La web felina El Bloc de l'opinió felina

Kill Bill volum 1

Anit veiérem Kill Bill 1 de reestrena al D’Or Carlos, Carles (que es quedà també a la segona: Todo o nada), Imma i jo. Almenys a Carlos i a mi ens agradà bastant i desitgem ferventment veure la segona part. A mi particularment m’agradà bastant la coreografia i la fotografia (eixes presentacions abans de lluitar: magnífica Lucy Liu), és injust que no l’hagen nominat a cap apartat tècnic dels Oscars, a veure si el volum 2 té més èxit. La música també està prou bé; la primera cançó que fiquen (Bang Bang) la tinc en francés cantada (un poc més animadament) per la pèl-roja Sheila. Tampoc no és pas tan violenta com esperava, però el cert és que tampoc no m’escandalitzà “la Passió de Crist�, de manera que tal volta estiga ja un poc insensibilitzat, no sé. No diré pas que és la millor de Tarantino, però està bastant bé. Curiosament la que més voltes he vist d’ell ha sigut Jackie Brown (la música m'encanta, la tinc parcialment al CD Tarantino's favourites que em comprí en Vancouver), que és l’única que no tinc gravada.

En acabant viu en casa els cinc minuts del final de Foxy Brown que em restaven per veure i un capítol de Jim West que tinc gravat sobre intrigues hawaianes decimonòniques (apareix el rei David Kalakaua), japos, xinos i vaquers. Molt en la línea del que acabava de veure.

Records d’Itàlia

Atenció a la postal que acabe de rebre dels felins que estan de vacances per Itàlia. El moment Flipper te quiere percutar tan típic de la vella Itàlia. No passe a comentar el contingut escrit de la postal, que, d'altra banda, és en la mateixa línea. Per un moment vaig pensar que s'oblidarien de nosaltres i no ens enviarien la cutre-postal de rigor. Què ingenu que sóc.

MEOW

Double Feature

Segons m'informà ahir un pardalet aquesta setmana fan al d'Or de reestrena Kill Bill: vol 1. Avui ho he mirat i l'altra pel·lícula que fan és Todo o Nada (Mike Leigh, 2002), que ja vam vore d'estrena al seu moment. No tenen res a vore les dos pel·lícules, ni tan sols la procedència. El cartell queda lluny dels cinemes de double feature americans, dels que tant ha papat Tarantino. Podien haver projectat Kill Bill junt amb Zatoichi (Takeshi Kitano, 2003) i seria una doble sessió realment interessant, almenys per a mi. He vist ja les dues pel·lícules, però crec que és un bon moment per reveure la de Tarantino, ja que d'ací poc penjaran el segon volum en les xarxes de distribució P2P, donat que l'han estrenada en EEUU (ací tardaran un poc més). L'horari és a les 16:30 i a les 20:45. Ja parlem per vore quin dia anem.

MEOW

Operació Canadà

Grandes misterios por resolver: per què la majoria d’actors nordamericans de comèdia resulta que són canadencs? serà una conspiració per infiltrar-se progressivament? Resulta sospitós i inquietant que un país tan menut en població (uns trenta milions d’habitants distribuits al llarg de la frontera amb els EEUU) aporte digam-ne el 90% dels còmics que més han triomfat als EEUU. Realment estan entre nosaltres i no resulta fàcil identificar-los, perquè passen desapercebuts i saben dissimular molt bé. Aquesta és una idea que em vingué al cap en repassar mentalment les procedències de diversos d’ells, però és que a l’hora de comprovar-ho ha resultat que l’epidèmia era encara major del que em pensava. Estem rodejats.

Repassem alguns dels noms que ens proporciona aquesta web i altres que en conec: Leslie Nielsen, Jim Carrey, Mike Myers, Tom Green, Dan Aykroyd, Martin Short, Rick Moranis, Brendan Fraser, Eugene Levy, Matthew Perry, Michael J. Fox, etc... Pel que fa a les actrius, no hi ha tantes de comèdia.

Ara ja fora de bromes iròniques, realment és sorprenent, no? Ha d’haver alguna explicació científica. Què n’opineu?

John Candy, in loving memory.

Què tenen en comú Mel Gibson, Sàdako i Eminem???

Ahir per la nit vaig vore Scary Movie 3, i la veritat, em va decebre molt. La primera part d'Scary Movie, dins de les limitacions em va resultar molt divertida. Una de les raons possiblement va ser que l'argument i les paròdies se centraven sobretot en la saga Scream (que per a molts va significar el renaixement del cinema de terror adolescent, per a mi, no obstant significà la mort definitiva del subgènere per raons que no venen al cas en aquesta notícia) i derivats. Els acudits eren encertats i el que pretenien era riure dels recursos argumentals que s'han ficat de moda al nou cine de terror d'adolescents. La segona, molt inferior a la primera, intentava seguir les pautes de l'anterior, però deixant a banda l'argument i centrant-se en agrupar un conjunt d'acudits sobre diferents pel·lícules de terror. L'excés d'acudits de tetas i culos passava factura. Després de vore la segona part, mai no hauria pensat que farien una tercera.

Doncs com diu en el cartell "No hay dos sin tres", i el projecte que en un començament va caure en mans de Kevin Smith finalment l'agafà David Zucker, que amb precedents com "Aterriza como Puedas" i "Top Secret" semblava la persona ideal per fer una pel·lícula d'aquest tipus. La pel·lícula és molt diferent a les altres anteriors de la saga, més propera al cine de Zucker, però ni això, ni l'elevat pressupost (en comparació, sobretot, amb la segona, que era telefílmica) aconsegueixen el seu objectiu. Té moments divertits, però en general es fa pesada (a pesar del seu curt metratge), els acudits tarden i tan sols hi han dos o tres en tota la pel·lícula que realment et facen riure (els avistaments dels aliens és un bon exemple). En aquesta nova part l'argument torna a no tenir sentit, com és normal al voler fer un refrito argumental de The Ring, Señales i 8 Millas (que ja em direu què té a vore amb el cinema de terror) i això passa factura. Fins i tot Zucker es permet de fer-se un autohomenatge al treure a Leslie Nielsen (per cert, el seu personatge és el que menys gràcia aconsegueix fer) repetint allò de "Sólo quiero que sepan que confiamos en ustedes" que ja repetia diverses vegades en la genial "Aterriza como puedas", la primera pel·lícula del director. En definitiva, per a acudits previsibles i reiteratius sense gràcia ja tenim a Cruz i Raya.

MEOW

PS: Y recuerden, para gustos los colores de Agatha Ruiz de la Prada