció de les pistes era una de les contrapartides a les quals es comprometia el València CF arran de la permuta; com bé recordà el regidor socialista Rafael Rubio. Com es veu, cada pas que es dóna és en perjuí dels interessos de la ciutat i a favor dels del club. Ja que afirmar que només es construiran si fan falta, és una falàcia, ja que un requisit per optar a un campionat d’atletisme és que estiguen construïdes les pistes. Per tant si no estan construïdes les pistes d’atletisme és evident que no li concediran cap campionat mundial o europeu i en conseqüència té raó l’alcaldesa que no caldrà construir-les. És la pescadilla que es menja la cua.

En canvi el PSOE té una posició divergent a la dels veïns de Benicalap contraris a l’estadi, ja que si bé en algunes qüestions pot coincidir amb ells (i plenament amb els veïns del vell Mestalla), sí que és partidari que es construisca el Nou Mestalla en la parcel·la d’Ademús. De fet la posició contrària hauria resultat suicida per als interessos electorals del PSOE. El PSOE més que res vol que les coses es facen legalment i sense que es perjudiquen en excés els interessos de la ciutat. Creu possible conjugar els interessos de la ciutat i del club.

Algunes reflexions i conclusions que es poden extreure

Pc Fútbol VCF editionSembla que els clubs de futbol no saben comportar-se com veritables societats anònimes i han de ser sempre les Administracions públiques les que vagen darrere seu salvant-los les castanyes del foc. Una veritable societat anònima el que hauria de fer si té greus problemes de finançament o de desquilibri financer és ajustar els ingressos i les despeses i si s’escau realitzar una ampliació de capital (tal i com proposà Juan Villalonga en el seu breu pas estival pel València, quan en el transcurs de 10 dies fou contractat com a gestor del club i acomiadat pel llavors màxim accionista Juan Bautista Soler; un espectacle totalment esperpèntic). En ocasions s’ha fet així, com en la recordada i judicialitzada ampliació de capital que el president Paco Roig féu a mitjans del 90, però normalment solen ser decisions polèmiques, ja que qui detenta un determinat percentatge de control sobre el club no vol veure disminuit el seu poder ni tampoc desitja aportar més recursos, ja que al contrari de la resta de societats mercantils, els diners invertits en accions d’una SAD estan ahí immobilitzats i no produeixen cap rendiment econòmic, és a dir que no es reparteixen dividends, perquè tampoc n’hi ha beneficis. Per això molts dels accionistes-directius si no obtenen el que han vingut a buscar estan desitjosos de vendre les accions (però clar, a ser possible sense perdre diners), ja que es tracta de molts milions no productius que tenen ahí immobilitzats. Una ampliació de capital és una forma de democratitzar una SAD i per això mateix no convé als qui ja detenten el control encara que siga d’una societat en fallida tècnica.

Com hem vist, el trasllat de l’estadi des d’un lloc cèntric a la perifèria de la ciutat no és pas un fenomen novedós o aïllat, sinó que s’emmarca en una dinàmica global de gran part dels clubs de futbol per tractar d’eixugar llur deute. És l’última maniobra (la via urbanística) per tal de traure del pou econòmic on es troben la majoria dels clubs de futbol, després del fracàs (total o parcial) de les anteriors vies: transformació en Societats Anònimes Esportives durant els 80, i augment de la remuneració pels drets televisius durant els 90. Per tant ha de quedar clar que el cas del Nou Mestalla no és un fenomen aïllat i respon a un nou intent de solució a un vell problema (l’endeutament crònic dels clubs de futbol).

El que ocorre és que la jugada li ha fallat al València Club de Futbol (VCF) a causa de l’esclat de la bombolla immobiliària. Realment el que ocorre és que eixa jugada (quasi una carambola) estava agafada amb pinces i descansava sobre dues potes: obtindre el màxim del solar del vell Mestalla (a tal fi havia aconseguit de l’Ajuntament el màxim de volumetria possible) i estafar a la ciutat (amb el consentiment de l’equip de govern) per tal d’aconseguir a preu de ganga els terrenys del nou estadi. En quant ha fallat la primera pota a causa del canvi de cicle econòmic, la segona ja no s’ha pogut consumar, afortunadament per als interessos de la ciutat (sort hem tingut que el VCF haja fet fallida abans de consumar-se l’estafa). Si ho pensem un poc, el que pretenia el VCF era ni més ni menys que amb els diners obtinguts pel solar del vell estadi, pretenia: adquirir un solar major que l’actual en una zona d’expansió urbanística (Av.Corts Valencianes), pagar la construcció d’un estadi de nova generació (molt millor que l’actual i amb major capacitat), eixugar el seu deute i a ser possible que encara li sobrara. Evidentment, vista amb perspectiva, eixa operació era del tot inviable i només podia reeixir a base d’obtindre un preu exorbitant pels antics terrenys i pagant un preu irrisori pels nous terrenys. Precisament per això s’optà per fer una permuta, ja que així resulta més senzill consumar l’estafa a la ciutat.

En les darreres setmanes s’ha estat parlant precisament de la minusvaloració dels terrenys del nou Mestalla (es parlava d’una diferència de 45 milions d’euros a causa de no haver contemplat els usos hotelers de la parcel·la) i de l’obertura de diligències penals contra l’alcaldessa, Alfonso Grau i Jorge Bellver. Al final el fiscal en cap del TSJCV, Ricard Cabedo, aturà el tema (iniciat per una denúncia veïnal), amb uns arguments prou més que discutibles: que resulta difícil valorar un sòl destinat a estadi esportiu perquè no hi ha referents pròxims, i que en tot cas quan es féu la requalificació urbanística hotelera el sòl ja era del VCF. Si el primer argument pot ser discutible, el segon és directament fals, ja que ni en juliol de 2007 el sòl era del VCF ni a dia de hui ho és, ja que perquè es perfeccione la permuta cal una contraprestació del VCF a canvi dels terrenys i el cas és que a dia de hui (4 de juliol de 2009) el VCF ni ha pagat els 17 milions d’euros (que no té) ni molt menys ha donat cap terreny a canvi (ni tan sols se sap quins seran). Per tant com es pot afirmar que el sòl sobre el que està el nou estadi aturat és del VCF si aquest no ha donat res a canvi d’eixos terrenys? Al meu parer, que coincideix amb el dels denunciants (Cercle obert) i amb el del fiscal provincial que sí que apreciava indicis de delicte (però que no podia actuar per ser Rita persona aforada), el delicte d’estafa o el de malversació de cabdals públics és prou evident. I si Ricard Cabedo (marit de la diputada socialista Juana Serna, antiga presidenta d’una gestora del PSPV) no ho ha estimat així, és, al meu parer, per indicació expressa del Govern Central, que per algun motiu no està interessat en la imputació de Rita per aquest afer. El motiu el desconec, tant podria ser per no enfadar més al PP (que a causa del cas Gürtel està bloquejant l’elecció de la senadora Leire Pajín), com per estimar que clavar-se més amb el VCF no seria molt aconsellable electoralment. El que sorprén davant d’eixe panorama en el qual Rita s’ha lliurat pels pèls d’una imputació segura, és que s’atrevisca a treure pit i exigir disculpes per haver mancillat el seu honor. És d’una cara dura i poca vergonya que em costen de comprendre.

Qui ha portat la iniciativa en tot aquest tema? Sens dubte ha estat sempre el VCF. Les administracions públiques i els veïns han anat en tot moment a remolc. Els partits de l’oposició (sobretot el PSOE), no és que hagen anat a remolc, sinó que han anat a la defensiva per por a enfrontar-se a la poderosa afició valencianista (degudament mobilitzada i teledirigida per la coalició d’actors formada pel VCF i el PP; fou paradigmàtica la seua utilització poc abans de les eleccions de 2007).

A l’afició i als socis minoritaris d’un club de futbol, per regla general, no els sol preocupar gaire la vessant social o econòmica (les finances) del club mentre no afecte a la vessant esportiva (l’única que els ocupa i preocupa). Ara bé, sí que els preocupa i molt quan acaba afectant. És en eixe moment quan pot ser usada l’afició com arma d’ús polític.

Sempre es fa la voluntat del VCF, i l’Ajuntament es plega als capricis canviants del club de futbol (molts cops bordejant la legalitat): que si ampliació del Mestalla als anys 90, que si trasllat de l’estadi, que si ara Societat mixta, que ara Soler vol que el sòl siga propietat del València “per no perdre patrimoni”. Això havia sigut fins ara, ja que recentment Alfonso Grau li parà els peus al nou president valencianista, Manuel Llorente, que pretenia reprendre la fòrmula de la Societat mixta. No sabem si serà l’inici d’una nova etapa. De totes formes l’intervencionisme en la vida social del VCF des de Presidència de la Generalitat és també prou important, posant i canviant presidents i forçant canvis accionarials. Es diuen liberals, però són extremadament intervencionistes.

L’ajuntament no actua defensant els interessos generals de la ciutat, sinó que actua sense tindre’ls en compte, i només mira pels d’entitats privades com el VCF. No és que vulga perjudicar-los ex-professo, sinó que no li importa si amb la seua actuació els perjudica. Tenim com a exemple el cas de les pistes d’atletisme, que figuren al conveni signat amb el VCF, però que ara l’alcaldessa sembla disposta a que es caiguen del projecte final. En cas de col·lisió d’interessos, els populars saben bé a qui han de defensar (al VCF, empreses i d’altres amb interessos particulars).

Ja per acabar apuntarem quines podrien ser les solucions a la situació crítica del VCF, que té paralitzada la construcció de l’estadi des de fa mesos per la falta de liquidesa. La solució no és única, sinó que el millor seria una combinació de les següents:

  • Una millor administració combinada amb una retallada de despeses. Sembla que Manuel Llorente ha iniciat eixa senda.
  • La venda d’alguns jugadors. Tot i que tampoc s’han de malvendre els principals actius.
  • Acometre definitivament la tan esperada ampliació de capital a la qual JB Soler es negava. És realment la millor solució i podria servir per redemocratitzar al VCF.
  • I per últim caldria reprendre la idea de l’Estadi Municipal, ja que és evident que el VCF sol no pot fer front al cost de construcció i al de l’adquisició dels terrenys.

El futur que s’albira és ben complicat i no se sap ben bé com pot evolucionar, i més tenint en compte la situació de crisi i sobrendeutament valencià en la qual ens trobem.

Nota de l’Autor: Adaptació del treball realitzat per a l’assignatura d’Administració i polítiques públiques.

2 comentaris per “El nou Mestalla”

  1. Una anàlisi de la situació molt completa. La veritat és que és increïble com el València s’ha eixit sempre amb la seua. El fútbol és com una nova religió basada en els moviments de quantitats monetàries astronòmiques amb molts seguidors. Crec que és realment poderós com arma política.

    Ja tocava publicar algun article seriós en la web. Enhorabona Stevie!

  2. Gràcies a tu per arreglar l’article i afegir eixes imatges tan gracioses, ara sí que està més presentable.

    M’alegre que t’haja agradat, sé que és prou llarg per a una web, però trobe que l’he fet amé. A mi és que el tema de la vida social del VCF em sembla apassionant, ja que té de tot: intriga, política, economia, espionatge, dret, esport, història, etc…

Els comentaris estan tancats.