La Web Felina

Què tenen en comú Mel Gibson, Sàdako i Eminem???

Ahir per la nit vaig vore Scary Movie 3, i la veritat, em va decebre molt. La primera part d’Scary Movie, dins de les limitacions em va resultar molt divertida. Una de les raons possiblement va ser que l’argument i les paròdies se centraven sobretot en la saga Scream (que per a molts va significar el renaixement del cinema de terror adolescent, per a mi, no obstant significà la mort definitiva del subgènere per raons que no venen al cas en aquesta notícia) i derivats. Els acudits eren encertats i el que pretenien era riure dels recursos argumentals que s’han ficat de moda al nou cine de terror d’adolescents. La segona, molt inferior a la primera, intentava seguir les pautes de l’anterior, però deixant a banda l’argument i centrant-se en agrupar un conjunt d’acudits sobre diferents pel·lícules de terror. L’excés d’acudits de tetas i culos passava factura. Després de vore la segona part, mai no hauria pensat que farien una tercera.

Doncs com diu en el cartell “No hay dos sin tres”, i el projecte que en un començament va caure en mans de Kevin Smith finalment l’agafà David Zucker, que amb precedents com “Aterriza como Puedas” i “Top Secret” semblava la persona ideal per fer una pel·lícula d’aquest tipus. La pel·lícula és molt diferent a les altres anteriors de la saga, més propera al cine de Zucker, però ni això, ni l’elevat pressupost (en comparació, sobretot, amb la segona, que era telefílmica) aconsegueixen el seu objectiu. Té moments divertits, però en general es fa pesada (a pesar del seu curt metratge), els acudits tarden i tan sols hi han dos o tres en tota la pel·lícula que realment et facen riure (els avistaments dels aliens és un bon exemple). En aquesta nova part l’argument torna a no tenir sentit, com és normal al voler fer un refrito argumental de The Ring, Señales i 8 Millas (que ja em direu què té a vore amb el cinema de terror) i això passa factura. Fins i tot Zucker es permet de fer-se un autohomenatge al treure a Leslie Nielsen (per cert, el seu personatge és el que menys gràcia aconsegueix fer) repetint allò de “Sólo quiero que sepan que confiamos en ustedes” que ja repetia diverses vegades en la genial “Aterriza como puedas”, la primera pel·lícula del director. En definitiva, per a acudits previsibles i reiteratius sense gràcia ja tenim a Cruz i Raya.

MEOW

PS: Y recuerden, para gustos los colores de Agatha Ruiz de la Prada

Kurosawa

El dissabte a les 18h fan Un domingo maravilloso de Kurosawa (crec que també el diumenge a les 20h). És un relat emotiu, intens, en què dos joves lluiten per cercar la felicitat entre les runes de delinqüència i marginació de la gran ciutat, en aquest cas Tòquio. Forma part de les pel·lícules dels anys 40 de Kurosawa, com La más bella o No añoro mi juventud, projectes més personals de l’autor (generalment els guions són seus) en què no tracta les aventures de samurais que més tard el farien famós arreu del món (Kogemusha o Ran), per altra part epopeies evidentment narratives però també estètiques que sempre van més enllà de les aparences inicials. S’explicita molt bé la seua inclinació al “sentimentalisme”, com comentava el mateix director, un artista culte (admirador de Dostoievski i Tolstoi; adapta el primer a El idiota) que era i és Akira Kurosawa.

Mockumentals musicals

Anit viu Dogma (1999) de Kevin Smith, no és gaire bona, ara bé, millor que Mallrats sí. D’aqueix director només he vist les esmentades i Perseguint Amy (quasi la millor). La que més m’ha agradat de les que he vist aquesta setmana ha sigut la que viu de vídeo el dimarts: Esperant en Guffman (1996) un mockumental (fals documental) a lo Spinal Tap, de fet no faig la referència gratuïtament, ja que el director, guionista (juntament amb Eugene Levy que també ix; pel que sembla han sigut coguionistes en diverses ocasions) i protagonista és Christopher Guest (tenia un paper en la botiga dels horrors), part fonamental de Spinal Tap (guionista, protagonista i compositor). De fet en Waiting for Guffman actua també Fred Willard que ja eixia en Spinal Tap fent de tinent (segur que el recordeu). El documental aquest no és tan bo com This is Spinal Tap, però resulta entretingut (va sobre el muntatge d’un musical en un poble anomenat Blaine). Com a referència curiosa esmenten a Anthony Michael Hall i actua en aquest documental Paul Dooley (interpretant a un abduït) que era el pare de la xica en “16 velas�.

Passem ara al realment important, jo sé que esteu esperant tots la meua crítica sobre la pel·lícula que viu ahir al Lys amb Josep Ramon (li ensenyí les últimes fotos, com no), m’estic referint com ja sabeu a Scary Movie 3. En la meua opinió és inferior a la primera però millor que la segona; almenys et rius més que en la segona, encara que de fet ha canviat l’estil i és més del tipus de David Zucker (el director) i Leslie Nielsen (que no ix molt). No m’ha decebut massa, ja que no esperava gaire. El més avorrit era la part del rap, quan tracten de parodiar “8 milles�, eixa part l’haurien d’haver acurtat. Esta Sàdako no feia tanta por, però també imposava un poc.

D’altra banda, ahir de matí aní a arreplegar un llibret a l’ICAV i em trobí a Simó Aguilar (que és repartidor), quina sort que no em conega perquè em feia terror que se m’acostara. Quin personatge!

PD: el divendres 16 d’abril em publicaren finalment (al cap d’un mes, ja ni m’ho esperava) la carta al director del Levante sobre les valoracions electorals del 14M (que també la tinc com article expandit ací en la webfelina). La veritat és que la publicació ara ha perdut gran part del seu sentit, ja que transcorregut un mes ja no és d’actualitat; però així i tot encara manté un cert interès.

The Blue Gardenia

Carlos: Gardenia Azul de Fritz Lang està molt bé (ja l’he vista). Té diversos punts d’interés (ix N.K. Cole, per exemple, i l’argument és una novel·la). Jo em decidiria clarament per ella. Aviseu-me en qualsevol cas.