La web felina El Bloc de l'opinió felina

25Set/091

Cultura alimentària

iwojimaDesprés de la 2ª Guerra Mundial, des dels Estats Units (EEUU) s’ha anat imposant, gràcies al prestigi i fascinació que causava aquest país, una cultura alimentària basada en el menjar ràpid (fast food), que troba el seu màxim exponent en l’emblema que és la multinacional McDonald’s (fundada en 1955 en Des Plaines, a l’estat industrial d’Illinois), però també representada per altres cadenes nordamericanes de fast food com Burger King (la gran rival de MacDonald's; una rivalitat i complementarietat similar a la que mantenen Coca-Cola i Pepsi), Kentucky Fried Chicken, Taco Bell, etc…

Aquesta cultura alimentària exportada pels EEUU fins fer-la global és molt més perniciosa per a la salut que la nostra dieta mediterrània, però la fascinació que causaven els EEUU i el seu preu econòmic l'ha impulsat de forma considerable. Eixa cultura alimentària ha causat grans canvis sobre el cos, ja que una sobrealimentació (de greixos, que no pas de productes sans) ha provocat greus problemes coronaris i de sobrepés en les societats occidentals i en alguns països en vies de desenvolupament. El més curiós és que eixa cultura alimentària americana ha transformat el vell esquema decimonònic de ric-gros i pobre-prim. Ara el fast-food ha invertit els termes i són els pobres els qui són més grossos a causa d'uns menús de menjar ràpid molt econòmics i d'alt contingut greixós. Per contra la wealthy people (els rics o benestants) són més partidaris del slow food i de cuidar la línia, ja que no van a restaurants de menjar ràpid i a banda tenen temps i diners per fer dietes i anar al gimnàs per fer exercici. De manera que s'ha invertit completament eixe vell esquema.

També les begudes amb alt contingut en sucre que es despatxen en eixos restaurants (Coca-Cola i Pepsi) i que formen part d'aquesta cultura alimentària, han contribuit de forma decisiva al sobrepés de la societat nordamericana (una de les que tenen major índex d'obesitat) i mundial en general (encara que n'hi ha molta diferència entre el primer i el tercer món, on hi ha contínues crisis alimentàries).

Darrerament, eixa cultura de fast-food ha sofert cops durs i ha sigut fortament qüestionada. Al mateix temps que s'ha identificat fortament MacDonald's amb la cultura americana, quan els EEUU comencen a ser odiats en alguns països i per alguns sectors, eixa forta vinculació es gira en contra de la multinacional i els restaurants de MacDonald's són atacats pels manifestats antinordamericans.

Alguns dels cops que ha sofert el menjar ràpid han sigut les demandes multimilionàries contra MacDonald's i altres cadenes per provocar obesitat, que no han tingut tant d'èxit com les demandes contra la industria tabaquera. Però també ha influït molt sobre l'opinió pública els mitjans de comunicació i documentals com Super size me de Morgan Spurlock, en el que el director-protagonista tractava d'alimentar-se durant un mes només amb els menús de MacDonald's (desdejuni, dinar i sopar) i acceptant el tamany màxim (Super Size) sempre que li l'oferiren. Els resultats d'eixa alimentació sobre el seu cos eren espectaculars: augmentava de pes (tampoc desmesuradament), però el pitjor eren les conseqüències internes sobre el seu cos que li causava una alimentació rica en greixos, sodi, potasi, glucosa, etc. Tot i que MacDonald's intentà desacreditar el documental, el fet és que aquest influí sobre els menús de la multinacional i ara aquesta intenta d'oferir als seus clients menús més saludables amb més verdures i amb racions no tan grans.

També MacDonald's i Coca-Cola han tractat de fer publicitat a través del cine i els mitjans de comunicació, generalment de forma subliminal o disimulada, i en ocasions de forma descarada. El més clar exemple és la joint venture que montaren a mitjans del 80 MacDonald's, Coca-Cola i altres empreses de l'alimentació per crear una pel·lícula trufada d'anuncis d'aquestes empreses. El resultat fou Mi Amigo Mac, una còpia barata d'ET, on ja des del propi títol (Mac and me) s'observa que el que es pretén és vendre hamburgueses i coca-cola de forma descarada al públic infantil (els consumidors del demà).

Però des dels EEUU també han creat el moviment contrari al fast-food, el slow food, que té com a empresa més destacada a una multinacional de gran èxit nascuda en una ciutat liberal de la costa del Pacífic com és Seattle, ens referim a la cadena de cafeteries Starbucks (un gran èxit empresarial present en multitud de països de diversos continents), que no són precisament barats, però ara estan de moda i això és precisament el que vénen.

Per tant des dels propis EEUU han trobat el possible recanvi o alternativa a l'anterior model alimentari impulsat per ells.

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Comentaris (1) Trackbars (0)
  1. M’ha agradat molt eixa reflexió que fas sobre el canvi de l’esteorotip classista. És molt curiós.

    Respecte al documental Super Size Me, sóc de l’opinió que qualsevol dieta basada en fer tots els menjars del dia amb entrepans ha de ser nociva. Crec que eixe documental està més prop de Jackass que del periodisme d’investigació.

    Mi Amigo Mac és un cas molt curiós de pel·lícula que tothom recorda però no l’associa amb la publicitat. Van calar bé al nostre subconscient. Qui no ha volgut ballar amb Ronald Macdonald?


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.