La Web Felina

Terrore

Ahir a aní a vore Danza Macabra (1964) a la filmoteca. Aquesta pel·lícula de terror italiana de 1964 englobada dins l’interessant cicle de cinema fantàstic europeu, està dirigida per un tal Thomas Dawson, que en realitat és Antonio Marghereti un conegut director de cinema d’explotació italià. La seua filmografia es divideix entre peplums, spagetti westerns i cinema de terror.

D’aquest home he vist pel·lícules com Alien del Abismo (explotació de Alien de la que ja he parlat per ací en alguna ocasió), Voracidad (explotació de Piranha), Car Crash (amb Ana Obregón i Joey Travolta) o Apocalipsis Canibal (una xungà de excombatents del Vietnam contagiats amb un virus que els fa caníbals!). Com podeu vore, hi ha nivell No obstant, al contrari de les caspurries abans esmentades, la pel·lícula Danza Macabra, molt anterior en la filmografia, és una pel·lícula amb cert reconeixement. Es presenta com una pel·lícula més gòtica, a l’estil de les produccions de la Hammer, com si d’un relat d’Edgar Alan Poe és tractara (de fet hi ha un personatge que és el propi Poe), però curiosament i, a diferència de les pel·lícules de la productora anglesa, les escenes de terror mantenen encara el seu clímax (hi havien uns quants sustitos poc freqüents al cinema de terror dels 60). L’argument el vaig trobar irregular, però en general la pel·lícula estava entretinguda.

MEOW

Multicine de barrio

Esta nit he intentat vore la pel·lícula La Casa (Cold Creek Manor, 2003), protagonitzada per Dennis Quaid (actor que és una espècie de Harrison Ford sense carisma) i Sharon Stone (esta dona ha fet últimament alguna pel·lícula bona?) i he sigut incapaç d’arribar al final. Per una banda, l’argument és simple i previsible, amb alguns moments sense trellat, els personatges cutres i poc realistes, i la narració no acaba d’enganxar en cap moment. Però sobretot la gran decepció ha estat que la pel·lícula no és un producte de cinema fantàstic. A voltes és flipant com enganyen els tràilers de les pel·lícules, ja que recorde que al seu moment l’anunciaren com si fóra una pel·lícula fantàstica quan no ho és. I dic jo, no és més fàcil fer una pel·lícula de terror ambientada en una casa, que fer un thriller-cagarro digne del migdia d’Antena 3 i trangiversar el tràiler per al cine i la tv perquè semble una pel·lícula de terror ambientada en una casa? Es veu que no. És curiós; perquè als 80 les pel·lícules de cases maleïdes, endimoniades o embruixades estaven a l’ordre del dia. Es venien molt bé. Al final, ja les agrupaven en la seua distribució comercial amb noms genèrics, com la saga "La Casa" dels 80, un grapat de pel·lícules italianes de terror sobre mansions fantasma, sense relació aparent entre elles, de les quals sols estan documentades a la Imdb de la 3 a la 5. Jo he vist la 4 (protagonitzada per David Hasselhof i Linda Blair) i la 5, les dos horripilants en tots els sentits, no em vull ni imaginar com serien les dos primeres. No obstant, sabia a que m’exposava. No és el cas de la nova moda de fer vore una cosa al tràiler i després vore una cosa totalment diferent al cine. És evident que el muntatge del tràiler cinematogràfic és tan important, o més, que el de la pròpia pel·lícula, ja que la clau del negoci és que la gent pague per vore, no que li agrade (no sé com quedaren els frikis aquells que demandaren a la productora de Campo de Batalla la Tierra perquè es van sentir decebuts amb les expectatives que creaven les frases del cartell de la pel·lícula, però supose que allò prosperaria menys que la nostra querella amb Bancaixa). També estan els tràilers que et conten tota la pel·lícula, això és pitjor, perquè solen ser de pel·lícules sobre les que hom mai tindria el més mínim interés en saber què collons volen contar, com per exemple, el cas de les pel·lícules de Ron Howard, però eixa ja és altra història. En este cas sembla que el gènere de terror està tornant a les antigues fòrmules que tan bé funcionaren durant els 80. Els zombis tornen a la palestra (atenció a Robert Rodríguez que prepara una incursió al gènere), les slasher movies (*) no deixen d’estar en cartell, amb arguments cada cop més hilarants, després de l’èxit d’Scream, el retorn d’aquest gènere de la mà de Wes Craven (menut fill de …). I cada vegada estrenen més pel·lícules de cases encantades, o intenten vendre les pel·lícules com si foren d’aquest subgènere, que ja m’estic anant per les branques qual mono titi fugint de la probeta de Marlo. En qualsevol cas, les bones pel·lícules no necessiten publicitat. Es venen soles. MEOW PS: La culpa és meua per no llegir el prospecte.

(*) slasher movies: Subgènere del cinema de terror vuitantero en el que un psicòpata va pelant un per un a un grup d’adolescents. El pare d’aquest gènere va ser John Carpenter amb Halloween (100% recomanada). Friday the 13th potser siga la saga més famosa dins d’aquest subgènere.

[3CP] 3er CONCURS DE PEL·L�CULES

Ja ha començat al nostre fòrum la tercera part del joc d’encertar pel·lícules, el [3CP] 3er CONCURS DE PEL·LÃ?CULES. Vos convidem a tots a participar, no sense abans recordar-vos que en aquesta edició s’ha modificat la normativa per aconseguir més competivitat, i més avantatges per als que no poden participar de forma continuada, així que animeu-vos.

De moment encara no estan clars els premis per als guanyadors, però com sempre, hi hauran regals per a tots els participants. Mentre, podeu vore a les nostres fotos les galeries dels sopars d’entrega de premis dels anteriors jocs els regals que van rebre els partcipants. Sort!

De Boda en Boda (sense el nas tort)

El passat cap de setmana vaig assistir a una boda doble. Sí, les dos parelles es van ficar d’acord en compartir el dia del seu enllaç, i així aprofitar la reserva en el saló del banquet on es congregaren vora unes 300 persones (sé que no sembla molt, però tingau en compte que en Quesa, d’on eren els contraients, hi han uns 800 habitants). Es podria escriure un article/monòleg molt complet (Stevie ja sentí una part) sobre el tema de les bodes (i sobretot els banquets), però de moment no dispose de temps ni per fer un esborrany preliminar. No obstant voldria fer alguns comentaris sobre l’experiència del dissabte.

Continuar llegint De Boda en Boda (sense el nas tort)…