La Web Felina

Universos paral·lels

Era qüestió de temps que les relacions socials es reflexaren de manera completa en un videojoc. La primera aproximació va ser la saga SIMS, en la que diferents personatges creats per l’usurari interactuaven en diferents escenaris gastant un mode de comunicació basat en abstraccions del llenguatge (no eren paraules, sino dibuixets que reflexaven la trascendència de la conversa, i en funció d’això, variava l’estat d’ànim dels personatges implicats). Una aproximació més fidel serien les comunitats virtuals creades a la xarxa, en la que ninots que representen als usuaris es connecten a un escenari on interactuen; una mena de xat, però canviant els nicks per ninots i la sala de conversa per l’escenari. Un bon exemple d’això és l’hotel Haboo.

Ara bé, el no va más és passar aquesta simulació de relacions socials a un món virtual, amb el seu mapa i tot, on coincideixen tots els personatges dels usuaris del joc… i en 3D, per major realisme! Eixa és la finalitat de Second Life, un “joc” multiusuari per tenir una vida virtual en un altre món. Un nou usuari s’ha de crear un personatge de forma totalment gratuïta i té la possibilitat de comprar-se un terreny virtual (sic) pel mòdic preu de 9,99¤. En eixe terreny es pot construir la seua casa on podrà albergar actes socials de tot tipus; des de reunions d’amics per jugar al póker fins montar una botiga per vendre ítems. I és que la gràcia de Second Life és que el jugador pot crear objectes en el món virtual i comercialitzar-los usant la moneda oficial, el Linder Dollar (que es cotitza respecte a l’euro i al dòlar). I tant és així que estan apareguent botigues reals en el món virtual. Algunes empreses conegudes estan creant sales de treball en illes del mapa virtual per a que agrupacions de personatges, pertanyents a usuaris del joc, cooperen en la creació d’objectes: Han de tenir representació també en el món virtual. És qüestió de temps que comencen a explotar als usuaris novels en les zones del tercer món virtual.

Com són les coses, en un simulador de vida real també has de treballar per guanyar-te la vida. És a dir, quan tornes del teu treball de la vida real, és el moment de connectar-se a Second Life per acomplir les teues obligacions virtuals. Això sí que és entreteniment i no el futbol. Sorprenent.

MEOW

The Dig

Serà per projectes! Steven Spielberg està preparant Indiana Jones 4 (que eixirà a la llum el 2008) i Abraham Lincoln, una biografia del célebre president protagonitzada per Liam Neeson. Ara ha anunciat que podria portar al cine la història del videojoc The Dig, del que va escriure l’argument junt a Sean Clark. El videojoc, desenvolupat l’any 1995 per l’empresa LucasArts (Monkey Island, Day of the Tentacle, Indiana Jones and the fate of Atlantis, etc.), propietat de George Lucas, està inspirat en les idees de Kip S. Thorne, un expert en física relativista, que també estaria implicat en el nou projecte com assessor. Thorn, de la Universitat de Caltech, sosté que els forats de cuc existeixen i que poden permetre viatjar en el temps.

Aquesta notícia resulta curiosa, perquè la història en un començament pretenia ser un episodi de la sèrie Amazing Stories, produïda pel mateix Spielberg, però els costos de producció eren molt elevats, així que proposà a LucasArts convertir-la en un videojoc. Sembla que ja ha arribat el moment de dur-la a la pantalla gran.

Aquesta notícia obre una nova pàgina en la història d’adaptació de videojocs al cine, que tant de moda està últimament. Serà un bodrio infumable? Ho dubte, ja que els videojocs de temàtica sèria i argument elaborat (del que crec que aquest és un bon exemple) no han eixit tan mal parats. Un cas a banda són els guions impossibles de pel·lícules com Super Mario (en què estarien pensant?) Mortal Kombat, Street Fighter, per posar alguns exemples clars. És el que passa quan intentes abstraure els conceptes d’un videojoc que en si mateix és una abstracció. És com passar el Pong al cine.

MEOW

PS Offtopic: Heu vist la foto del portàtil DELL que ha esclatat en una conferència? Sembla que tenia problemes en la bateria.

Radio Ga-Ga (Radio Gu-Gu)

Darrere del projecte del genoma musical (The Music Genome Project) s’amaga tot un repte: trobar patrons comuns entre les cançons per tal de definir una seqüència que les relacione amb altres que tinguen patrons similars. Seria com una seqüència d’ADN d’una cançó. Si es poden relacionar cançons per patrons, podem, indicant una cançó que ens agrade molt, obtindre una llista de cançons que presumiblement ens deurien agradar. Si d’eixa llista marquem les que ens agraden i les que no, podríem obtindre una llista més acurada amb cançons paregudes a les que hem marcat positivament i sense cançons amb patrons que no coincidisquen als que tenien les que hem marcat negativament i no estaven en les que hem marcat positivament. I així succesivament. Al final, en un moment donat, tindríem un llistat de cançons generat automàticament que és molt probable que ens agraden. Ara imagineu que es crea una ràdio que emet eixes cançons; una emissora musical personalitazada on, en cas que es colara alguna cançó que no ens agradara, la poguerem marcar per tal que ni ella, ni res que se li parega tornen a sonar. Això seria la bomba, doncs podem sentir cançons que ens agraden i descobrir noves cançons que no coneixíem però que segurament ens agradaran.

Això és precisament el que fa el Pandora. Amb un programa basat en la web (no cal descarregar-se res) que, tan sols indicant un nom de cançó o grup (per començar) ens crea una estació de radio amb cançons similars. Una volta creada podem anar votant les cançons que ixen per tal de personalitzar més la llista. A més, podem afegir nous grups/cançons a l’emissora per tal que emeta música més variada. El funcionament intern és similar a l’explicat en l’anterior paràgraf, però nosaltres d’això no ens adonem: És com una caixa negra que rep un nom de cançó i torna moltes cançons similars… I a sentir música! Jo sóc usuari de la web des de fa un temps i estic encantat; em despreocupe de posar tal o qual música, entre a la web de Pandora i li deixe fer. Ara, absteniu-se de posar-li a José Ã?ngel, El Payo Juan Manuel o Las Monjitas del Jeep, encara no les han analitzades. Temps al temps.

A mode de reflexió, em pregunte com l’aparició de serveis així pot modificar el negoci de la música. Actualment moltes discogràfiques paguen perquè les seues cançons sonen continuament temps per a maxacar a l’oient radiofònic (ja siga el treballador de la construcció o el que va a comprar a Mercadona) i que al final, de tant sentir una cançó, acabe dient entre llàgrimes “No em puc llevar del cap eixa odiosa cançó d’Enrique Iglesias!!!!!”. A això li diuen promoció (que és sinònim de llavat de cervell). Ara bé, què passa si eixa audiència pot marcar des d’un començament el que li agrada i el que no? Resultarà un poc més difícil imposar tendències.

MEOW

PS: Per a quan una idea similar per a les pel·lícules? Com el MoKa de la imdb però un poc millor organitzat…

Sí o No?

El líder de l’oposició torna a la càrrega, i és que cada cop que la seua boleta d’Starman brilla els seus poders es manifesten: Encara que un 73′9% de la gent que s’ha pronunciat sobre l’estatut ho ha fet aprovant-lo, ell és de l’opinió que Catalunya no ha recolzat l’estatut. Com és això? És possible que en català SI signifique NO i a l’inrevés? Ja sabem que els catalans són molt seus i no seria d’estranyar… No (vull dir, no), l’explicació és molt menys rebuscada: Si sumem als que han votat en contra, els que han votat en blanc (o en una confusió han donat el seu vot al partit del Salami) i als que s’han quedat en casa, se pot afirmar que 2 de cada 3 catalans no donen suport a l’estatut. El problema és que els que es quedaren en casa no exerciren el seu dret, si ho hagueren fet el NO haguera guanyat de sobra (Mariano ho sap, gràcies als seus poders d’Starman). Supose que aquestos són els problemes de la democràcia, que la gent no vota el que ha de votar.