La web felina El Bloc de l'opinió felina

29Jun/081

Anàlisi dels resultats electorals del 9M

llamazares.pngEn el conjunt d’Espanya s’ha produït una victòria clara del PSOE. 15 escons de diferència amb el PP no és pas l’empat tècnic que semblaven pronosticar les enquestes preelectorals, sinó una victòria socialista bastant contundent que el deixa a només 7 escons de la majoria absoluta (un avanç considerable respecte de l’anterior legislatura). És cert que el PP ha aconseguit refer-se un poc respecte de l’hecatombe (148 escons en 2004) que li suposaren els resultats del 14 de març de 2004, quan de forma inèdita en democràcia passà de la majoria absoluta a segon partit parlamentari i a l’oposició (salvant les distàncies, un desastre comparable amb el de l’UCD del 1982), però la recuperació ha estat tan minsa i a més compensada amb una pujada igual per part del PSOE que en la pràctica ha sigut una nova i profunda derrota de Rajoy (la segona ja en eleccions generals, si bé la primera fou una derrota atribuible a Aznar).

Aquest cop no s’ha produït el que ha passat en altres eleccions i és que tots afirmen haver guanyat i se senten satisfets. En aquesta ocasió ha hagut un guanyador clar, el PSOE, i la resta o han baixat (i alguns de forma acusada, com ara ERC i IU) o gairebé s’han mantingut (el mateix PP i la seua lleugera pujada, CiU, BNG, NB,…).

En aquesta elecció s’ha accentuat el bipartidisme (els 2 grans augmenten en vots i escons a costa dels minoritaris) i correlativament s’ha produït una generalitzada davallada dels partits minoritaris: tant els PANEs (Partits d’Àmbit No Estatal) com IU. Analitzem més detalladament aquest fenomen.

El cas d’IU és ben sagnant (i en especial en València), sobretot perquè ja provenia d’una tendència a la baixa des de finals dels 90: en 2000 tragué 8 diputats Francesc Frutos (quan Julio Anguita n’havia tret 21 en el 1996), que ja baixaren a 5 diputats (2 d’IU, 2 d’IC i 1 d’EU) amb Gaspar Llamazares en el 2004 (justet per formar grup parlamentari), però és que ara en 2008 només n’han tret 2. De fet un de sol, el propi Llamazares, ja que l’altre és d’IC (Iniciativa per Catalunya). Izquierda Unida (IU) ha aplegat a un nivell tan lamentable que només treu ja diputat per Madrid i Barcelona, i com no pot formar grup parlamentari propi, s’ha de juntar amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per aplegar al mínim de 5 diputats i formar un grup conjunt evitant així acabar al Grup mixt.

La tendència baixista d’IU no fa albirar una recuperació a curt o mitjà termini, sinó que més aviat sembla una tendència consolidada cap a la desaparició del partit. Si ara han tret diputat només per les dues grans ciutats, d’ací 4 anys és probable que ja no en traguen cap. I això no dependrà de si està Llamazares o un altre. Al meu parer els mals resultats que venen arrossegant-se des de fa anys s’han produït malgrat Llamazares i no per culpa seua, que trobe que tenia una bona imatge i era més carismàtic que l’anterior dirigent (Francesc Frutos), si bé no aplegava al nivell de carisma de Julio Anguita, és clar. Els partits comunistes van a la baixa en tota Europa i no podran remontar facen el que facen. Si al final reformen la llei electoral en el sentit que proposen, puix podrà subsistir un temps més, però tampoc és la panacea ni la solució a tots els seus mals.

En aquesta elecció ha sorgit un nou partit minoritari d’àmbit estatal que ha sigut la gran sorpresa. L’UPD de Rosa Díez ha donat la campanada i ha aconseguit entrar al parlament amb un diputat per Madrid. El temps dirà si es consolida o esdevé una simple anècdota. Una reforma electoral també li afavoriria lleugerament.

Analitzem ja el cas dels PANEs (Partits d’Àmbit No Estatal). La tendència general ha sigut baixista, però analitzem cada cas:

CiU és el que millor ha resistit l’embestida dels partits centralistes, ja que si bé ha perdut alguns vots, ha aconseguit mantindre els seus 10 diputats de 2004 i a punt estigué d’aconseguir-ne un 11º que estava ballant entre CiU, IC i el PP, i que al final se’n dugué el PP per la província de Barcelona.

El PNB ha perdut un diputat respecte de 2004 (de 7 ha passat a 6) i la primacia en les tres províncies basques en favor del PSE (l’atemptat d’Isaías Carrasco i les declaracions de la seua filla en favor de la participació el beneficiaren clarament). S’ha parlat molt d’eixe descens, però realment no és tan acusat tenint en compte que només ha perdut un diputat i que damunt Euskadi tenia un diputat menys a repartir. Si bé, també cal dir que EA (el partit germà del PNB) ha perdut la seua representació a Madrid (la diputada Begoña Lasagabaster) i el PNB no ha aconseguit fer seu eixe diputat, així que en la pràctica és com si n’haguera perdut dos.

Per contra, la coalició Nafarroa Bai (NB) d’Uxue Barkos, on estan integrats el PNB i EA entre d’altres, ha aconseguit mantindre el seu escó a Madrid.

UPN és una formació navarresa coaligada al PP (a l’estil de la CDU-CSU en Alemanya/Baviera) i per tant no la incloguem entre els PANEs. En tot cas ha tret 2 dels 5 diputats de Navarra.

El BNG ha aconseguit aguantar bastant bé el tsunami bipartidista, ja que ha mantingut els seus 2 diputats (lluny dels 3 que assolí en el 2000) malgrat la pèrdua de representació de Galícia.

Coalició Canària (CC) continua la seua tendència a la baixa constatada en anteriors eleccions. Aquest cop han canviat de candidat (ja no repetia el carismàtic Paulino Rivero, actual president canari) i han passat de 3 a 2, de manera que ja no poden formar grup parlamentari i han acabat al mixt.

El Partit Andalucista (PA) no tan sols no ha aconseguit retornar al Congrès dels diputats, sinó que damunt ha perdut tota la seua representació al parlament andalús (que celebrava eleccions el mateix dia).

La Chunta Aragonesista (ChA) ha perdut després de 8 anys la seua presència a Madrid en canviar de candidat. El célebre José Antonio Labordeta haurà estat a la postre el primer i únic diputat a Madrid de la ChA. Tampoc el PAR ha aconseguit retornar al Congrés.

I per al final ens hem deixat el cas més paradigmàtic: ERC. Ha sigut la davallada més espectacular (de 8 a 3 diputats), superior al que preveien els pitjors auguris. Ells sabien que baixarien, però confiaven en traure almenys els 5 diputats necessaris per formar grup parlamentari propi (al final els ha tocat formar-ne un de conjunt amb IU per evitar tornar al Mixt). No ha estat així i han sofert un fort retrocés. ERC irrompé de nou en les Corts en 1993 amb Pilar Rahola de diputada (quan el partit estava dirigit per Àngel Colom; cap dels dos està ja en ERC) i mantingué un únic diputat (en el 2000 amb Joan Puigcercós) fins l’espectacular ascens (un tant artificial, d’ahí la caiguda d’ara) del 2004 amb el líder del partit, Josep Lluís Carod-Rovira, de cap de llista. Llavors multiplicaren per 8 la seua representació i obtingueren grup parlamentari propi (a només dos escons del seu rival CiU). Aquest cop el globus s’ha desinflat, i encara que mantenen una representació bastant estimable (el triple de la que havien tingut durant més de 10 anys), el batacazo ha sigut molt sonor perquè l’ascens fou també molt pronunciat. Segurament han sofert un redimensionament que oscilarà lleugerament en les eleccions venideres. El perquè dels descens tan acusat es pot deure al desencant d’una part del seu electoral per un partit que és opció de govern i que no ha sabut actuar com corresponia. Però altre factor decisiu ha estat el canvi de cap de llista. Joan Ridao és una persona grisa i sense carisma que no pot atraure a l’electorat com sí que ho féu Carod-Rovira fa 4 anys. Si s’haguera presentat de nou Carod, probablement haurien baixat, però no tant com amb Joan Ridao.

Pel que fa al Senat, es manté quasi igual que fa 4 anys, si bé les tendències generals són les descrites per al Congrès.

La victòria socialista s’ha sustentat en unes poques comunitats autònomes, però de gran població. En la majoria d’Espanya ha hagut un quasi empat entre PP i PSOE, estant el PP per sobre en la majoria de CCAA. Ara bé, en les poques CCAA on ha guanyat el PSOE, no és que ha guanyat, és que ha arrassat (Catalunya, Euskadi, Andalusia, Aragó, Canàries, Extremadura...) i a molta distància del segon i del PP (que no era sempre el segon). En especial en Catalunya o Euskadi es veu eixa distància sideral respecte del PP; és ahí on s’ha forjat la victòria socialista (que hauria sigut superior si no estigueren sobrerrepresentades les zones rurals castellanes on guanya el PP). Perquè el PP no pot aspirar a guanyar si és un partit testimonial en Catalunya i Euskadi, això és una postura suicida que només podria compensar si arrassara en la resta d’Espanya, cosa que no ocorre.

Centrant-nos en el cas valencià, els resultats han seguit la tònica general que acabem de descriure. Breument: no s’observen gaires diferències entres les tres províncies (si de cas en Castelló i València al PSOE li va millor, però guanya el PP en les tres); Mª Teresa Fernández de la Vega ha aconseguit amarrar els mateixos escons de Carme Alborch de fa 4 anys (cosa que ja és un èxit vist el panorama valencià); Jordi Sevilla es manté en el 3-2 en Castelló, però ara més lluny d’invertir el resultat; i Bernat Sòria assoleix uns resultats dignes per Alacant. González Pons millora els resultats de Zaplana i es menja l’escó d’Isaura Navarro (candidatura que resulta un fracàs en traure menys vots que el Bloc en solitari en 2000 i 2004) i tampoc Antonio Montalbán aconsegueix retindre l’escó per a EU. La divisió li passa factura a l’esquerra i l’escenari valencià esdevé per primer cop bipartidista. UV ni es presenta (igual que en 2004) i Coalició Valenciana (CV) es confirma com un bluf.

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per StevieEtiquetat com: , Axivat en: Política Deixa un comentari
Comentaris (1) Trackbars (0)
  1. És millor quan no pose jo la foto, ja que així ens delectes amb el teu humor gràfic. Este de Llamazares és boníssim.

    Firmat: Dr. Freudstein, jajaja


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.