La web felina El Bloc de l'opinió felina

29set./065

Xenofòbia

Aqueix mot hui en dia tan usual té un significat unívoc per al conjunt de mortals, però per a un grup d’irreductibles com som els alumnes de la línea (1º A) que cursàrem l’últim primer de BUP de l’IBAJ Cavanilles (allà pel curs 1994/1995), semblant paraula adquireix una accepció inusitada i distinta a banda de la ja coneguda per tothom. El mot “Xenofòbia" ens evoca a nosaltres una estranya assignatura impartida només aquell curs i només a la nostra classe per uns encara més estranys i heterogenis “professors". Certament que l’assignatura no es denominava oficialment Xenofòbia, perquè no ens ensenyaven Xenofòbia sinó el contrari, és a dir a previndre-la; però nosaltres l’anomenàvem així i actualment no sabria dir quin era el nom real si és que en tenia, ja que de fet tampoc no era pas una assignatura. M’explique.

Nosaltres llavors ens la preníem un poc a “catxondeo" i no enteníem perquè la donàvem, però com érem uns crios no ens oposàvem massa ni féiem gaires preguntes. És ara quan l’evoque quan em genera més preguntes que no pas respostes. Bàsicament i parlant clar, què dimonis era allò? Qui eren aquells tipos (que no eren professors) i que feien amb nosaltres? i sobretot, per què nosaltres? a cas fórem uns conillets d’índies per a una activitat experimental o una prova pilot d’una novedosa assignatura que mai aplegà a quallar? Com veieu són moltes preguntes que no poden obtindre resposta, i si poguera viatjar arrere en el temps m’encantaria preguntar-los-ho. Per descomptat que si algú de vosaltres, lectors, té resposta per algun dels interrogants, estaríem tots molt complaguts que ens fes partícips de sos coneixements. Per la meua part tractaré d’aportar certa llum amb els meus escasos records i deduccions sobre “allò".


Primerament hem de comentar que eren diversos els integrants de la panda que ens impartia rotatòriament i en grup aquella espècie d’assignatura extracurricular. Això vol dir que hi havia alguns fixes i altres que només venien en ocasions. Així tots recordem al célebre Llorenç, a una enana major i al xic “apuesto i galante" que ens ensenyà l’única cosa que aprenguérem aquell curs: “xtanos", ço és l’abreviatura de la paraula “cristianos". Coneixement que posteriorment ens ha estat utilíssim, jo calcule que el dec haver usat al voltant d’unes 0 voltes, aproximadament. Aquesta és una de les anècdotes al voltant del tema que mai falla en tot sopar de classe amb presència de Josep, quasi tan repetida com la no menys célebre “merendola" (“Bon dia!....ayer por la tarde hubo aquí una merendola." Cap d’estudis Rafa dixit). Per als qui no la coneguen, consistia en el fet que es feien dos grups: el més nombrós (jo n’era un) compartia pa i aigua i una minoria gaudia d’una bona “merendola com Déu mana", i no la podien compartir (“David no les des comida!!" amb veu de pito dirigint-se a “Pichote"; David Iglesias Gascó). Semblant escena representava el primer (Miquel fou afortunat) i el tercer món. El que passa és que al tercer món no menjàrem res, car es dedicaren a llançar-se el mejar (pa mullat,....). Imagineu-vos l’espectacle.

Jo no recorde gaires més activitats (em falla la memòria) ni tan sols recorde l’anècdota que també repetiu de la cara de “pasmo" que se’ls quedà en sentir el cognom d’Iris Manuel Matamoros Quero. Sí que recorde una altra i és que ja ben avançat el curs ens havia posat la de valencià, Isabel (la dona-llop), la versió de Casablanca en valencià d’Ovidi Montllor, i allí començà anar-se’n la gent fins que ens quedàrem pràcticament a soles Josep i jo que la volíem veure sencera. Quan ja s’acabà o n’estava a punt, tornaren Barti (Jaume Bartual) i altres i es dedicaren a amuntegar cadires en la porta com si fóra una barricada per tal d’impedir l’accès als de Xenofòbia que havien de vindre a continuació. No recorde com acabà. Només sé que els de Xenofòbia finalment entraren i parlaren amb nosaltres, però ja no sé si aplegàrem a fer classe perquè érem quatre; no ho recorde però segur que Tatiana Maria Giner Ponce estava.

La classe la feiem al principi els dimarts de vesprada (crec que només era un dia a la setmana), però en acabar el primer trimestre, a la professora d’Ética i Música (Mercedes Llàcer o Mercediues) se li obriren els ulls i aconseguí (no m’explique com; realment és una jugada molt fosca) deixar de donar-nos classe d’Ética i que els de Xenofòbia ompliren aqueix buit, amb la qual cosa esdevingué assignatura avaluable a través d’Ética, si bé les notes obtingudes al primer trimestre en un test (en el meu i altres casos un excel·lent) es prorrogaren a l’altre trimestre, però al tercer ja s’optà per un aprovat general. Quan ocupà el lloc d’Ética ho féu també en el seu horari matutí.

Ja per finalitzar, tractarem d’aclarir què fou allò amb especulacions. Al meu parer aquells individus sembla ser que devien ser graduats socials o de treball social o d’alguna carrera d’eixes, és a dir que no eren professors. No sé si formaven part d’alguna campanya municipal o bé universitària amb la col·laboració, pot ser, d’alguna ONG. Realment és un misteri que mai explicaren bé i que no sé fins a quin punt hauríem comprés llavors. Fou una experiència pilot que jo no he tornat a saber que s’haja realitzat enlloc (algú coneix algun altre cas?); vertaderament hauríem de preguntar-nos si hem sigut uns privilegiats (o bé simplement uns pringats). La meua valoració personal és que allò no ens ensenyà res, però tampoc ens perjudicà, de manera que és una experiència que altres estudiants no han tingut mai, i això ens fa si més no especials. Espere les vostres opinions al respecte tot seguit.

Cronista Soler.

Data de creació: 16/05/2004 a les 13:41

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per StevieAxivat en: Records Deixa un comentari
Comentaris (5) Trackbars (0)
  1. Crec que el Cronista Soler mereix un premi a l’Humor. És un article directe i personal, d’estil més depurat que en altres casos, i sobretot amb molta gràcia, que recorda uns fets vertaderament dignes d’atenció i reflexió. Podria ser l’aproximació a una mena de psicoanàlisi dels plans d’ensenyament. Com es pot haver produït allò que, efectivament, malgrat tot, va succeir en una aula. Imprescindible en qualsevol curriculum vitae del futur professor.

  2. Crec q entre la ‘parella de fet’ (q constituïeu ambdós en l’època esmentada) ja heu gairebé abordat totes les qüestions, preguntes i hipòtesis q poden derivar de l´avaluació de la inenarrable experiència q suposà aquella mena d´assignatura, la qualificació obtinguda en la qual era un ‘arrastre’ de la nota en Ètica, i aquesta era l´explicació de com era possible q la gent suspenguera. Pel contrari, sense esta ‘coartada’, q calia fer, o no fer, per treure insuficient amb el Llorenç & cia? A més, ho heu fet amb l´encert, el ‘chascarrillo(q diu Dragó) i la brillantor q ens teniu acostumats (fins ací la secció ‘fer la pilota als teus antics companys de classe’…jejeje).

    Tan sols afegir unes preguntes més, q crec q han quedat encara en l´aire: ¿És q algú de la direcció del centre veié especialment recomanable, molt necessari o urgent, aplicar-nos aquella teràpia? Érem un grup xenòfob, i per tant un perill ‘en ciernes’ per a la societat si no se´ns ficava en el camí correcte? Només nosaltres? Algú ens assenyalà i digué:’això, als de la “llínia“, q els fa falta…’?. Les resta de classes eren un model de civisme i no ho necessitaven?

    The answer, my friend, is blowing in the wind

  3. Ahir em vingué al cap una altra de les activitats q desenvolupàrem amb aquell grup, com diu Cronista Soler, tan variat. Sobretot ètnicament (‘xtanos’, moriscos, etc…tot i q el Llorenç semblava més un membre del ‘Mosad’ q un ‘màrtir d´Al-Aksa’ o com es diguen).

    Recordeu quan ens van distribuir una sèrie de materials de papereria, amb la particularitat q ningú aglutinava més enllà d´unes tisores, una cartrolina o un tub de pegament, i q es buscava la ‘cooperació’ entre grups per tal que aquests recursos arribaren a ésser compartits per tots? No recorde quin era l´objectiu material final, i també ignore de totes totes a qui se li va acudir eixa metàfora tan patètica i pueril, com totes les q van plantejar, per il·lustrar la manca de recursos dels pobles més desfavorits.

    Definitivament, una de les coses q tinc clara és q es pensaven q anaven a treballar amb sub-normals, o bé a un parvulari. Per q nosaltres? (com diu ‘Cronista’).

  4. Doncs això que comenteu de què ens ho aplicaren per subsanar les nostres suposades tendències xenòfobes no és tan descabellat. Penseu el que opinaven els de castellà de nosaltres…

    Per cert, algú té encara la caricatura de grup que els vaig fer?

    Crec que seria una imatge idònea per ficar-la i la “guinda” a l’article.

  5. Aquest cap de setmana he aprofitat la visita a casa dels meus avis per donar una ulladeta a les caixes de llibres i apunts que fa temps duguérem allà. Després de desapilar i obrir algunes caixes entre pols i teranyines, per fí he trobat el que buscava: la meua carpeta de 1er de BUP. Tal i com esperava, només obrir-la, he trobat la caricatura de grup dels de Xenofòbia. Com vaig dir era el que li faltava a l’article d’Andreu, així que l’he passat per l’escànner, l’he retocat un poquet amb el Photoshop (li he donat color cutrement) i l’he afegida a l’article. Aquest document m’ha fet enrecordar-me de l’enana que només venia a vigilar, de la gorda que s’adormia, de la Orzowei o Camarasa (Daviiiid!!!!) que zezejava o de la “vieja patituerta”, personatges, que junt amb el bocamorta i el Lorenç d’Aràbia completaven, a vegades alternant-se, aquell mític grup.

    MEOW


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.