La festa del cinema
N'hi hagué un temps en què pràcticament hi havia un cinema en cada barri, com ara n'hi ha un supermercat o una botiga de telèfons mòbils. Normalment, programaven dobles sessions a preus populars, de forma que, una persona podia passar la vesprada visionant pel·lícules sense que això repercutira greument la seua butxaca. Amb el temps, aquests cinemes s'han extingit devorats pels multicines. Aquests moderns establiments, equipats amb totes les comoditats (seients comfortables, aclimatats i amb sistemes de projecció i àudio d'última tecnologia) han convertit el visionat de pel·lícules en quasi un luxe, però també han apujat sistemàticament el preu. Això, junt a l'escassa qualitat de la gran part de pel·lícules que es projecten (algunes per exigències de les distribuïdores, d'altres per normatives de quota de mercat) han propiciat una davallada en l'assistència del públic a les sales. Durant molt de temps això ha romàs així i els propietaris dels cinemes han posat el crit en el cel, buscant culpables més enllà de la concepció tradicional del negoci. I fins ara, sembla que poca gent s'ha decidit a abordar el veritable problema: la gent no està disposada a pagar tant per un espectacle diferit, com és el seté art.
Però aquest cap de setmana en proposen quelcom diferent: La festa del cine. Es tracta d'una promoció a la qual s'han adherit moltes sales (en València són pràcticament totes). La idea és que durant tres dies (21, 22 i 23 de juny) es puga anar al cine pel mòdic preu de 2€ per sessió. Per això, cal anar al cine el diumenge 21 i pagar l'entrada normal de dia festiu (quasi 7€ depenent de la sala) i ens donaran un “passaport” amb el qual podrem fer ús d'aquest significatiu descompte. Està bé, però trobe que falla en quant a forma, per la seua singularitat, i durada, ja que tres dies és un termini massa curt per gaudir de l'oferta. El que necessiten les sales de cine és guanyar-se als espectadors de forma continuada, amb abonaments o promocions perllongades i no tres dies de bogeria cinèfaga.
A la ciutat de València ja fa temps que hi han alternatives millors per anar al cine de forma econòmica i sense eixa estressant limitació temporal. Un bon exemple d'això són els abonaments del UGC Cinecitté (perquè no els fan en cap altre cinema?), amb ells podem aconseguir que la sessió de cinema d'estrena ens isca a uns 4'5€. I si no tenim pressa per veure una pel·lícula, també tenim una bona oferta de reestrena, com els cicles gratuïts de cinema en valencià, dels quals ja hem parlat anteriorment en el blog, o el Cinestudio d'Or amb sessions dobles a 3€. I, per descomptat, per als amants del cinema més cultureta, està la filmoteca de la Generalitat que sempre ha costat 2€. Uns preus més que acceptables, per apropar el cinema a tot el món durant tot l'any; això és, una festa contínua.
MEOW
NO-DO: The Movie
Sí, ho heu llegit bé, el NO-DO torna a la gran pantalla. No, no vos alarmeu, no van a llevar el Movierecord per tornar a posar un noticiari complaent amb els mandataris, per això, qui vol, ja té Canal 9. Encara que, s'imagineu a eixa veu tan característica narrant, sense punts ni comes, els esdeveniments de la Comunitat: “El Honorable Presidente de la Generalísima ha visitado los juzgados de la capital del Turia para comprobar su correcto funcionamiento y allí ha sido calurosamente recibido por un millar de conciudadanos que pasaban por allí”... Uf! Millor ho deixe estar, que no sé perquè, estic tenint un estrany déjà vu. Bo, tornant al tema, el que vull dir és que van a estrenar una pel·lícula que es diu NO-DO. Així que el famós NOticiario-DOcumental passa a engrosar la llista dels fenòmens audiovisuals que han transcendit al cine? Gran Hermano i OT són els precedents més immeditats. Però, què serà el següent? La pel·lícula de Informe Semanal en plan Todos los hombres del presidente? O una segona part de Quiz Show basada en Saber y Ganar? Els Blues Brothers en el Conciertazo? Sols de pensar en eixes produccions impossibles se'm posa la pell de gallina.
En realitat, NO-DO és el títol del tercer llargmetratge del director Elio Quiroga, i està basat en la història (pressumptament real) de l'existència d'uns documentals secrets rodats per l'equip del NO-DO durant els anys quaranta per informar la cúria eclesiàstica de fenòmens miraculosos. Realitat o ficció? Com diria el gran Iker Casillas Jiménez, amb cara d'estar conjugant mentalment el verb “espeluznar”. En qualsevol cas, no em negareu que dóna per a l'argument d'una pel·lícula de terror de sèrie B mitjanament interessant. No és casualitat que el director canari s'haja declarat un fan d'aquest tipus de pel·lícules. El seu projecte anterior, La hora fría, n'era una bona mostra de cinema de sèrie B ben entés: imaginació i poc pressupost. Aquesta està per vore. Tanmateix, sols per ser cinema fet en Espanya que explora altres subgèneres en clau local, fugint d'eixe altre gènere tristament denominat “Cinema espanyol”, no puc deixar de rebre-ho amb entusiasme. Bo, i que a mi també m'agrada la sèrie B.
MEOW
Flashmob en l’INEM
Com ja hem dit més d'una vegada, a voltes, la realitat supera la ficció: una multitud instantània fa una festa en una oficina de l'Inem per demostrar que no tenen por a la crisi. La sorpresa dels parats que esperen el seu torn és manifesta. Entre la genialitat i el mal gust; tanmateix no deixa de ser curiós. Gràcies Stevie per l'enllaç.
MEOW
Màxim rival
La campanya electoral per a les eleccions al Parlament Europeu es troba ja en la recta final. Novament, a més de les tradicionals desqualificacions personals, insults i la inacabable sèrie de declaracions del tipus “i tu més”, podem trobar tota una sèrie de produccions multimèdia orientades a eixe nou camp de batalla: La web. Un bon exemple són els vídeos que es pengen als servidors de compartició multimèdia més coneguts, i els virals, com és el cas dels curts de Oreja Mayor. Qualsevol cosa llevat de propostes per al Parlament Europeu. Coses del bipartidisme: Ja no es tracta de vendre les pròpies propostes polítiques, sinó de desprestigiar l'altre perquè l'electorat vote al teu favor. Un bon exemple d'aquesta lluita entre el bé i el mal són els cartells amb que el PSOE ha empaperat mitja ciutat. Amb dues franges de colors separen el missatge en dues parts, la part que volen que els represente a ells (fons roig) i la que volen que represente el partit rival (fons blau), tot això separat per un cridaner “VS” que fa una clara al·lusió als videojocs de lluita que marcaren tota una generació, com l'Street Fighter. Ara més que mai la campanya ha esdevingut una lluita de barriada.
Aquesta rivalitat recorda un poc al famós pique entre Pepsi i Coca-Cola, i no sols perquè també l'una tinga el logotip blau i l'altra roig. La història d'aquestes dues companyies es remunta a fa molt de temps, però representa la lluita pel lideratge de vendes en les begudes amb gas de cola. Tots recordem els anuncis en què les dues companyies desprestigiaven l'altra mitjançant publicitat comparativa (en una estratègia que està considerada de competència deslleial entre el gremi de publicistes). Afortunadament, encara n'hi ha gent que no es deixa enganyar per eixos eslògans tan suggerents al temps de buits de contingut i prefereix la cola Hacendado, pel seu sabor únic i per econòmica. És més, recorde que hi havia una llegenda urbana que afirmava que en el fons, les dues marques pertanyien a la mateixa empresa, però mantenien els noms per no perdre la quota de mercat. Com he dit, recorda molt al bipartidisme que triomfa a les urnes espanyoles.
MEOW
Anit viu
-
El reportero (2004)
2010-03-16 10:17
per FelinoUn presentador de televisió dels anys 70 viu l’aparició del feminisme en l'àrea d'informatius en la forma d’una ambiciosa periodista. Al principi no li importa, sempre que ella no s'isca del seu lloc i es dedique a cobrir temes menors. Paròdia del món masclista dels 70 des del punt de vista d'un equip de periodistes. L'argument és un absurd continu, no obstant, té moments simpàtics. Per passar l'estona.
0.3
Tv-Felina
Top Manta
Meta
Contacte
Arxiu
Categories
Bloc'n'Roll
Enllaços interessants
Botonets
