La Web Felina

Propaganda

L’altre dia, visitant la casa d’uns amics, vaig trobar el muntatge que es pot vore a la foto. Amb molta educació, demanen al repartidor de correu comercial que deixe la publicitat en la cistella… Cistella que no és altra cosa que una paperera. Podia haver tingut més mala bava i haver posat un cartell del tipus “Introdúzcase la publicidad aquí” amb el dibuix d’un cul, però seria groller al temps que poc respectuós amb la faena del cuponejador. Però així, amb la cistella-paperera, tots contents, el repartidor fa la seua faena i els veïns veuen complit el seu desig. El que es diu una solució equànime.

MEOW

La festa del cinema

N’hi hagué un temps en què pràcticament hi havia un cinema en cada barri, com ara n’hi ha un supermercat o una botiga de telèfons mòbils. Normalment, programaven dobles sessions a preus populars, de forma que, una persona podia passar la vesprada visionant pel·lícules sense que això repercutira greument la seua butxaca. Amb el temps, aquests cinemes s’han extingit devorats pels multicines. Aquests moderns establiments, equipats amb totes les comoditats (seients comfortables, aclimatats i amb sistemes de projecció i àudio d’última tecnologia) han convertit el visionat de pel·lícules en quasi un luxe, però també han apujat sistemàticament el preu. Això, junt a l’escassa qualitat de la gran part de pel·lícules que es projecten (algunes per exigències de les distribuïdores, d’altres per normatives de quota de mercat) han propiciat una davallada en l’assistència del públic a les sales. Durant molt de temps això ha romàs així i els propietaris dels cinemes han posat el crit en el cel, buscant culpables més enllà de la concepció tradicional del negoci. I fins ara, sembla que poca gent s’ha decidit a abordar el veritable problema: la gent no està disposada a pagar tant per un espectacle diferit, com és el seté art.

Però aquest cap de setmana en proposen quelcom diferent: La festa del cine. Es tracta d’una promoció a la qual s’han adherit moltes sales (en València són pràcticament totes). La idea és que durant tres dies (21, 22 i 23 de juny) es puga anar al cine pel mòdic preu de 2€ per sessió. Per això, cal anar al cine el diumenge 21 i pagar l’entrada normal de dia festiu (quasi 7€ depenent de la sala) i ens donaran un “passaport” amb el qual podrem fer ús d’aquest significatiu descompte. Està bé, però trobe que falla en quant a forma, per la seua singularitat, i durada, ja que tres dies és un termini massa curt per gaudir de l’oferta. El que necessiten les sales de cine és guanyar-se als espectadors de forma continuada, amb abonaments o promocions perllongades i no tres dies de bogeria cinèfaga.

A la ciutat de València ja fa temps que hi han alternatives millors per anar al cine de forma econòmica i sense eixa estressant limitació temporal. Un bon exemple d’això són els abonaments del UGC Cinecitté (perquè no els fan en cap altre cinema?), amb ells podem aconseguir que la sessió de cinema d’estrena ens isca a uns 4′5€. I si no tenim pressa per veure una pel·lícula, també tenim una bona oferta de reestrena, com els cicles gratuïts de cinema en valencià, dels quals ja hem parlat anteriorment en el blog, o el Cinestudio d’Or amb sessions dobles a 3€. I, per descomptat, per als amants del cinema més cultureta, està la filmoteca de la Generalitat que sempre ha costat 2€. Uns preus més que acceptables, per apropar el cinema a tot el món durant tot l’any; això és, una festa contínua.

MEOW

NO-DO: The Movie

Sí, ho heu llegit bé, el NO-DO torna a la gran pantalla. No, no vos alarmeu, no van a llevar el Movierecord per tornar a posar un noticiari complaent amb els mandataris, per això, qui vol, ja té Canal 9. Encara que, s’imagineu a eixa veu tan característica narrant, sense punts ni comes, els esdeveniments de la Comunitat: “El Honorable Presidente de la Generalísima ha visitado los juzgados de la capital del Turia para comprobar su correcto funcionamiento y allí ha sido calurosamente recibido por un millar de conciudadanos que pasaban por allí”… Uf! Millor ho deixe estar, que no sé perquè, estic tenint un estrany déjà vu. Bo, tornant al tema, el que vull dir és que van a estrenar una pel·lícula que es diu NO-DO. Així que el famós NOticiario-DOcumental passa a engrosar la llista dels fenòmens audiovisuals que han transcendit al cine? Gran Hermano i OT són els precedents més immeditats. Però, què serà el següent? La pel·lícula de Informe Semanal en plan Todos los hombres del presidente? O una segona part de Quiz Show basada en Saber y Ganar? Els Blues Brothers en el Conciertazo? Sols de pensar en eixes produccions impossibles se’m posa la pell de gallina.

En realitat, NO-DO és el títol del tercer llargmetratge del director Elio Quiroga, i està basat en la història (pressumptament real) de l’existència d’uns documentals secrets rodats per l’equip del NO-DO durant els anys quaranta per informar la cúria eclesiàstica de fenòmens miraculosos. Realitat o ficció? Com diria el gran Iker Casillas Jiménez, amb cara d’estar conjugant mentalment el verb “espeluznar”. En qualsevol cas, no em negareu que dóna per a l’argument d’una pel·lícula de terror de sèrie B mitjanament interessant. No és casualitat que el director canari s’haja declarat un fan d’aquest tipus de pel·lícules. El seu projecte anterior, La hora fría, n’era una bona mostra de cinema de sèrie B ben entés: imaginació i poc pressupost. Aquesta està per vore. Tanmateix, sols per ser cinema fet en Espanya que explora altres subgèneres en clau local, fugint d’eixe altre gènere tristament denominat “Cinema espanyol”, no puc deixar de rebre-ho amb entusiasme. Bo, i que a mi també m’agrada la sèrie B.

MEOW

Flashmob en l’INEM

Com ja hem dit més d’una vegada, a voltes, la realitat supera la ficció: una multitud instantània fa una festa en una oficina de l’Inem per demostrar que no tenen por a la crisi. La sorpresa dels parats que esperen el seu torn és manifesta. Entre la genialitat i el mal gust; tanmateix no deixa de ser curiós. Gràcies Stevie per l’enllaç.

MEOW