La web felina El Bloc de l'opinió felina

31Mai/040

Capturing the Friedmans

Certament no he tingut gaire sort les dues darreres voltes que he anat al cine, i no em referisc en absolut a les pel·lícules, sinó als gordocabrons. Quan viu The Ladykillers (divertida comèdia dels germans Coen amb Tom Hanks i Marlon Wayans) a l’ABC Park amb mos pares teníem en la sala a un home que anava sol i que es posà a roncar només començar la pel·lícula, la gent es girava i tractava de despertar-lo, perquè no vegeu com molestava (a qui se li ocorre anar sol al cine a roncar? Si ronques al cine, dus-te un company que et desperte; encara que segurament devia estar sol al món). I l’altre gordocabrón fou el dissabte a la Filmoteca quan anàrem a veure el documental Cravan vs Cravan (sobre el poeta-boxeajador Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde) i Carlos, Guillem i jo ens asseguérem just davant (a la propera ens fixarem) d’un risitas (i no era precisament el de l’Informal) i els seus amics que el secundaven. Allò era insuportable, perquè no parava de riure’s amb una riseta fastigosa i damunt és que el documental no feia gràcia, vull dir que com a molt podies somriure en alguna ocasió, jo mateix no em riguí en cap moment (de fet, cap al final m'estava endormiscant) i allò era un no parar de riure per a ell. Carlos i jo pensàrem ambdós d’alçar-nos i dir-li que tancara eixa boca, però l’educació ens frenà. Era realment insuportable, no podeu ni imaginar.

Però aquesta notícia (la primera que escric en setmanes; el nostre webmaster se n’havia fet amb el monopoli) no pretenia anar sobre això (cuanto cabrón!) sinó sobre el documental que el trio integrant del turment del risitas veié el divendres al pis de Carlos abans de l’últim passe de la hora chanante (el presentat per Muamar el Gadafi i amb testimoni de Stephen King). El documental era The thin blue line que ja comentí ací mateix, ens mostra la injustícia del sisterma judicial estatunidenc fins al punt d’interrogar-nos com pot ser tan injust tractant-se d’una suposada democràcia i damunt de les més antigues (tal volta l’explicació és que s’han quedat, a l’igual que llur Constitució, ancorats al segle XVIII). La pregunta que subjau és si és sempre tan injust o si només ens mostren els casos més aberrants, jo m’incline més avat per la segona opció. En tot cas m’alegre de viure a Europa (un espai de llibertat, seguretat i justícia) i en concret podem dir que Espanya té un dels sistemes penals més tous del continent i on el principal problema és la lentitud de la justícia a causa de l’escasesa de mitjans, però no tenim un problema greu de justícia del sistema.

Tornant al cas concret dels Friedman, el que hem de dir és que després de veure el documental apleguem a tindre una somera idea del que ocorregué i la conclusió que s’extrau de la visió del documental no és que els Friedman són innocents o culpables, sinó que no hi ha manera de saber què ocorregué realment. I no ho sabem nosaltres ni la família ni els partícips, llevat d’Arnold (el pare, que se suicidà a la presó) i Jesse (el fill menut, en llibertat després de passar 13 anys a la presó) i se suposa que les presumptes víctimes. De manera que les conclusions que traus són que el pare era pedòfil (li havien trobat algunes revistes) i havia mantingut relacions amb el seu germà gai i amb dos xiquets durant unes vacances en altra localitat, però ja està, no es pot demostrar res més respecte el fill menu o el mateic Arnold. Els suposats abusos en la classe d’informàtica són més que dubtosos (hi ha moltes contradiccions per part dels alumnes) i jo m’incline a pensar que no foren tals (si bé no hi ha forma de saber-ho), i no oblidem que són per l’única cosa que se’ls jutjava. Per tant, no havent proves físiques (se’ls hauria d’haver fet una exploració als alumnes, si no se’ls féu) i basant-se només en testimonis d’alguns alumnes (sembla que induits per la policia i els pares) trobe jo que hi havia dubtes més que raonables de la comissió dels delictes, de manera que aplicant el principi general del Dret Penal “in dubio pro reo�?, se’ls hauria d’haver absolt. Només es pot codemnar si s’està segur dels fets, en cas de dubte s’ha d’absoldre a l’acusat, perquè més val absoldre un culpable que condemnar a un innocent; però sembla que als EEUU d’això no fan cas i per si de cas pena de mort (no siga cas que encara se’ls escape un delinqüent). Tot això per no esmentar que quan suposadament Jesse cometé els fets era menor d’edat (de 18 anys). És un país d’aberracions, on per sort no vivim.

M’ha quedat una notícia bastant llarga, és igual, així servirà per dos.

PS: gordocabrón és el nom d’un personatge interpretat per Mike Myers a Austin Powers 2, ho advertisc per als qui no ho sàpien (Carlos segur que sí) i es puguen sentir ofesos per l’expressió. No crec que calga explicar el cuanto cabrón! de Malalts de tele perquè tothom el coneix.

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per StevieAxivat en: Cinema, Vintage blog Deixa un comentari
Comentaris (0) Trackbars (0)

Encara sense comentaris.


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.