La Web Felina

Crank

La pel·lícula de la que vos vaig a parlar avui resulta curiosa per capgirar l’esquema clàssic narratiu del cinema d’acció. En Crank, és l’acció la que possibilita l’argument i no a l’inrevés. M’explique: Normalment en les pel·lícules d’acció es contrueixen al voltant d’un argument, en el que es van intercalant escenes trepidants. Hi han arguments que poden donar per a més dosis d’acció (em ve al cap la saga Matrix) i d’altres on l’excés d’acció pot arribar a ser ridícul, quedant aquesta en ocasions molt forçada, com per exemple les últimes de James Bond. Però sempre és l’argument qui determina l’acció.

Però Crank li dóna la volta a tot això; no es tracta de construir un argument on intercalar escenes d’acció, sinò de fer que les escenes d’acció siguen el propi argument. I així, comença la història amb un mató (interpretat per un Jason Statham que ja es paradigma d’antiheroi, com ja ho va ser Bruce Willis) al que li han posat una droja en el colacao. Més que droja, és un verí letal que l’ha de matar lenta i dolorosament. Però el tio descobreix que generant adrenalina contraresta l’efecte del verí i a partir d’ahí les escenes d’acció, sexe, violència es succeixen per mantenir amb vida al protagonista, que no dubta en clavar-se en lios per generar la substància. I de pas, aprofita el temps que puga guanyar per venjar-se dels que li han enverinat. A destacar una escena en la que en una persecució de cotxes d’alt voltatge, el protagonista manté a ratlla uns mafiosos mentre la seua nòvia li fa una felatio(sic)… Increïble!

Com vos podeu imaginar, la pel·lícula és prou roïna, però resulta curiosa si més no, i en certa manera, original, tot i que en ocasions recorda un poc al videojoc Grand Theft Auto. També cal destacar la banda sonora, que oscil·la entre la cançó lleugera i el rock dur, en funció de l’estat d’ànim del protagonista.

Rating:

Suspens alt gràcies al carisma de Jason Statham i a alguna que altra escena simpàtica.

MEOW

Superhòmens

Els de La Hora Tunante han tornat a la càrrega després de molts mesos, em pensava que ja ho havien deixat còrrer igual que els de LHC. Han elaborat un parell d’esquetxos sobre hòmens amb un do especial. Un és l’home invisible (una tontuna de pocs segons) i l’altre és l’home-cul, que compta amb les seues tomes falses. A disfrutaaaarrr!

Ací teniu el de l’home-cul:

Skizo

Avui vos vaig a parlar d’una pel·lícula espanyola de recent estrena: Skizo (2006). Es tracta d’un thriller que va passar sense pena ni glòria per les sales de cine tot i contar en el seu repartiment amb actors coneguts de la talla d’Eloy Azorín i Óscar Jaenada.

L’argument és un poc inverosímil: Un jove, el cambrer de la cafeteria de la universitat (Azorín), contracta els serveis d’un quinqui (Jaenada) per asustar a una xica de família bé, i poder eixir ell al seu rescat, quedant com un heroi. El quinqui accepta l’encàrrec però té altres plans al cap: Segresta a la xica i al cambrer. Buscant amagatall, el quinqui troba una casa en mig d’un bosc en la que irromp a punta de pistola. La casa està ocupada per un escultor sadomasoquista i el seu fill retardat. Per si fóra poc, resulta que el fill és un esquizofrènic que reacciona de forma violenta davant la violència aliena (Imagineu-se la relació pare-fill). Doncs bé, amb aquestos ingredients s’intenta plantejar una història, que no arriba a funcionar; una mescla entre els personatges no acaben de quallar i la intriga està mal repartida.

El que intenta ser una història amb gir argumental sorpresa, com ja ho van ser, per posar dos exemples ben diferents Psicosi o Abierto hasta el amanacer, es queda en un seguit d’escenes més o menys aconseguides, en què l’argument avança, però no enganxa. En definitiva, un intent fallit de thriller de baix pressupost, al que tant acostumats ens té el cinema espanyol.

Jaenada ho fa bé i el xiquet acollona, recorda un poc a Jason de divendres 13 abans de posar-se la caraseta, però això no salva la pel·lícula d’anar a suficiència:

Rating:

MEOW