José Luís Guerín y sus muchachos

Divendres per la nit anàrem Carlos i jo (Guillem es lliurà per trobar-se als Pirineus) a la Filmo a veure un parell de documentals que Carlos ens havia anunciat prèviament al nostre fòrum. No cal que explique de què anaven, perquè Carlos ja ho explica bé al fòrum; només conté una inexactitud i és el fet que primer projectaren el curt del CADE de 18 minuts i després el de José Luís Guerín. Passem a comentar-los.

El primer documental (el curt sobre el pintor comunista argentí Marcelo Sanjuán, fill de Miguel Sanjuán) no tractava a priori un tema gens interessant (un pintor de “pàixaros” en sèrie), però com era curt i amé, es feia entretingut. Podríem haver passat sense ell, però almenys no t’avorries, i estava rodat en València.

Respecte del segon documental (el de José Luís Guerín) no és tan sols que podríem haver passat sense ell la nostra existència, sinó que ho hauríem d’haver fet. No li’l recomanaria a ningú llevat que volguera gastar-li una bona putada. Certament l’imdb li posa un 8’5 de nota mitjana, però és que resulta que només havien votat 42 persones i la meitat li havia posat un 10, què signfica? Puix que l’han votada en massa les 40 persones que han treballat en el documental (si és que se li pot anomenar així; perquè per a mi no ho és de cap manera), és a dir José Luís Guerín y sus amigos (no pense tornar a veure res més d’ell, per molt bones crítiques i premis que haja tingut “En Construcción“). En tot cas, ja he votat jo també atorgant-li la puntuació mínima i vos convide a la resta a fer el mateix per abaixar-li els fums i corregir semblant disbarat de nota. Així mateix podeu votar a la respectiva enquesta del fòrum, però eixa només té un valor lúdic.

Argumentari en contra: aquest no era un documental, de fet no parlen en tota la pel·lícula ni t’expliquen res. Era una pel·lícula experimental, possiblement molt interessant per debatre-la en una classe de Comunicació audiovisual, però totalment exasperant en una projecció amb públic. Et ficava dels nervis i eixies amb ganes d’arrear-li al director, et ficava d’una mala hòstia que no vos podeu imaginar. Jo tractí d’adormir-me, però només ho aconseguí durant uns cinc minuts (Carlos tingué més èxit) i em passí la projecció mirant el rellotge (també en treien diversos al film), però el temps passava tan lent. Ens hauríem eixit (de fet diversos espectadors ho feren), però estàvem just al mig de la fila completament rodejats. A mi m’agrada veure el final de les pel·lícules que veig i no les abandone a mitjan visionat, però en aquesta tenia unes ganes d’anar-me’n d’allí. És que era realment desesperant, perquè no passava res: no hi havia acció ni quasi personatges ni història podríem dir. Tot començava amb les gravacions familiars dels anys 20 que si en un inici podien fer gràcia, al cap d’uns minuts ja avorrien, i quan acabaren (després de més de 20 minuts; eixa fou tota l’acció del film, una espècie de vídeos de primera) i aparegué l’actualitat en color pensí: “per fi comença el documental i l’acció“. Quant equivocat que estava, aquesta segona part malgrat ser en color, era encara més avorrida que l’anterior, ja que es limitava a filmar un carrer per on ocasionalment passava algun vehicle o persona o bé filmava rellotges sonant o ombres o la lluna i el cel. Tot molt poètic, oh sí, però insuportable durant tant de temps. Era com si haguera estudiat com torturar als espectadors amb un film increïblement tediós, és difícilment superable. Quan acaba ja amb eixes bajanades torna amb els vídeos de primera, però com ja ens els havia mostrat puix ara es dedicava a passar-los a càmera lenta, a detindre-los (inclús en les parts cremades i deteriorades dels negatius) i llavors a fer-los anar avant i arrere. En definitiva, un autèntic tostón; encara em dura el cabreig. Millor serà oblidar-ho tot, però intentant no tornar a caure en l’error. Aquesta experiència ens servirà de lliçó per ser més selectius en el futur; a mi ja no em tornen a pillar.

3 comentaris per “José Luís Guerín y sus muchachos”

  1. XDDDD T’haurà bollit la sang al llegir la ressenya de Cinema Paradiso. Intentaré escoltar el programa, a veure què diuen.

    Per cert, fa gràcia tornar a llegir aquest post després de tant de temps. Va ser una vetllada inoblidable.

    Ah! i la nota de la IMDB ja està més equilibrada: de 146 vots, més del 40% estan entre 7 i 9.

  2. Sí, en aquesta ocasió he de discrepar dels meus amics cinèfils de Cinema Paradiso.

    M’alegre que haja baixat un punt la nota en la imdb, però un 7’6 encara em sembla massa, jejeje

    Per cert, la imatge del cinexín l’has posat ara? és molt bona idea!

Els comentaris estan tancats.