La Web Felina El Bloc de l'opinió felina

Ratzinger Z

¿Os habéis enterado que se ha muerto el Papa? Yo lo he leído casi por casualidad en el teletexto…

Amb aquesta frase començà Joaquín Reyes el monòleg que aní a vore amb Stevie farà un parell de setmanes. Sembla que últimament no hi haja altre tema del què parlar que la mort, i posterior succesió del Sant Pontífex. Les portades dels diaris (especialment dels gratuïts), els corrillos dels magazines de TV amb dispars personatges fent-se d’entesos en la matèria, els programes radiofònics… l’església catòlica i apostòlica està més de moda que mai. Fins i tot, els més llestos tenien un llibre preparat per a quan arribara el moment, que ja se veia de lluny, com el nostre estimat Alfredito Urdaci (Tv Felina canal 1 UHF) amb el seu nou llibre “El cónclave. Los secretos de la elección del Papa al descubierto�, que, per cert, li ha vingut molt bé per aparéixer per diversos programes els darrers dies per parlar del tema. Ara, per cert, l’ha fitxat Ana Rosa (aka AR) per fer de cronista polític al seu programa de Telecinco, cadena, que l’ex director de propag… d’informatius de TVE, deixava molt mal parada al seu primer llibre “Días de ruido y furia�.

L’església és notícia i això li agrada a l’església. I el que ens queda per davant, no veig el moment en que pugam llegir un diari o vore les notícies sense tenir que escoltar per enésima vegada alguna notícia vaticana: el primer viatge, la primera misa, la primera gestió, la primera comunió… Tot està pensat per a que contuinue sent així.

El cónclave ha durat poc, tenint en compte que algunes successions han durat anys, és evident que l’església no volia deixar passar molt de temps amb eixa vacant. Què passaria si la gent es cansés d’estar pendent de la fumata blanca? (No, no es negra – ¿Seguro? – Que sí, fíjate… - Pues a mi me parece blanca …– Es que está nublado y no se ve bien.) Les notícies amb el temps perden interés, o s’obliden, a no ser que es vagen actualitzant o ampliant, a poc a poc. O pitjor encara, què passaria si la gent se n’adonés, que també es pot viure sense Papa? Habemus Papam! Habemus Papam!!!

Jo em pregunte què passaria si el Papa se seleccionara democràticament entre tots els catòlics del món. Que es presentaren una sèrie de persones (papables, és clar), que feren la seua campanya, amb eslògans del tipus Vota por tu salvación, Un pedazo del cielo aquí en la tierra, o Hambre de Dios, Sed de pan (o era al réves) i que els fidels votaren, prèvia confesió, clar, en les esglésies electorals, temples habilitats amb urnes no sols plenes de cendres. Probablement, amb aquest mètode, el Papa seria un telepredicador de Sudamèrica, que faria de l’església un negoci molt lucratiu, per acabar amb la fam en el món… o no.

Jo sóc més bé de l’opinió de Pedro Vera, crec que no hi hauria millor papa que Bud Spencer, Bud I El Rompehuesos. Sí, un altre Papa italià, li pese a qui li pese, almenys és millor que el papa negre i el consegüent Apocalipsi.

MEOW

Abre los ojos

Recentment he descobert la cara oculta d'un personatge que, en certa manera, marcà la meua infantesa televisiva. Estic referint-me a Mr. T, també conegut com el dur i mastegatatxes M.A. Barracus de El Equipo A, la serie per excel·lència dels 80 (diguen el que diguen els fans de KITT). Tots recordem aquest personatge, tota una icona dels 80, eixida de la lluita lliure (com Hulk Hogan, o més recentment, The Rock) que fins i tot va tenir la seua pròpia sèrie de dibuixos animats (ull!).

Però el Mr. T de la vida real (el seu nom real és Lawrence Tero) poc té a vore amb el de la sèrie. De fet, recentment he descobert un material audiovisual, i d'això és del que vull parlar-vos, que ens mostra la persona que hi darrere de les cadenes, una persona tosca, però amb un gran cor, una persona, preocupada pels problemes de la joventut. Estic parlant del pseudo-documental educatiu Be Somebody, or be Somebody's Fool (Sigues algú, o sigues el tonto d'algú), en el que Mr. T canta!, balla!! i actua!!! amb l'únic objectiu de mostrar el bon camí a la muchachada.

Sí, Mr. T cantant (crec que és l'única persona que canta enfadada) cançons tan tendres com Treat Your Mother Right (doneu una ullada a la lletra que no té desperdici). També dóna lliçons morals en contra del tabac i la beguda, o simplement interpreta sketxos humorístics, en els quals demostra la seua faceta com actor, com quan ens mostra com fa el ball del robot. Com podeu vore un A Must See de llibre. Tot això i molt més, com dic, en 50 minuts de pur entreteniment, un material que mai haguera arribat a les nostres mans de no ser per la mula, com la trobarem a faltar quan ens la lleven... el dia que ho facen.

Tot això és encara més curiós sabent l'estat actual de l'ex-estrela dels 80. El pobre, actualment arruinat (parlen de 200$­Â­Â­ al seu compte corrent), està mantenint una dura lluita contra el linfoma, i és per això que aprofite per ficar aquest crespó groc que encapçala la notícia per donar-li suport des d'aquest racó del món.

El càncer és molt dur, però no tant com Mr. T.

MEOW

Monkey Business

Ahir per la nit vam quedar per pegar una volteta, i de pas fer un discret comiat, tranquilet, a bolet que se baixa al moro avui i per als propers 15 (?) dies. En tornar ell (i la resta de Felins repartits pel món) ja començarem a parlar del propers events: visita a Enguera, soparet al Mei Mei, i com no, la ja tradicional festa Temàtico-Hawaiana, sense la qual no podríem donar per començat l'estiu.

D'altra banda, no sé si vos haureu enterat del desagradable incident del Zoo de València. Sí, estic parlant de la Gran Evasión, està vegada protagonitzada pel ximpazé Coco en el paper d'Steve McQueen. En realitat, Coco, es fugà amb 5 membres més de la seua família, Mirinda, que era la seua parella sentimental, i els seus fills Chispi, Pascualín, Kate i una cria, encara sense nom. Aquests darrers van ser recuperats pels cuidadors fent servir iogurt com a cebo (es veu que els ficaren uns Danísimo estraciatella en lloc dels habituals Hacendado sabor plátano, als que els tenien acostumats). Lamentablement això no va ser suficient per fer decaure els anhels de llibertat de Coco, que ja havia intentat fugar-se en altra ocasió:

"(...)Así, dijo que Coco, el animal abatido, ya se escapó en 1999 y que su huida fue "meditada", pues "se quedó por la noche sin comer fuera del cubil para esconderse por la mañana detrás de la puerta y escaparse"."

Jo! Què calculador. És evident que a eixe animal no se li podia donar l'esquena, la qual cosa demostra que els ximpanzés estan capacitats per algo més que per fer de models, ja siga cagant i llegint el diari, fumant o vestits de boxejadors, de posters de cabina de fira (al son de Camela). Aquella vegada es veu que van solucionar el percanç mitjançant els dards tranquilitzants.

Però sembla que aquest mètode no tornà a fer efecte en Coco, després de 6 anys preparant-se per a una nova fuga, i van tenir de passar a paraules majors, sobretot davant el perill que aquest entrara en contacte amb els 320 xiquets que hi havia en la porta, per fer una visita educativa. Sembla que estava agressiu i era perillós per als xiquets, penseu que els xiquets d'ara ja no juguen al Donkey Kong (el concepte de botar barrils en flames és més de la nostra generació).

Sembla que en la vida real els ximpanzés no són tan amistosos i guays per als xiquets com al cinema, de fet, tampoc no van vestits de botones. Per sort els xiquets, no van vore l'incident: "Mami, mami, ese hombre de azul ha matado a mi colega Dunston".

És en estos moments quan pense en El Planeta de Los Simios... Coco, en la propera vida paga-ho amb Charlton.

MEOW