La Web Felina

Capturing the Friedmans

Certament no he tingut gaire sort les dues darreres voltes que he anat al cine, i no em referisc en absolut a les pel·lícules, sinó als gordocabrons. Quan viu The Ladykillers (divertida comèdia dels germans Coen amb Tom Hanks i Marlon Wayans) a l’ABC Park amb mos pares teníem en la sala a un home que anava sol i que es posà a roncar només començar la pel·lícula, la gent es girava i tractava de despertar-lo, perquè no vegeu com molestava (a qui se li ocorre anar sol al cine a roncar? Si ronques al cine, dus-te un company que et desperte; encara que segurament devia estar sol al món). I l’altre gordocabrón fou el dissabte a la Filmoteca quan anàrem a veure el documental Cravan vs Cravan (sobre el poeta-boxeajador Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde) i Carlos, Guillem i jo ens asseguérem just davant (a la propera ens fixarem) d’un risitas (i no era precisament el de l’Informal) i els seus amics que el secundaven. Allò era insuportable, perquè no parava de riure’s amb una riseta fastigosa i damunt és que el documental no feia gràcia, vull dir que com a molt podies somriure en alguna ocasió, jo mateix no em riguí en cap moment (de fet, cap al final m’estava endormiscant) i allò era un no parar de riure per a ell. Carlos i jo pensàrem ambdós d’alçar-nos i dir-li que tancara eixa boca, però l’educació ens frenà. Era realment insuportable, no podeu ni imaginar.

Però aquesta notícia (la primera que escric en setmanes; el nostre webmaster se n’havia fet amb el monopoli) no pretenia anar sobre això (cuanto cabrón!) sinó sobre el documental que el trio integrant del turment del risitas veié el divendres al pis de Carlos abans de l’últim passe de la hora chanante (el presentat per Muamar el Gadafi i amb testimoni de Stephen King). El documental era Capturing the Friedmans (2003). El documental estava bé, no diré pas que és el millor dels que em vist darrerament (que n’estem veient un grapat) però era interessant i a l’igual que en The thin blue line que ja comentí ací mateix, ens mostra la injustícia del sisterma judicial estatunidenc fins al punt d’interrogar-nos com pot ser tan injust tractant-se d’una suposada democràcia i damunt de les més antigues (tal volta l’explicació és que s’han quedat, a l’igual que llur Constitució, ancorats al segle XVIII). La pregunta que subjau és si és sempre tan injust o si només ens mostren els casos més aberrants, jo m’incline més avat per la segona opció. En tot cas m’alegre de viure a Europa (un espai de llibertat, seguretat i justícia) i en concret podem dir que Espanya té un dels sistemes penals més tous del continent i on el principal problema és la lentitud de la justícia a causa de l’escasesa de mitjans, però no tenim un problema greu de justícia del sistema.

Tornant al cas concret dels Friedman, el que hem de dir és que després de veure el documental apleguem a tindre una somera idea del que ocorregué i la conclusió que s’extrau de la visió del documental no és que els Friedman són innocents o culpables, sinó que no hi ha manera de saber què ocorregué realment. I no ho sabem nosaltres ni la família ni els partícips, llevat d’Arnold (el pare, que se suicidà a la presó) i Jesse (el fill menut, en llibertat després de passar 13 anys a la presó) i se suposa que les presumptes víctimes. De manera que les conclusions que traus són que el pare era pedòfil (li havien trobat algunes revistes) i havia mantingut relacions amb el seu germà gai i amb dos xiquets durant unes vacances en altra localitat, però ja està, no es pot demostrar res més respecte el fill menu o el mateic Arnold. Els suposats abusos en la classe d’informàtica són més que dubtosos (hi ha moltes contradiccions per part dels alumnes) i jo m’incline a pensar que no foren tals (si bé no hi ha forma de saber-ho), i no oblidem que són per l’única cosa que se’ls jutjava. Per tant, no havent proves físiques (se’ls hauria d’haver fet una exploració als alumnes, si no se’ls féu) i basant-se només en testimonis d’alguns alumnes (sembla que induits per la policia i els pares) trobe jo que hi havia dubtes més que raonables de la comissió dels delictes, de manera que aplicant el principi general del Dret Penal “in dubio pro reo�?, se’ls hauria d’haver absolt. Només es pot codemnar si s’està segur dels fets, en cas de dubte s’ha d’absoldre a l’acusat, perquè més val absoldre un culpable que condemnar a un innocent; però sembla que als EEUU d’això no fan cas i per si de cas pena de mort (no siga cas que encara se’ls escape un delinqüent). Tot això per no esmentar que quan suposadament Jesse cometé els fets era menor d’edat (de 18 anys). És un país d’aberracions, on per sort no vivim.

M’ha quedat una notícia bastant llarga, és igual, així servirà per dos.

PS: gordocabrón és el nom d’un personatge interpretat per Mike Myers a Austin Powers 2, ho advertisc per als qui no ho sàpien (Carlos segur que sí) i es puguen sentir ofesos per l’expressió. No crec que calga explicar el cuanto cabrón! de Malalts de tele perquè tothom el coneix.

Humor se escribe con A

L’altre dia, parlant de possibles actes per a La Festa Hawaiana, i dins del que volíem denominar el fòrum de les subcultures, va eixir el tema de baixar episodis d’eixe gran programa que ens apropà un poquet més a la cultura nipona que va ser Humor Amarillo.

Humor Amarillo, o Takeshi’s Castle, que era el seu nom original, fent referència a Takeshi Kitano, humorista i director del programa, que posteriorment es va convertir en un dels directors japonesos més aclamats a nivell internacional (i del qual sóc un fan indiscutible), amb grans pel·lícules com El Verano de Kikujiro o Dolls. Takeshi donava vida al general Takeshi (que ací denominàrem Chino Cudeiro), senyor feudal del castell que tenien de prendre els concursants (ja que aquesta era la finalitat del concurs) a base d’anar superant moltes proves eliminatòries, fins que sols quedava un, que era el guanyador.

De totes formes, l’estructura del programa no ens va arribar tal qual, als responsables de tele 5, a l’igual que a l’audiència (ahí encertaren) només els interessaven els xinos rebent tota classe de colps i humiliacions, i a les imatges soltes dels programes, li afegiren un doblatge hilarant que batejà cadascuna de les proves i dels personatges amb noms inoblidables, com el ja mentat Chino Cudeiro, o El Laberinto del Chinotauro, Las Zamburguesas o Los Rollitos de Primavera.

Fa ja un temps vaig ficar als links un enllaç a una plana relacionada amb el programa, que es va perdre en el canvi de web. Avui he trobat aquesta plana que reivindica la tornada a la programació d’aquest mític programa, on expliquen detalladament totes les proves. També he trobat aquesta altra on, a més, es poden baixar vídeos del programa. És impossible mirar aquestes planes sense recordar aquelles vesprades de nocilla i xinos rebent tonyines. Aprén Ramón García.

MEOW

PS: Que torne Humor Amarillo!

Oh No! Nou Fòrum!

Comentar-vos que, tal i com vaig comentar a alguns, he canviat l’aspecte del fòrum. Ara s’obri en una nova finestra i té moltes millores i novetats respecte el seu antecessor:

• Creació de comptes personalitzats.




• Edició i esborrament dels missatges inserits per qui els ha escrit.




• Organització per subfòrums.




• Més fàcil administració.

I moltes més coses que ja anireu provant a mesura que el gasteu. Sé que a primera vista vos semblarà més complicat, però ja voreu com no ho és tant.

Per començar heu d’enregistrar-vos, on tindreu d’emplenar un senzill qüestionari, on ficareu el vostre nom d’usuari (que serà el nom que eixirà quan fiqueu un missatge) i el password. La resta de camps són opcionals, i crec que la seua utilitat està clara, en qualsevol cas, sempre podreu editar estes dades posteriorment. Respecte als Avatars, per qui no sapigueu el que són, són unes imatges que eixiran sota el vostre nom en els vostres missatges. Podeu ficar la imatge que vulgau, però teniu en compte que el programa la redimensionarà perquè siga de 80×80 píxels.

He habilitat de moment un fòrum de xarla general, un per escriure dubtes i suggerències i un per ficar missatges de prova.

Bé, millor entreu i tragau les vostres conclusions. Com sempre, em podeu consultar els vostres dubtes.

MEOW

PS: Per cert en el nou fòrum es poden fer també enquestes, així que crec que les podem eliminar de la web.

Oh No!, More Lemmings!!!

Quan es parla dels videojocs més adictius de la història, freqüentment hom pensa en el Tetris o el Arkanoid, jocs dels que hem tingut versions en gairebé totes les plataformes (inclosos els mòbils). Però sens dubte, un dels grans oblidats és el Lemmings. Qui no recorda a aquells personages diminuts amb el monyo verd i tratge blau? Anaven en filera, caminant sense parar, i els tenies d’indicar, a base d’ordres simples, el camí per arribar a l’eixida. Hi ha hagut moltes versions del joc, generalment per a ordinadors personals, l’original fou Lemmings, i donat el seu èxit tingué unes quantes ampliacions: Oh No More Lemmings, Xmass Lemmings… incloent noves pantalles i ordres. Després vingué la segona part oficial, Lemmings 2: The Tribes, en la que apareixien Lemmings de tipus diferents amb noves habilitats. Més tard va aparèixer l’addictiu Lemmings 3D, que tornava a ser com els primers, però amb un interessant entorn en tres dimensions. Darrerament ha eixit, sense pena ni glòria, el Lemmings Revolution, també en 3D, que després d’haver jugat als altres, va ser per a mi una gran decepció. També hi ha hagut un joc d’acció i plataformes, anomenat Lomax (com Bernie), en este cas el protagonista era un Lemming un poc més intel·ligent i aventurer que els seus congèneres de les altres versions.

Doncs després d’aquest breu i merescut homenatge, què millor que ficar-vos un exemple de l’addicció del Lemmings, amb aquesta versió en DHTML que han fet de la primera part del joc. Vos recomane que jugueu un partideta, val la pena.

MEOW