La web felina El Bloc de l'opinió felina

15Abr/045

The Thin Blue Line: 10 a 8

El dimarts per la nit veiérem a la Filmoteca (Carlos, Miquel i jo) una altra pel·lícula-documental, anomenada The Thin Blue Line (1988). L’argument, que he traduït de l’imdb (si el Salt fa unes traduccions “especials", la traducció de l’anglés al català l’he hagut de refer perquè era totalment incoherent; en altres paraules, que s’entenia millor en anglés que en “català") seria el següent:

El documental únic d'Errol Morris dramàticament reprodueix l'escena del crim i la investigació de l'assassinat d'un policia a Dallas. Breument, un vagabund “melenudo" (Randall Adams) s’havia quedat sense combustible al cotxe a Texas i era recollit per un fugitiu de 16 anys (David Harris). Posteriorment aquella nit, beveren una mica de cervesa, fumaren una mica de marihuana, i se n'anaren a veure unes pel·lícules. Llavors, les seves històries divergeixen. Adams afirma que anà al seu motel, on havia quedat amb el seu germà, i se n'anà a dormir. Harris, tanmateix, diu que foren aturats per un policia més tard aquella nit i Adams de cop i volta disparà envers el policia que s'acostava a llur cotxe. La pel·lícula mostra a l'audiència les proves recollides per la policia, que era sota una pressió extrema per esclarir el cas. Demostra fins quin punt eren de febles les proves circumstancials. De fet, es torna aparent que Harris era un sospitós molt més probable i era al mig d'una “espriral delictiva", que finalment el dugué ell mateix al corredor de la mort per la comissió posterior d'altres delictes. Morris insinua que el desig del fiscal i del jutge d’imposar la pena de mort en aquest cas (ja que Harris no era apropiat a causa de la seua joventut), feia d’Adams un cap de turc idoni a qui clavar aquest delicte atroç.

El documental estava bé, però no tant com el de Stevie, ja que com comentàvem a l’eixida li faltava un cert dinamisme: menys entrevistes i més veu en off. El que em digustà més és que sent innocent acabara condemnat a cadena perpètua per culpa del terrible sistema judicial ianqui; afortunadament ací tenim un dels sistemes penals més tous del món: no tenim pena de mort (en tota Europa) ni cadena perpètua (a diferència d’altres estats de la UE) i malgrat l’enduriment penal del PP només han aconseguit que l’estada màxima a la presó siga de 40 anys (ho han pujat 10 anys), and last but not least, als 70 anys t’excarceren, no com als EEUU on ja pots tindre 100 anys que allí no et solten.

També trauen unes imatges d’eixa gran pel·lícula que és The Swinging Cheerleaders (1974), del mateix director de Foxy Brown.

  • Meneame
  • Facebook
  • Twitter
  • Identi.ca
  • LaTafanera
  • email
Publicat per StevieAxivat en: Cinema, Vintage blog Deixa un comentari
Comentaris (5) Trackbars (0)
  1. Quatre anys després, finalment em decidí anit a veure en anglés The Swinging Cheerleaders (1974), i tampoc era tan calentorra com podria semblar (no n’hi havia massa cosa, era prou inocentona). El cas és que com l’he entés prou bé puix igual m’anime a veure més pelis similars com Revenge of the Cheerleaders (1976) o The Pom Pom Girls (1976), totes amb Cheryl “Rainbeaux” Smith.

  2. T’agraden les coses picantones oi? Un enllaç amb captures de la pel·lícula.

  3. Per cert, per aplegar a aquest tòpic antic he hagut d’usar el Google, perquè el buscador de la web no me’l trobava.

  4. Igual les entrades importades de l’altre blog no estan correctament indexades al cercador intern.

  5. El divendres per la nit viu The Cheerleaders (és el cartell que acompanya a la notícia), en anglés of course. Com la peli no tenia argument, no em perdí molt de veure-la en anglés. Com no tenia el més mínim trellat, semblava una peli porno; eren unes situacions tan absurdes…

    Sembla que fou la primera peli (després ha derivat en tot un gènere) que tractava el tema de les Cheerleaders i per això té un títol tan poc original.

    Curiosa si més no, i divertida a ratos.


Deixa un comentari

Has d'iniciar sessió per deixar un comentari.

Trackbacks are disabled.