La Web Felina

El retorn de Fu Manxú

L’altre dia va caure en les meues mans un exemplar del Diari de València (eixe gran diari) i em va cridar l’atenció el titular més gran de la portada (amb foto a color inclosa), que més o menys venia a dir: “Els Xinesos perjudiquen el comerç valencià”. Al llegir tal notícia em vaig preguntar si el mateix Fu Manxú havia reunit forces de nou per fer una conspiració i afonar el comerç a escala mundial, bo, en este cas a escala valenciana, o pitjor encara, si Jess Franco havia decidit de tornar a les pantalles amb altra pel·lícula d’aquest malvat d’ungles llargues i bata de seda. Atemorit en front d’aquestes perspectives vaig llegir la lletra menuda, que venia a dir que les botigues xineses oferixen roba i tota classe d’articles a un preu inferior i que no respecten els horaris establerts (és a dir, treballen més, com a xinos pròpiament dits), la qual cosa està perjudicant a altres comerços valencians. I jo em vaig dir: On està la notícia? Això ho sabem tots, i per això anem a comprar tots eixos articles als xinesos, ja que a banda de ser més treballadors, tot és més barat (al cap i a la fi, en tots els llocs venen els mateixos productes de Vidal, per què hem de pagar més per ells?).

I tot este rotllo a què ve? Doncs perquè he avui descobert que els esbirros de Fu Manxú han arribat al carrer Palleter (no es conformen amb Timoneda) i han destronat a Nacho (no a Nacho Vidal, el qual és difícil de destronar, i més per un xinés, sinó al de les botigues), fent tancar el famós Tiendas Nacho, i reobrint-lo (properament) com un Merca Cheng enorme. No sé fins a quan les autoritats permetran que Fu Manxú continue amb el seu pla diabòlic, però fins a eixe moment crec que tindrem els mateixos articles a un preu igual o inferior. La major diferència serà el canvi de dependenta makineta buenorra per xinés lleig.

MEOW

Agenda

Després d’un intens cap de setmana en Enguera (per cert, vaig vore al Wait en els moros de Bolbaite), ja estic ací de nou preparat per continuar la marxa. Per això he estat repassant la programació de la filmoteca d’aquesta setmana i passe a comentar-vos el que m’ha resultat més interessant:

Dimecres a les 20:00 fan Surname Viet Given Name Nam (1989) que sembla un poc conyàs (“Una exploración de la situación de la mujer vietnamita a través de los monólogos de cinco mujeres.”), a més sols té un 4′2 en la IMDB. A les 22:30 fan Gardenia Azul (1953) de Fritz Lang en Amèrica, que sembla molt més interessant (6′9, quasi notable). L’argument extret de la web de la filmoteca és:

“Una telefonista acude inocentemente a una cita con un hombre. Él intenta abusar de ella en su apartamento, y ella se defiende violentamente hasta desmayarse. Cuando despierta, su agresor yace muerto en el suelo, y está convencida de ser la autora del crimen.”

Dijous a les 18:00 fan 6′Clock News (1996) que pot resultar interessant (6′6, aprovat alt a la IMDB). L’argument és el següent:

“Documental autobiográfico en el que el director intenta reconciliarse con su propia tragedia observando las que han sufrido otros y la forma en que la televisión presenta las catástrofes y el dolor humano.”

Ja parlem aquesta setmana per quedar si voleu.

MEOW

The Thin Blue Line: 10 a 8

El dimarts per la nit veiérem a la Filmoteca (Carlos, Miquel i jo) una altra pel·lícula-documental, anomenada The Thin Blue Line (1988). L’argument, que he traduït de l’imdb (si el Salt fa unes traduccions “especials“, la traducció de l’anglés al català l’he hagut de refer perquè era totalment incoherent; en altres paraules, que s’entenia millor en anglés que en “català“) seria el següent:

El documental únic d’Errol Morris dramàticament reprodueix l’escena del crim i la investigació de l’assassinat d’un policia a Dallas. Breument, un vagabund “melenudo” (Randall Adams) s’havia quedat sense combustible al cotxe a Texas i era recollit per un fugitiu de 16 anys (David Harris). Posteriorment aquella nit, beveren una mica de cervesa, fumaren una mica de marihuana, i se n’anaren a veure unes pel·lícules. Llavors, les seves històries divergeixen. Adams afirma que anà al seu motel, on havia quedat amb el seu germà, i se n’anà a dormir. Harris, tanmateix, diu que foren aturats per un policia més tard aquella nit i Adams de cop i volta disparà envers el policia que s’acostava a llur cotxe. La pel·lícula mostra a l’audiència les proves recollides per la policia, que era sota una pressió extrema per esclarir el cas. Demostra fins quin punt eren de febles les proves circumstancials. De fet, es torna aparent que Harris era un sospitós molt més probable i era al mig d’una “espriral delictiva”, que finalment el dugué ell mateix al corredor de la mort per la comissió posterior d’altres delictes. Morris insinua que el desig del fiscal i del jutge d’imposar la pena de mort en aquest cas (ja que Harris no era apropiat a causa de la seua joventut), feia d’Adams un cap de turc idoni a qui clavar aquest delicte atroç.

El documental estava bé, però no tant com el de Stevie, ja que com comentàvem a l’eixida li faltava un cert dinamisme: menys entrevistes i més veu en off. El que em digustà més és que sent innocent acabara condemnat a cadena perpètua per culpa del terrible sistema judicial ianqui; afortunadament ací tenim un dels sistemes penals més tous del món: no tenim pena de mort (en tota Europa) ni cadena perpètua (a diferència d’altres estats de la UE) i malgrat l’enduriment penal del PP només han aconseguit que l’estada màxima a la presó siga de 40 anys (ho han pujat 10 anys), and last but not least, als 70 anys t’excarceren, no com als EEUU on ja pots tindre 100 anys que allí no et solten.

També trauen unes imatges d’eixa gran pel·lícula que és The Swinging Cheerleaders (1974), del mateix director de Foxy Brown.

José Antonio de la Loma DEP

El dimarts passat va morir el director català José Antonio de la Loma (1924-2004). Amb una filmografia d’unes 40 pel·lícules, va tocar molts gèneres, com l’spaguetti western, com en “El más fabuloso golpe del far west” (1974) (supose que no tindrà res a vore amb travelos) o el cinema d’espies. Va treballar amb actors de renom internacional com George Peppard (els seus fans prefereixen recordar-lo per “Desayuno con Diamantes” (1961), jo el recorde vestit de lagarto amb un puro), Lee Van Cleef o Max von Sydow.

No obstant això, la raó perquè serà recordat aquest ex-professor d’alumnes conflictius d’una escola del Barrio Chino de Barcelona, és per inventar el cinema quinqui, un subgènere que va marcar època a començaments dels vuitanta. Pel·lícules de sèrie B com “Perros Callejeros” (1976), “Perros Callejeros II” (1979), “Los Últimos Golpes del Torete” (1980), “Perras Callejeras” (1985) i “Yo, El Vaquilla” (1985) són un bon exemple de l’intent del cineasta per conscienciar a la societat de la realitat en els barris marginals basant-se en les aventures i misèries de delinqüents famosos. Aquest subgènere va ser també tocat per altres directors espanyols de renom com Eloy de la Iglesia en “Colegas” (1980), “El Pico” (1983) i “El Pico 2″ (1984). De la Loma va popularitzar al Trompetilla (Desde que hice la peli las chicas me esperan con las bragas en la mano comentava en “Perros Callejeros II”), rebatejant-lo com el Torete, versió cinematogràfica de El Vaquilla, personatge real en qui estan inspirades les seues pel·lícules més famoses (l’autèntic només surt en “Yo, El Vaquilla”, i en una entrevista, ja que segons el director, no tenia ni idea d’actuar).

La comunitat felina està de dol per aquest decés, ja que recentment havíem començat el visionat de part de la seua filmografia (les dos parts de Perros callejeros i Yo, el vaquilla), per això crec que és una bona idea col·locar en la web un crespó blau a ratlles (color dels xandalls talegueros) en record i homenatge a aquest cineasta, i de tots els quinquis actors que també ens deixaren en el seu moment.

MEOW